L’escriptor català presenta a L’illa dels llibres la novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi, ‘Dies de frontera.
Inseguretats, precarietat d’una generació entre la trentena i la quarentena, la relació entre pares i fills i com aquesta va evolucionant i canviant amb el pas del temps són alguns dels temes que ens proposa ‘Dies de frontera’.
‘Una parella es fa un petó davant uns grans magatzems a la Jonquera. No és pas una escena gaire diferent d’altres que tenen lloc en el mateix moment arreu del món occidental. Ella flexiona les cames entre les d’ell-que és una mica més alt- mentre li acaricia el coll. Ell l’abraça per la cintura. Se separen, es miren, xiuxiuegen, ell li acaricia els pòmuls i es tornen a besar. Els vianants, carregats amb bosses de plàstic, els eviten amb esma’’
Així comença la nova novel·la de Vicenç Pagès Jordà, ‘Dies de frontera’ (Proa 2014). A partir d’aquest moment anirem descobrint qui són i perquè s’està fent aquest petó.
Vicenç Pagès Jorda narra aquesta història amb ofici i fins i tot hi desplega tot un ventall de ginys literaris en un centenar de capítols curts.
Un repte que dibuixa un mosaic literari format per descripcions de pàgines de facebook, missatges de WhatsApp o llistes amb referències musicals i cinematogràfiques que ens permetran conèixer fins al mínim detall aspectes dels personatges principals.
Sí. Es tractava de no repetir-me, però també de no canviar massa, de no esforçar-me per ser massa diferent de mi mateix. Entenc que és una evolució, potser una depuració, un llibre molt diferent però que es nota que l’ha escrit la mateixa persona no gaire després de l’altre.
Què suposa rebre un guardó com el Premi Sant Jordi?
Més del que em pensava. Començo a pensar que l’he guanyat massa tard, ja que tinc problemes per suportar el ritme de viatges i entrevistes. És broma… Seria intolerable queixar-se. És una oportunitat que arriba com a molt una vegada a la vida i s’ha d’aprofitar per arribar a tants lectors com sigui possible.
Quin ha estat el punt de partida de la novel·la?
No hi ha un moment inaugural, sinó una sèrie d’imatges, de personatges, de situacions que es van concretant de mica en mica, a base d’escriure capítols que potser no s’hi inclouran, de fer esquemes que potser no es compliran… La novel·la és el resultat de moltes provatures, retallades, ampliacions, camins que no funcionen o que es bifurquen.
Els protagonistes de la novel·la són d’una generació que es mou entre la trentena i la quarantena i que viuen les inseguretats i precarietats del món actual. Ha escrit Dies de frontera amb voluntat d’oferir un retrat generacional?
No, però és inevitable parlar-ne des d’aquest punt de vista. He caigut en la trampa que jo mateix m’he parat. Els personatges són concrets, els he construït sense voler que fossin representatius de cap grup ni de cap generació, però és cert que els problemes que tenen no són els d’algú que té quinze anys o setanta.
La novel·la també explorar les relacions entre pares i fills i com aquesta va evolucionant i canviant amb el pas del temps…
Sí. Aquest és un tema que fa anys no m’interessava gaire i que ara, segurament per raons biogràfiques, el trobo cabdal. Em sembla que els pares ens influeixen fins i tot quan actuem al contrari del que van fer ells.
En Pau i la Teresa arriben a punt de la relació que han de decidir si volen tenir fills o no. Aquesta decisió provocarà efectes secundaris a la parella. Aquesta seria la veritable frontera de la novel·la?
Per mi és una de les fronteres de l’existència. Primer som fills, després som fills i pares (o no), després som només pares (o no) i finalment no som. Cada frontera et situa en el teu lloc, et recorda que vas avançant i que només ets una baula en la cadena.
Per narrar la història de Dies de frontera ha utilitzat tot un ventall de recursos que ens ofereix un mosaic literari format per descripcions de pàgines de facebook, missatges de WhatsApp o llistes amb referències musicals i cinematogràfiques. Què busca amb aquestes noves formes d’escriure?
Les noves formes de relacionar-se han d’aparèixer en una novel·la que aspira a ser actual. Per mi formen part del paisatge, i alhora permeten noves maneres d’acostar-nos a un personatge. Però estan al servei d’una novel·la que vol retratar el pas del temps, com fan les novel·les des de sempre.
Aquest ha estat el repte més difícil alhora d’escriure Dies de frontera?
El repte és muntar tots aquests capítols tan diferents els uns dels altres, polir-los de manera que les juntures siguin mínimes i aconseguir –toca fusta- que el lector hi llisqui com si fos un tobogan.
En l’anterior novel·la eren els Fotologs i ara és facebook i WhatsApp que agafa el relleu. Tot va molt ràpid?Certament. Fa uns anys els fotologs eren d’una contemporaneïtat rabiosa, i avui dia els veiem com una romanalla del passat, gairebé com una pel·lícula muda. Cada vegada tardem menys a tornar-nos obsolets. Els fotologs d’Els jugadors de whist vénen a recordar-nos la nostra transitorietat: són un memento mori.
El narrador de la novel·la, fins i tot es permet la llicencia d’adreçar-se al lector per aclarir-li algunes qüestions i opinar sobre l’actuació dels personatges. Què vol aconseguir?
El pas del temps no només s’ha de notar en els gadgets electrònics que utilitzen els personatges: el narrador també pot ser anacrònic, actual o experimental. El que em costa és servir-me d’un narrador com els del segle dinou, que fan veure que no existeixen i que volen fer creure que el que estan narrant és el que succeeix, com si no hi hagués cap filtre entre la vida i ells. El narrador de Dies de frontera ens recorda que estem llegint una novel·la, potser ens recorda que el lector també forma part d’una novel·la.
El final és molt obert, deixa la porta oberta a una segona part?
No està fet amb aquesta idea. Com que la novel·la està situada l’any 2013 i es publica l’any 2014, el lector s’adona que no sap com serà el futur dels personatges… perquè encara no ha succeït. Si és obert no és perquè el narrador no ho vulgui explicar, sinó perquè el futur no el sabem.
Demostra que per construir una gran novel·la no cal passar per una gran ciutat com Barcelona com ja va fer amb Els jugadors de whist…
Una novel·la pot estar ambientada en qualsevol lloc. En el meu cas, necessito un espai més viscut que conegut, amb totes les capes i totes les hores, però on no hi visqui quan l’escric. Que el pugui recordar, que hi pugui viatjar, però que no me’l trobi a cada pas. En aquest sentit Figueres i els voltants (Roses, la Jonquera, el castell de Sant Ferran) són perfectes, també perquè no han estat gaire utilitzats en la ficció.
El paisatge de la Jonquera ,no només per l’efecte fronterer entre Catalunya i França, és reivindicat a la novel·la.
No és exactament una reivindicació, sinó una utilització literària. Com a escriptor, no reivindico gaire. Em sembla que hi ha llocs més adequats per vindicar i per denunciar que una novel·la.
Què té la Jonquera que l’ha fascinat tant?
La Jonquera és la frontera que tinc més a prop: un d’aquests llocs on passen tantes coses, on es mouen tantes persones, tants productes, tants diners. Són llocs molt transitats i alhora poc coneguts. Tothom hi passa però poca gent s’hi atura, i dels que s’hi aturen són pocs els que s’hi fixen. No és un lloc dissenyat per ser mirat, sinó per ser utilitzat.
Què més vol reivindicar amb Dies de frontera?
La novel·la, la ficció, la llengua.
Entrevista: Jordi Milian
Fotos de l’autor: Berta Pagès