Tot i dedicar-se bona part de la seva trajectòria professional com a guionista de sèries de televisió com La Riera, Ventdelplà, El cor de la ciutat, Poblenou, Secrets de família, Laberint d’ombres i Isabel, Gisela Pou compta també amb una trajectòria literària amb les novel·les Soroll de fons (1989), Sense la mare (2008) i El silenci de les vinyes (2011).
La darrera novel·la, La veu invisible, vol ser un homenatge a les infermeres que dediquen amb passió i vocació a cuidar els altres. Per aquest motiu una de les protagonistes de ‘La veu del silenci és una infermera vocacional de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Al servei d’urgències de l’hospital de Sant Pau, reben a una dona que ha aparegut inconscient a la platja. La identitat de la dona resulta ser la Martina Constants, una amiga de l’adolescència de la Cèlia que va morir, aparentment ofegada el mes de març de 1987 quan el ferri on viatjava va naufragar.
Amb aquesta trobada inesperada, els records del passat retornen al punt on tres amigues, Cèlia, Nora i Martina en la seva adolescència decideixen que les seves vides seguiran el mateix camí i dedicant-se a ser infermeres. Però ,un fet inesperat trencarà aquella unió i només Cèlia seguirà amb el seu propòsit inicial i dedicarà la seva vida professional a ser infermera.
Gisela Pou a La veu invisible (Columna/ Planeta) s’endinsa en l’ambient dels hospitals però també tracta la dificultat de molts joves per trobar feina i que finalment decideixen marxar a l’estranger per guanyar-se la vida. Tampoc oblida fets del present com les retallades sanitàries i el moviment 15-M.
La novel·la barreja passat i present i un dels missatges que vol transmetre és que no ens hem d’aferrar al passat al mateix temps que hem d’estar preparats als canvis imprevisibles que ens sotmès el destí.
