L’autor brasiler presenta ‘Amb el sol al damunt’ (Més Llibres /Alfaguara’) un recull de tretze relats on radiografia amb un estil molt personal la vida quotidiana a les faveles.
Entrevista Jordi Milian Barcelona
Després de la publicació del seu llibre primer llibre de relats ‘Amb el sol al damunt’ (Més Llibres /Alfaguara’, Geovanni Martins s’ha convertit en un des autors revelació de les lletres brasileres a més de donar visibilitat al món de les faveles gràcies a uns relats que barregen la crònica amb la ficció.
Va deixar l’escola amb setze anys per treballar d’home anunci i venedor de fruita però la seva gran passió eren els llibres. Autor autodidacta va começar a escriure gràcies a una vella màquina d’escriure perquè no tenia diners per arreglar el seu ordinador. La seva és una història de superació però també de passió, en aquest cas a la literatura.
La seva passió per la lectura li va arribar gràcies a la seva àvia.
Va ser així perquè vaig ser alfabetitzat a casa. El meu primer contacte amb els llibres va ser a través de la meva àvia. Jo tenia una relació molt propera amb la seva àvia, que era una gran narradora d’històries. A més a més ella em va ensenyar a llegir. Crec que aquests dos contactes amb els llibres a través de la meva àvia van ser la base que jo decidís dedicar-me a la literatura.
La manca de recursos per reparar un ordinador li va fer canviar la seva dinàmica de treball i utilitzar una màquina d’escriure.
Jo volia escriure una novel·la però tenia molts problemes amb el gènere, perquè mai havia treballat amb una narrativa tan llarga. I al bell mig d’aquest conflicte, el meu ordinador es va trencar. Va ser llavors que vaig agafar la màquina d’escriure de la meva mare, una Remington 25. Vaig quedar fascinat per aquell objecte que per a mi era tota una novetat. I el primer conte que vaig escriure amb ella va ser “El viatge”. Volia començar a escriure amb la màquina i aquell conte el tenia feia temps al cap. Tot i que en aquell moment jo no tenia la idea d’escriure un llibre de contes, aquell va ser el primer pas.
Un pas que va continuar amb més relats
Després d’escriure “El viatge” vaig participar en un concurs de mini històries de suspens i llavors vaig escriure “Primer dia” en quaranta línies. El vaig enviar al concurs i el vaig guanyar. Vaig quedar encantat tant amb el resultat com de la manera com jo havia treballat el suspens en aquella història. A final d’any va sorgir un altre concurs, de mini històries d’estiu, i vaig escriure “Voleio” també en quaranta línies. En aquest cas, però, no vaig quedar gens satisfet. Vaig decidir no enviar el conte al concurs i el vaig guardar a un calaix. Un o dos mesos més tard vaig rebre la visita del meu germà que en aquella època treballava a la platja. Em va explicar moltes anècdotes d’aquell univers a la platja i amb elles al cap vaig tornar a treballar en “Voleio”. M’hi vaig dedicar durant cinc mesos.
Escriure a màquina li va portar certa avantatges
Vaig aprendre molt i la màquina d’escriure m’obligava a reescriure’l a cada versió. Per a mi va ser molt important començar a escriure amb la màquina d’escriure perquè el meu més gran problema com a jove escriptor era la brevetat. Tendia a enllestir les històries en només un parell de pàgines. La màquina d’escriure m’obligava a reescriure i, en fer-ho, a repensar i a afegir elements, detalls, situacions a les històries. Va canviar la meva manera d’escriure, em va fer trobar un nou ritme, un nou estil.
Quan vaig donar per acabat “Voleio” vaig saber que escriure un llibre de contes i que sabia com fer-ho. Ara escric a mà, després amb la màquina i només quan dono el text per tancat, el passo a l’ordinador.
Va ser precisament la seva mare qui el va animar a escriure i acabar el llibre.
Sí, la meva mare va ser fonamental per a la producció d’aquest llibre. Jo acabava de perdre la feina. Vivia sol i necessitava treballar. Però havia vist que l’escriptura era la forma de vida que volia. Així que vaig demanar a la meva mare de tornar a viure amb ella i així poder-me dedicar al llibre. Això em va permetre poder-me dedicar a escriure el llibre. La meva mare em va donar la possibilitat “física” de fer-ho quan em va acollir de nou a casa seva però també em va donar suport emocional en la tasca.
Va viure la seva infantesa a la favela de Rocinha. Què recorda i com li ha marcat el seu caràcter?
La veritat és que vaig viure la infància a un altre barri de la zona oest, Bangú. L’adolescència sí que la vaig passar entre la favela de Rocinha i Vidigal. Em va marcar totalment, tothom està marcat per l’entorn que el rodeja. En aquest sentit la meva experiència no és tan diferent de la de la resta.
Què li deien els seus amics de la seva passió literària? Ho trobaven estrany?
En algun moment en la infància això va ser estrany, sí. Jo sempre vaig jugar com la resta dels nens però també tenia un costat més introvertit, solitari, i m’agradava molt llegir. Això era una mica estrany. Però després va ser cada vegada més natural. A l’adolescència els meus amics es van començar a interessar pels llibres que jo llegia. Jo sempre els en parlava i els recomanava els llibres, els els deixava… Els meus amics van ser sempre també els meus primers lectors.
Va deixar l’escola per treballar com a home anunci.
Vaig deixar l’escola als setze anys i vaig començar a fer feines esporàdiques i no regulades. Sempre vaig valorar interiorment que el temps per llegir i per escriure era important per a mi i per a la meva formació. Per això vaig optar per aquestes feines que no m’exigien un horari fixe ni una gran dedicació. Vaig treballar repartint menjar, com a cambrer, peó, ajudant de peó, repartint pamflets, venent begudes o llogant cadires a la platja…
Ha imaginat que faria vostè en aquests moments si ho hagués topat amb la literatura?
M’imagino que tindria una vida molt infeliç, la veritat. Perquè no sé fer una altra cosa. M’hauria passat la vida sencera fent feines que no m’agradarien. Només em puc dedicar a la literatura perquè m’agrada molt però també perquè és l’única cosa que sé fer bé.
El títol d”Amb el sol, al damunt’ fa referència a un sol que apareix gairebé a tots els relats. Per què?
Jo vaig néixer al barri on fa més calor de tot Rio. Naturalment el sol sempre ha estat present en la meva vida. Jo veig el sol com una cosa bona, positiva, però també com quelcom que oprimeix, que t’obliga a sortir de casa, que canvia la teva rutina, que et marca tot el que fas durant el dia… Em va agradar molt la possibilitat de treballar-lo com un element narratiu des d’aquestes dues perspectives totalment diferents.
Escriptor narrador o cronista? Com es definiria?
Jo em definiria com a cronista. El primer gènere literari que em va interessar va ser la crònica. Jo sempre penso en la crònica com una dels grans influències de la meva obra de ficció.
A través dels seus relats explica les escenes quotidianes a la favela. Per què tenia la necessitat d’expressar la realitat que l’envoltava?
Vaig passar molt de temps en una mena de negació d’aquest univers. Vaig arribar a sentir vergonya de viure-hi. Però em van passar coses després que em van fer canviar aquesta idea. Una d’elles va ser participar al Festival Literario das Periferias. Va ser un festival que em va fer conèixer altres faveles, conèixer altres escriptors d’aquestes faveles, entrar en contacte amb la seva obra… i això va ser molt important en la construcció de la meva identitat. Escriure aquest llibre va ser la meva manera de demanar-me disculpes a mi mateix per tot aquell temps de negació. Em vaig submergir en aquest univers i vaig aprofundir en altres perspectives, moltes perspectives, no només la meva, i vaig descobrir que aquest univers tenia un gran potencial literari. També va ser una manera de treballar el llenguatge en el text.
Es sent un privilegiat per haver-hi aconseguit alguns dels seus somnis com ser escriptor?
No sé si la paraula “privilegiat” és la paraula que jo triaria però sí que sento que infeliçment soc una excepció. I estar en situació de ser aquesta excepció diu molt sobre el que és ser un privilegiat.
Què hi ha d’experiències personals o autobiogràfiques de Geovanni Martins als seus relats d”Amb el sol al damunt’?
Més que esdeveniments autobiogràfics o personals els meus relats reflecteixen la meva visió del món. La ficció i la realitat estan totalment barrejades. La realitat mai és suficient per poder fer bona ficció però és una bona base per començar a construir-la.
Destaca pel llenguatge que utilitza molt proper i farcit de l’argot que s’utilitza a les faveles.
Vaig quedar molt impressionat el dia que vaig descobrir que podia parlar de cinc o sis maneres el mateix idioma. Parlem d’una manera a casa, d’una altra manera al carrer, d’una altra manera a la feina, a l’escola, amb els amics, amb els desconeguts… I vaig començar a percebre el llenguatge com una metàfora del poder. La manera com es parla és també la manera com et col·loquen al món i com et perceben des del món. Vaig quedar fascinat amb aquest tema, Una altra cosa que em va marcar va ser l’experiència de viure a Rocinha perquè és una favela molt gran on viu gent de tot el Brasil. Em va impressionar com de ràpid va canviant el llenguatge. Em va fascinar el fet que la llengua estigui sempre viva, sempre en moviment.
Els seus relats ens recorda a obres i pel·lícules com ‘ciutat de déu’
Una cosa que va ser important també va ser quan vaig llegir per primera vegada Ciutat de déu perquè el llenguatge que feien servir els personatges del llibre era el llenguatge de la meva infància. Em va commoure trobar aquestes expressions en un llibre. Va ser com tornar a un període específic de la meva història. Això em va encantar i vaig pensar que jo podria fer-ho amb lectors del futur quan llegissin el meu llibre. Vaig decidir no utilitzar només un registre sinó diferents registres perquè no existeix una llengua única que no estigui subjecte a aquests canvis. Intento fer servir diferents registres i barrejar-los.
L’any 2017 el descobreix una editorial que va decidir apostar per vostè. Com va ser aquest retrobament.
Jo havia publicat per primera vegada l’any 2013 en una antologia de contes. A 2014 vaig participar en la creació d’una revista a Rocinha. I a 2015 em van trucar del festival Festa Literaria de Paraty (FLIP). Aquesta participació va ser molt important perquè després de llegir els meus textos la gent s’interessava realment per la meva feina. Em van preguntar seriosament si tenia algun projecte en marxa i allà vaig decidir que faria el meu primer llibre. Llavors va ser quan em vaig decidir a treballar a fons en el llibre. M’hi vaig dedicar fins a 2016 quan vaig parar una mica per treballar a la platja perquè no podia més. A final de l’estiu de 2016 em van convidar altra vegada a participar a la FLIP. Vaig tornar-me a concentrar en el llibre per acabar-lo a temps per la festa i presentar-lo. Un cop allà, però, el primer dia de la FLIP ja vaig conèixer el meu editor, que és el més important del Brasil, i no em va caldre buscar més.
Es dedica amb una ONG a millorar la vida de les faveles. Com podem ajudar als joves d’aquestes faveles i si és possible a través de la cultura.
El primer de tot és pensar en una integració de les faveles a la ciutat i al món. Pensar en les possibilitats d’integració. No cal que vingui ningú de fora a resoldre aquests problemes. La ajuda més gran és ajudar a canviar l’imaginari de la gent que a la favela només hi ha violència. I pensar que els problemes de seguretat o altres problemes de la favela no són problemes de la favela sinó problemes de la ciutat i del país.
Malgrat la duresa d’algunes de les escenes quotidianes que es viuen a les faveles vostè ho explica amb un to, podem dir ‘esperançador’.
Intento treballar des dels dos costats: un llibre solar. Combinar coses més brillants, més positives, amb coses més dures. Això té a veure amb com veig aquests territoris: llocs d’alegria però també llocs on es viuen drames personals. Sempre intento treballar aquests dos extrems i és aquest contacte entre els dos extrems el que m’interessa, la fricció. No m’interessa la tragèdia però tampoc m’interessa un missatge 100% optimista, aliè als problemes dels personatges. M’interessa la possibilitat literària de portar la realitat a la ficció. I m’interessa també que el final no estigui preestablert, que quedi obert i que tant pugui acabar bé com malament.
Continuarem llegint més històries seves en un futur?
Jo espero que sí. Després de publicar el llibre vaig tenir dubtes sobre si podria seguir escrivint ara des d’una posició vital més còmoda, sense la pressió d’abans. Perquè sabia que aquest llibre era fruit d’allò. Però me m’he adonat que sí, que a banda de la necessitat econòmica hi ha altres necessitats que em fan escriure: una necessitat emocional de tocar certs temes i una necessitat de treballar certs temes experimentant amb el llenguatge. Després d’arribar a aquesta conclusió vaig començar a tenir moltes idees d’altres llibres i projectes. Així que espero que aviat tindrem novetats.
