L’autor nord-americà sorprèn en el seu debut amb la publicació de dotze relats crítics i punyents amb la societat nord-americana, el racisme i el consumisme.
“Friday Black” (Empúries / Libros del Asteroide” suposa el debut de l’escriptor nord-americà Nana Kwame Adjei-Brenyah. Es tracta d’una de les revelacions de la temporada literària als Estats Units després de guanyar el premi PEN/Jean Stein i ser considerat un dels cinc millors autors menors de trenta-cinc anys per la National Book Foundation.
Nana Kwame Adjei-Brenyah ofereix una sèrie de relats distòpics sobre el racisme i la societat als Estats Units amb una forta crítica social.
L’autor defineix els seus relats com una barreja “humor amb serietat, foscor i violència”.
En els seus relats hi trobem consumidors que han de lluitar a mort per aconseguir un producte d’oferta o bé una persona a canviar la seva negritud depenen de la situació del moment. Però també compta amb relats ambientats en un parc temàtic en el qual homes racistes juguen a prendre’s la justícia per la seva mà o un món postapocalíptic on cada dia cal reviure una catàstrofe nuclear en un bucle etern. Són una part dels dotze relats de Nana Kwame Adjei-Brenyah, un autor que no ens deixarà indiferents.
“LA DISTOPIA EM PERMET CRITICAR I SER MÉS DIRECTE I AGUT”
Per escriure els seus relats utilitza l’element distòpic, per aquest motiu l’autor nord-americà confessa que li permet criticar més, però al mateix temps també pot provocar que els lectors s’ho prenguin menys seriosament.
Assegura que “Hi ha molt espai entre el realisme i la distopia. Es tracta d’una jerarquia que a mesura que utilitzes el surrealisme el nivell baixa. És molt més dur utilitzar la distopia, però quan aconsegueixes trencar el mur i quan el lector observa que tot i utilitzar l’element distòpic, també hi ha realisme i el treball és seriós, s’obre una porta de facilitat”
Aquesta distopia “m’ajuda a ser més directe i més agut, que em permet ser divertit i jugar amb una idea que estarà relacionada amb el tema polític, social o econòmic. Aquest és un dels poders dels espais distòpics. Perquè parli del que parli, tinc la meva caixa d’eines que em permet parlar de coses d’una manera molt directa o no”.
“NO POTS SEPARAR CAPITALISME DEL RACISME”
Per Adjei-Brenyah hi ha elements que es “retroalimenten i no pots separar el racisme del capitalisme. És difícil parlar del tabú que gira entorn de l’avortament sense pensar en el patriarcat. Aquests elements creixen, es retroalimenten i s’ajuden els uns i els altres. No crec que hi hagi un mal més gran que l’altre”. Afegeix que “Cada mal té la seva capa i nivells, i a mi m’interessa com es cou aquest entramat i com interaccionen aquests mals, que tenen una relació simbiòtica i que fa que perdem la humanitat”. L’autor tracta també d’explicar en els seus relats com els protagonistes, malgrat la situació de caos i de catàstrofe que pateixen, intenten mantenir la humanitat que els queda.
A Nana Kwame Adjei-Brenyah l’apassionen els relats curts “és un dels meus formats preferits per explorar de forma íntima un espai. Ser molt precís en una història on no hi ha espai per incloure coses supèrflues i per tant has de ser molt precís.” Assegura que “Hi ha gent que creu que els relats curts, són com un escalfament o una pràctica. L’art és art i el més important és la intenció.”.
Tot i la seva passió pels relats assegura que en aquests moments està escrivint una novel·la “però, només ho estic fent, perquè la història que vull explicar necessito més de 20 pàgines” aclareix l’escriptor.
Sobre d’on sorgeixen els seus relats i la seva inspiració confessa que és difícil de concretar , però assegura que “Quan estava escrivint aquestes històries estava intentant descobrir qui era jo com adult i com a artista, però també buscava aquelles desigualtats i diferències que han afectat no només a la meva vida, sinó a la dels meus pares i a la gent que conec.”
Recorda que “Quan escrivia, no sé, fins a quin punt vaig poder escollir el tipus d’històries que anava a escriure.” La inspiració arriba de molts fronts “Vénen dels meus pares, per néixer al barri de Queens a Nova York, dels assassinats de gent de color, de la meva adolescència… en definitiva de tot el que he viscut”.
“UNA DE LES MILLORS COSES D’ESCRIURE, ÉS QUE ÉS GRATIS”
Nana Kwame Adjei-Brenyah va néixer al barri de Queens a Nova York. Els seus pares eren emigrants de Ghana.
De pare advocat i mare professora, han estat una gran influència i bona part dels relats del folklore d’aquell país també perquè els seus pares li explicaven moltes històries de Ghana i aquest llegat queda reflectit en els relats com “El Lleó i l’aranya” que apareix a “Friday Black”.
Els seus pares van ser molt exigents i sempre van buscar una excel·lència, que li ha permès tirar endavant, En l’època de formació de l’autor els seus pares van continuar amb aquesta exigència.
“Si tens un cervell de deu i treus un set, fins i tot Déu s’enfadarà” li recordava el seu pare.
Afirma que “Una de les millors coses d’escriure, és que és gratuït. Aquest era el preu que podia pagar per dedicar-me a l’art. Sempre puc escriure i a través de l’escriptura vaig descobrir la manera de sobreviure a qualsevol cosa i d’aquesta manera em vaig convertir en autor”.
A més del llegat dels seus pares i també de moments de la seva vida, per Nana Kwame Adjei-Brenyah “els videojocs han estat una gran influència per mi. Els videojocs formen part de la meva vida i la meva experiència. És un espai molt important sobretot en els jocs independents.”
En el primer conte, “Els cinc de Finkelstein” el protagonista té una mena d’escala on pot graduar la seva negritud. És com el seu poder i jo m’imaginava com en la seva vida pogués tenir una pantalla on graduar la seva negritud.”
Sobre aquesta habilitat de canviar de codi en funció de la mirada de l’altre fa “que la teva seguretat sigui major o no. Depèn de les teves ambicions és important saber jugar amb els canvis de codis” Assegura davant la premsa que “En el passat, he deixat ser jo mateix per aconseguir una feina. La llibertat és no fer-ho o almenys no fer-ho conscientment. Tots tenim canvis de codis i per tant ‘l’èxit és poder ser un mateix”.
Se sent molt a prop del narrador “Intento imaginar com seria la veu d’una persona en determinades situacions. Intento treballar amb la primera persona i capturar l’essència de l’espai on es desenvolupa la història a cada frase. En un llibre molt més llarg aquest fet és difícil de mantenir.”
La seva literatura ha estat comparada amb George Sunder i Colson Whitehead, un fet que per ell “és un honor i fins i tot vaig ser alumne de Saunders. Sobre Colson, és un dels autors que demostra que treballar fora del realisme és tan vàlid com qualsevol altre enfocament.”.
El vincle que uneix tots els relats segons el seu parer és “l’amor, amb històries que apunten al fet, que no ens oblidem que tots som humans”.
Afirma que intenta que les històries tinguin un punt divertit i espera que els lectors puguin riure una mica, perquè “El compromís i la diversió formen part del procés. És una experiència important de la lectura. Els lectors poden esperar un espai on pugui créixer la seva imaginació”.
Ferran Ràfols i Javier Calvo han estat els traductors de les edicions catalana i castellana respectivament.
