Després de HARU (Catedral), Flavia Company va sentir la necessitat de fer pública la carta que, en aquella novel·la, la protagonista mai llegeix.
En Jordi Sanuy l’ha llegit i ens ho explica a L’Illa dels Llibres.
Ser pare (o mare) no és fàcil. Quan va néixer, la petita Haru no portava cap manual d’instruccions. Van intentar educar-la de la millor manera possible. Segur que van cometre errades. Moltes. I també encerts. Abans de morir, la Kumiko va demanar al seu marit que enviés la nena a una petita escola perquè l’eduquessin, sobretot, en l’art del tir en arc. No creia convenient que se’n fes càrrec tot sol. A casa. Sense ajuda externa. Millor internar-la a l’escola. Tot aniria millor. Pensar en positiu.
Directament o indirecte, la Haru és la protagonista de “Magokoro”, l’últim llibre de la Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Quan ella publica, el temps s’atura. Està editat per Catedral Books, és de petit format i només té 146 pàgines. Magokoro vol dir donar amb sinceritat, sense interès ni intenció. Donar de tot cor.
El llibre reprodueix la carta que el pare de la Haru li va escriure a la seva filla. L’home sap que no la llegirà mai, “amb la mateixa certesa sé que és important que la rebis”. Tenint en compte que la Haru ja és una dona vella, molt vella (les mans de la portada del llibre són les seves) segur que el seu pare fa molts anys que és mort. Aquesta missiva és el seu testament vital…
Ser la Haru és acceptar i respectar. Ser la Haru és aprendre de les errades i millorar. Ser la Haru és il·lusió. Pura vida. El seu pare té dubtes raonables. No sap si va educar-la prou bé. Enviar-la lluny de casa era la millor opció? Sempre arriba el moment de fer balanç. És inevitable. Cal·lígraf de professió, el pare de la Haru era igual de recte que la seva escriptura. Calia? Se’n penedeix d’haver estat tan sever. De riure tan poc. Com reconeix ell mateix, cada parada és un canvi. De ritme, d’objectiu, de rumb. També deixa negre sobre blanc que la Haru era una nena impacient. Viva. Amb moltes ganes de descobrir. Amb poques ganes que li portessin la contrària.
Com tota l’obra de Flavia, “Magokoro” està escrit des del cor (‘Koroko’). És poesia pura. Un llibre per llegir i rellegir. Per tenir-lo a la tauleta de nit. Per acabar aprenent-te’l de memòria. No hi ha ni una paraula més. Ni una de menys. S’ha d’intentar viure cada hora com si fos l’última. Sense reserves. Amb un somriure als llavis. Saber apreciar les petites coses de la vida i fer-ne bandera. No facis mal a ningú. Estima. És l’única sortida. La vida és mort. La mort és vida. Senzill i complicat a la vegada.
“Com és de cert que la vida és un trànsit i que l’hem d’entendre amb el cor. Estimar-lo. Agrair-lo. Qualsevol altra possibilitat crea amargura, ressentiment, desesper. Aferrar-se a les coses, els objectes, els fets o les persones és caminar directe cap a la crueltat. És així, Haru. Quan la gent no vol els canvis, comet barbaritats per evitar-los”.
Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy
