L’autor d’El somni de Tàrraco’ o ‘El port del nou món’ s’endinsa a ‘Les veus del Liceu’ (Columna) en dues històries d’amor, ambientades en el Gran Teatre del Liceu
Les veus del Liceu és una novel·la molt musical protagonitzada per l’Eduard, un professor que malgrat la seva projecció com a cantant es veurà obligat a abandonar la carrera musical per una malaltia. Un bon dia descobreix l’Anna, una noia tartamuda que neteja al Liceu, però que té una veu increïble. L’Eduard sent que l’Anna li podria retornar l’emoció dels escenaris.
Gràcies als quaderns de la seva mare l’Eduard descobrirà un terrible secret familiar que permetrà al lector conèixer l’ambient cultural i artístic de finals del segle XIX a Barcelona amb les lluites entre “liceistes” i “creuats.
Entrevista. Jordi Milian
Fotografies. Àngels Moreno, Coia Valls i X. R. Trigo.
A
diferència de les anteriors novel·les Les veus del Liceu s’allunya en certa manera de les novel·les històriques que havia publicat fins ara com El port del nou món o El somni de Tàrraco.
Bé, el plantejament és distint. La idea era connectar dues èpoques de la nostra història, una, la segona meitat del segle XIX, en què la petita burgesia es llença a conquerir els seus drets d’oci i d’experiència artística i una altra més recent, l’últim terç del segle XX, quan els models van canviant cap a una idea de la cultura més global, menys personalitzada.
Però tan sols és el rerefons de la novel·la. Volia mostrar aquests dos mons a través dels personatges, que ells fossin el més important. Va ser així com van néixer les dues històries d’amor, la del passat i la del, diguem-ne, present de la novel·la. La connexió són els dos incendis que va patir el Liceu, el del 1860 i el del 1994.
Les veus del Liceu suposa un canvi en la seva trajectòria?
No necessàriament. És cert que les darreres novel·les que he publicat es poden adscriure al gènere històric, però algunes anteriors, sense ser-ho, no queden gaire lluny en els seus plantejaments. A l’hora d’escriure, tant fa si passa el 27 a.C., com El somni de Tàrraco, o en una època més recent, com la història que a Les veus del Liceu serveix de marc de la trama. El procés de documentació, d’estudi, pot ser igual d’intens si vols atorgar-li credibilitat i versemblança. Una altra cosa són els personatges; aquests sí que viuen el que tu els proposes, però ha de ser dins d’un escenari que no grinyoli. Els novel·listes construïm realitats paral·leles, però a imatge i semblança del que ens marca el moment històric sobre el qual escrivim.
D’altra banda, de fa temps que em plantejo alguns canvis en la meva obra novel·lística, però serà en aspectes que aniré concretant en un futur.
Per què ha escollit el Liceu com a centre de la seva novel·la?
En un primer moment, quan comentava amb amics i coneguts que albergava la idea de fer una novel·la sobre el Liceu, molts d’ells em donaven una resposta que em va semblar sorprenent. Bé sigui per records d’infantesa, per històries familiars, fins i tot per vinculacions directes, tenien una vinculació concreta amb el Liceu, sovint de caire afectiu.
Vaig pensar, doncs, que havia escollit bé l’escenari i que, tot i no tenir intenció de parlar de la famosa bomba del Liceu, seria un bon marc per a les dues històries d’amor que tenia pensades.
Les veus del Liceu és una novel·la que es llegeix però que també s’escolta amb una banda sonora amb òpera i música clàssica on demostra un gran coneixement.
Jo no diria tant. Potser t’hauria respost que sí entre els 15 i els 25 anys, quan em feia un fart d’escoltar música clàssica, sobretot òpera. A hores d’ara em considero un afeccionat, que gaudeix molt amb ella, però també que es delecta amb molts tipus de música.
He de dir, també, que l’amistat amb músics i gent de teatre ha estat un gran enriquiment en aquesta època de la meva vida i, en aquest sentit, amb el llibre els vull fer un sentit i agraït homenatge.
Quins sentiments li desperta l’òpera?
L’òpera sempre m’ha semblat un estadi diferent, una altra dimensió del que pot sentir l’ésser humà. No obstant això, necessita una certa dedicació, un coneixement previ, si vols gaudir-ne de debò. Però el plaer que hi pots assolir és incommensurable.
Alguna recomanació destacada d’òpera?
Hi ha grans clàssics que són a la ment de tots. Però si tinc dues preferències especials, per tot el que han significat, són el “Ave Maria”, de Gounod interpretat per l’Elena House, o el “Bailero”, dels Chants d’Auvergne, d’en Joseph Canteloube, interpretat per la Kiri Te Kanawa.
Un dels punts interessants de la novel·la és la recreació del món dels cafès i la Rambla del segle XIX.
No he volgut convertir-lo en un punt essencial de la novel·la, però és cert que en parlar d’aquest moment del segle XIX els cafès tenen necessàriament un paper. Sempre m’ha agradat la vida de cafè, tot i que cada cop és més difícil trobar-ne un on es pugui romandre amb una certa tranquil·litat. Han passat a ser llocs de pas, no d’estada, de reflexió, de lectura o fins i tot d’escriptura. De vegades en trobo algun que podria ser adequat i sempre penso si en algun moment s’invertirà aquesta tendència. Però sovint només es tracta d’un mirall i molt aviat la mirada insistent dels cambrers, els crits del grup de la taula del costat o la televisió emetent cadenes musicals –fins i tot sense veu!- em tornen a la realitat.
Però molt de temps enrere els cafès van ser un lloc de creació, de confessions, de bastiment de grans projectes.
Una època marcada també per les lluites entre entre els “liceistes” i els “creuats”. Perquè aquestes lluites i qui eren aquests grups?
Els “liceistes”, tal com indica el seu nom, eren els defensors del Liceu, gents de la mitjana burgesia, comerciants. No hem d’oblidar que va ser un teatre construït per una classe social en ascens, que, d’alguna manera, volia imitar els privilegis de les classes més altes. Aquestes tenien el teatre Principal, l’antic teatre de la Santa Creu, i els més afectes es feien dir “creuats”. Durant un temps es van dedicar a fer-se la guitza, fins i tot amb intents de rebentar les funcions dels contraris. Hi ha una obra d’en Serafí Pitarra, Liceistes i creuats, que en parla, però no puc dir que hagi estat una gran font d’inspiració per escriure Les veus del Liceu. Penso que la perspectiva des de la qual va ser escrita queda molt lluny del pensament actual, fins i tot si ens centrem en l’anàlisi d’aquella època.
Les veus del Liceu abraça dos moments històrics marcats pels dos incendis que va partir el Liceu al segle XIX i l’any 1993.
Sí. Quan pensava d’escriure sobre el Liceu i llegia sobre la seva història hi havia fets que es repetien de manera gairebé insidiosa, com ara el tema dels anarquistes a Barcelona, amb la bomba del Liceu com a punt inexcusable. La meva rebel·lia natural va fer que decidís no incloure’ls i anar per una altra banda. Així va ser com em vaig trobar amb la lluita entre “liceistes” i “creuats” que vaig fer servir com a rerefons de la història.
Dos moments històrics i també dues històries d’amor que es relacionen.
Volia escriure sobre l’amor, però que hi hagués contrast i confrontació –els motors de la bona literatura-, per tant vaig imaginar dues històries, dues relacions de parella viscudes en temps diferents. Els dos incendis em permetien parlar de les relacions amoroses en dues èpoques distants, com ara la segona meitat del segle XIX i finals del segle XX. Connectar aquestes dues històries, que disten 150 anys entre si, va ser tot un desafiament. Els lectors i lectores diran si ho he aconseguit.
L’Eduard un dels protagonistes de la novel·la va abandonar de la seva prometedora carrera per una malaltia.
La història de l’Eduard, amb aquesta malaltia que l’impedeix desenvolupar una prometedora carrera dedicada a l’òpera, està basada en un personatge real. Vol analitzar el fracàs i les seves conseqüències i també com buscar sortides possibles. La dona protagonista és tot el contrari. Ella, l’Anna, té totes les possibilitats obertes, però dubta quin deu ser el camí a seguir. Podria semblar que parlo del mite de Pigmalion, i en part és així, però també es pot arribar a dubtar qui dels dos és Pigmalion. És un dels assumptes que més m’interessaven mentre escrivia la novel·la.
Aquella passió perduda per la música la recupera en escoltar cantar a l’Anna una noia tartamuda que neteja al Liceu.
L’Eduard pensa que deu protegir-la, que ajudar-la a acomplir els seus somnis serà bo per a ell, però a mesura que es va desenvolupant la història se n’adona que les coses funcionen d’una altra manera. L’Eduard baixa de nou als inferns, però potser perquè vol tocar de nou el cel.
Les veus del Liceu compta amb una peça composada exclusivament per la novel·la.
Sí, tot un honor i una gran satisfacció. Amb el pas del temps he après que les arts tenen sovint connexions invisibles i els grans moments succeeixen quan es troben i s’entrellacen els seus destins. La música és un dels temes de la novel·la, l’amor per la música. Per tant, quan un intèrpret i compositor de l’alçada d’en Conrad Setó em va dir que estava treballant en una peça sobre la novel·la em va envair una gran felicitat.
En Conrad ha fet una peça musical que funciona com a work in progress i de la que vam fer una primera audició a la Sala Noble del Conservatori de Tarragona. Va ser un gran esdeveniment que va comptar també amb les lectures de la novel·la de l’actriu Josepa Urbano i la conducció de la periodista Núria Cartañà.
Tal i com dic abans, hi haurà altres ocasions per escoltar-la, però aquesta primera audició va estar plena de màgia.
