L’escriptor i periodista presenta a L’Illa dels Llibres la novel·la ‘Algú com tu’, Premi Ramon Llull 2015.
Entrevista de Jordi Milian
Com en l’amor, cal arriscar i Xavier Bosch ho fa amb ‘Algú com tu’ canviant el registre que tenia acostumat als seus lectors.
L’acció ens situa en dos moments diferents, l’any 1981 quan Paulina Homs, casada i amb una filla, marxa a París al casament d’una cosina. Decideix marxar tota sola, i a la capital francesa, coneixerà al galerista Jean-Pierre Zanardi amb qui mantindrà una relació molt intensa durant cinc dies.
Els records d’aquella relació i dels cinc dies plens de felicitat viscuts a París es convertiran en el motor vital dels dos protagonistes.’ Anys més tard, l’any 2006 i després de la mort de la Paulina, serà la seva filla, Gina qui descobrirà aquest afer per mitjà d’unes cartes i intentarà descobrir qui era en realitat aquell galerista que va aconseguir enamorar a la seva mare.
La novel·la comença a Barcelona per fer-nos viatjar a ciutats com Londres o París. La capital francesa protagonitza bona part de l’acció d’Algú com tu’ oferint al lector una ruta pels carrers de les galeries d’art i menys turístiques.
Escolta l’entrevista.
El misteri sempre va amb mi i m’acompanya i crec que és bàsic per mantenir l’interès del lector. És una història d’amor amb algun misteri, no de resoldre assassinats, però sí que hi ha misteris sentimentals que fan avançar la relació i la historia.
Potser sobta aquest canvi després de la bona acollida de les anteriors novel·les
Tenia necessitat de demostrar-me a mi mateix que no sóc autor d’un sol personatge i per tant, si volia sorprendre, ho havia de fer amb una novel·la radicalment diferent.
Com volia dedicar la novel·la als meus pares, vaig pensar que per ells, el millor que podia fer, és una història d’amor, que no és la seva, però que s’ho mereixien.
Un dels reptes haurà estat no caure en el parany de fer una novel·la massa ensucrada.
Penso que hi havia dos paranys en escriure una història d’amor, primer que quedes massa ensucrada i molt de novel·la rossa fulletonesca, però també havia el parany de fer veure l’amor com si fos un valor a la baixa.
Penso que per al moment que vivim actualment, l’amor és la resposta i la palanca que mou el món, és la gran il·lusió i calia reivindicar-lo sense vergonya
Ha estat de les novel·les que més m’ha costat escriure, però veient la resposta dels lectors, m’he adonat que és la més fàcil de llegir.
Fins ara, les seves novel·les eren protagonitzades per personatges masculins i ara són femenins.
Dos dels tres protagonistes d’Algú com tu són dones. La Gina és una nena que als 9 anys se li mort la mare, fins als 18 viu amb el seu pare i als 38 anys necessita recordar i reviure el trencaclosques per saber qui era la seva mare. Ella no recorda res i té l’oportunitat per un fet que succeeix a la novel·la reconstruir aquesta història. Ficar-me en la seva pell era tot un repte.
Ha estat complicat aquest procés?
Complicat no, però sí estimulant. Els autors ens posem en la pell de personatges que no els coneixem i un pot ser submarinista i no haver fet submarinisme o un assassí en sèrie i no haver matat mai.
Però, entre submarinistes, assassins en sèrie i dones, el que he conegut més, són les dones. Fruit de l’observació també és més fàcil posar-se en la seva pell.
La nova proposta ja era en un inici arriscada com també ho és l’amor
En un llibre del baríton Ramon Gener, es comenta un estudi científic fet una universitat europea on es preguntava a les persones que estaven a punt de morir quina era la cosa que més es penedien de no haver fet en la seva vida i molts contestaven no haver-se arriscat prou.
Per tant aquest és un bon consell. Això és més curt del que sembla i per tant val la pena viure intensament els dies previs i arriscar-nos.
S’ha definit com a romàntic i fins i tot ha comentat que ‘Algú com tu’ sigui la novel·la més personal.
Sense dubte ho és, perquè és la novel·la on hi ha més de mi mateix i on traspua més Xavi Bosch que no pas a les tres novel·les de Dani Santana.
Jo tinc més punts en comú amb la Gina, la nena que busca construir la vida de la seva mare i fins i tot, també amb galerista Jean Pierre Zanardi .
Si no es pateix no és amor, o es pot viure una història d’amor sense patiment?
Em fa l’efecte que no, perquè l’amor i la pena són vasos comunicants i formen part del joc i en aquest risc hi ha una de les gràcies d’aquesta cosa ‘’collonuda’ que és l’amor.
Sóc partidari a la vida d’arriscar-nos i també en l’àmbit de l’amor, perquè val més viure-ho encara que acabi malament i patint que no viure-ho mai.
A la novel·la es fa referència una frase de Plató que diu que ‘la més gran clara declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc’’.
Hi ha teories per tots els gustos però és veritat que l’home que sent molt acostuma a parlar poc.
Tot i que és important mostrar els nostres sentiments
Sempre val la pena mostrar els sentiments i no deixar-nos res per dir. A vegades, malauradament perquè l’altra persona desapareix de cop, ens en queden moltes coses a dir i les arrosseguem per sempre a dins nostre.
La música també és important a la novel·la amb una banda sonora protagonitzada per Shubert, i especialment amb la peça la bella molinera. Per què Shubert?
Perquè m’agrada molt i m’ha acompanyat sempre al llarg en la meva vida.
‘La bella molinera’ concentra la síntesi d’Algú com tu. Es tracta d’un conjunt de vint cançons de les més de sis-centes que va compondre Shubert i recordo que algú em va fer veure, que eren peces d’amor que deriven cap al dolor.
Un dels protagonistes de la novel·la, assenyala que hem confós l’amor amb una comedieta romàntica americana i per tant l’amor no és una pel·lícula de Meg Ryan. Tot i les diferències ens pot recordar a Ponts de Madison.
No tinc res contra Meg Ryan ni contra les comedietes romàntiques que ens han entretingut o ens han fet menjar crispetes un dissabte a la tarda, però m’anava bé, per donar profunditat a la història dels protagonistes del Jean Pierre i la Paulina.
El fet de situar la novel·la a París no és casualitat.
És una ciutat que conec molt bé i l’he visitat moltes vegades. Era la ciutat preferida dels meus pares i com volia escriure una història d’amor dedicada a ells tenia clar que l’acció hi havia de passar a París i en uns escenaris molts concrets.
A la novel·la també ha volgut retre un homenatge als llibres i a les llibreries com la coneguda Shakespare amb Co de París.
Un país i una ciutat com París que té el quilòmetre zero al costat en una llibreria de vell, com és Shakespeare amb Company, ja està tot dit.
Una llibreria és el millor lloc del món i volia fer un homenatge a través d’Algú com tu a les llibreries.
Reivindica també la importància de la cultura. Ara més que mai s’ha de fer aquest reivindicació?
Només la cultura ens salvarà de l’intent de pensament únic dels que tenen el poder.
Mirar un quadre atentament ens fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos, obrir un llibre es descobreix nous mons i noves vides, escoltar música amb el cor ens emociona i aquests sentiments han d’aflorar.
El soroll, la sobre tertúlia, el procés, la crisi, i tantes notícies que els mitjans a totes hores ens fan menjar tant si com no, provoquen que al final no sapiguem si tenim opinió pròpia i actuem com un simple eco que fa de caixa de ressonància de l’actualitat o apostem per retrobar-nos i saber qui som.
On tenim a en Dani Santana?
El tenim llegint Algú com tu, descansat i esperant a veure si hi ha algun merder per investigar i fer una nova novel·la.
Premi Sant Jordi amb la novel·la ‘Se sabrà tot’, ara el Premi Ramon Llull, les coses no han anat molt malament?
Per fer el hat trick em falta el Josep Pla (riu). He treballat molt però he tingut tota la sort del món per entrar en aquest món literari des de unes plataformes privilegiades