L’autor de La Mala dona i L’any de la plaga desvetlla les seves influències a L’illa dels llibres.
Després de La mala dona i L’any de la plaga (RBA/La Magrana), Marc Pastor torna als seus orígens amb una proposta que ens apropa a Montecristo (Proa), la novel·la que el va fer debutar com a escriptor l’any 2007
Bioko (Amsterdam/Planeta) és la novel·la més madura de Marc Pastor al mateix temps que juga amb diversos gèneres.
Aventures, misteri, tocs de ciència ficció i més d’un homenatge a les sèries de televisió o grans clàssics literaris formen part de l’univers Pastor que a Bioko aprofita per oferir-nos un gran desplegament de gèneres amb clares influències a Juli Verne, Stevenson, Joseph Conrad i la sèrie Lost.
Impossible d’encasellar-lo en un gènere concret fa que cada vegada l’etiqueta d’autor de novel·la negra vagi desapareixent de la seva carta de presentació.
Marc Pastor presenta a L’illa dels llibres ‘Bioko’.
Com et defineixes com a escriptor?
Aquesta és fàcil. Em sembla que me l’has posat en safata: sóc un escriptor culturalment dispers. M’apropio de tot el que m’envolta: literatura. cinema, música, videojocs, fotografia, futbol, teatre… i ho filtro a les novel·les.
A part d’això, crec que hi ha un aspecte que em defineix com a escriptor, i és que m’agrada jugar amb el lector. M’agrada fer una mica de Dungeon Master, de director de joc de rol, i convertir el lector en un jugador més de les partides que són les meves novel·les.
Et molesta que encara et cataloguin com autor de novel·la negra?
Sí. No dic que no sigui autor de novel·la negra. Ho sóc. La mala dona va guanyar un premi de novel·la negra, i a Bioko hi ha una trama principal d’investigació que no pot ser més clàssica (milionari demana a investigador malcarat que busqui a la seva esposa, una femme fatale que ha desaparegut).
Però el que em molesta (i molt) es que se m’encaselli com autor de novel·la negra exclusivament. Senyors llibreters: no posin les meves novel·les a la secció de policíaca només arribar. No totes ho són. De fet, també he escrit ciència ficció, aventures urbanes, novel·la bèl·lica i ho he barrejat tot fins a despistar-los tant que no saben on col·locar les novel·les.
Has demostrat ser un escriptor amb força recursos amb temàtiques molt variades: nazis a Montecristo, vampirs a La mala dona, invasions extraterrestres a L’any de la plaga i ara aventures i misteris a Bioko. D’on treus tanta imaginació?
Venia de sèrie. No em va picar cap aranya de petit, si és el que preguntes. De sempre que he tingut moltes històries al cap. Primer les projectava sobre els Gijoes i els He-mans. Amb el temps, les he escrit, però no deixen de ser les mateixes fantasies.
A més, com més llegeixes, com més pel·lis veus, com més ficció consumeixes, més idees tens per explicar. La ficció crida a la ficció. Però també em passa viatjant. Cada cop que faig un viatge, en torno amb una ganes tremendes de narrar històries. El que em falta és temps, però crec que és un mal comú a Occident.
Cinema, televisió i literatura formen part del teu imaginari. Com es combina tot plegat?
Es posa tot al mateix sac i es sacseja bé.
Abans em feia més vergonya reconéixer que les meves influències són diverses. Temia que em diguessin que una pel·lícula de sèrie B dels seixanta no podia ser en absolut material literari. No ho sé, suposo que m’havia format una imatge del món dels escriptors que després s’han anat desmuntant, per sort. Si aquesta pel·lícula de sèrie B dels seixanta (tinc al cap una amb Vincent Price i Sancho Gràcia, La casa de las mil muñecas) em serveix per trobar una solució narrativa en alguna passatge d’una novel·la meva, benvinguda sigui. En el cas de la cinta de Price, vaig recuperar el tema de les contrassenyes amb baralles de cartes per entrar a un prostíbul, a La mala dona.
Bioko és la novel·la més ambiciosa que has escrit fins ara?
Si per més ambiciosa entenem la més complexa, sí.
Per mi, cada novel·la que escric és més ambiciosa que l’anterior. Potser no de cara al lector, però em proposo reptes personals. Així, amb L’any de la plaga em vaig proposar escriure en primera persona i present, que no ho havia fet mai. M’ho vaig imposar, i per a mi va ser un salt. Allò també era ambició, tot i que no fos tan evident com a Bioko.
La novel·la és també un homenatge als clàssics com Jules Verne o Joseph Conrad?
Quina pregunta és aquesta, Jordi!!!
Si fins i tot hi surt un personatge que és amic personal de Verne. Què vols que et respongui? Clar que ho és. Implícit, explícit, tàcit, subtil, evident i postmodern. Tot un homenatge de dalt a baix.
La documentació haurà estat una part molt important de la novel·la…….. Com arribes a l’illa de Fernando Poo?
Una mica de rebot. Buscant informació sobre l’Àfrica colonial, on volia enviar a Moisès Corvo. Trobo Fernando Poo i tot un món riquíssim on ambientar la història. I, a més, un món poc explotat literàriament. No em vaig documentar, vaig explorar.
En quin gènere catalogariem Bioko tenint en compte les diverses i diferents trames que 
apareixen a la novel·la on hi trobem fins i tot l’orichalcum, un material que permet fer viatges temporals ?
Aventures. Pur i dur. La ciència ficció o la trama criminal són afegitons. És una novel·la muntanya russa, per passar-s’ho bé (i de vegades malament), però sobretot per acompanyar Moisès Corvo en la seva primera aventura.
Una illa, viatges temporals, misteris…. ens recorda una mica a Lost
Era conscient que hi havia aquest risc. Però tampoc volia que el fet que hi hagi una ficció recent sobre una illa misteriosa em fes desistir d’escriure la meva. De fet, d’illes misterioses ja en teníem amb Verne, i amb Bioko m’uneixo a la tradició.
Com si es tractés d’un joc amb els teus lectors més fidels, t’agrada introduir personatges que ja han aparegut en anteriors novel·les. A Bioko recuperes el personatge de Moisès Corvo, el policía de La mala dona….
I algun altre, que no diré perquè faria un spòiler monumental, però que serveix per enllaçar Bioko amb Montecristo. I personatges que repetiran més endavant.
Les novel·les es poden llegir de forma independent entre elles, però si les van llegint, trobaràs que aquestes connexions expliquen una història que les uneix.
Què hi ha de Moisès Corvo en Marc Pastor?
Res.
Espera, que m’ho torno a pensar.
Res de res.
No, no.
No tenim res en comú.
Amb La mala dona vas rebre el primer Premi Crims de Tinta i també va suposar un reconeixement important com a escriptor. A partir d’aquell moment el nom de Marc Pastor ha sonat amb força…..
Estic molt content de la repercussió que tinc als mitjans i de com em rep la crítica, sempre. Ara, tampoc sóc una megaestrella de la literatura. No sóc ni una estrella. Amb prou feines arribo a asteroide. Potser seria un aeròlit: caic de forma aillada i faig una mica de solc.
Oriol Malet ha estat l’encarregat de fer les il·lustracions de la novel·la. Satisfet del resultat?
No, gens. No m’agrada gens com dibuixa l’Oriol. No m’agrada gens com es planteja les il·lustracions com una forma alternativa de narrar la novel·la. Ni crec que tingui cap talent per fer uns dibuixos amb una càrrega dramàtica molt intensa. Ni dibuixa unes mans collonudes. Ni ha fet una portada que es vegi d’una hora lluny a les llibreries i que li escaigui com anell al dit a la novel·la.
No, no, no. Estic molt decebut amb les il·lustracions de l’Oriol Malet. M’enfadaré molt si mai les exposa a galeries i museus i aquestes es plenen per veure-les.
Les teves novel·les sempre tenen aquell punt cinematogràfic……. Algun dia veurem alguna adaptació?
Esperem. De moment, s’està preparant la pel·lícula de L’any de la plaga, però estem a la part del procés més difícil: trobar els calers. Ja en parlarem l’any que ve. Creuem els dits i esperem que hi hagi hagut sort.
Una vegada, un periodista em va dir: si fossis americà les teves novel·les ja estarien totes adaptades al cine. Doncs bé, no sóc americà. Per sort o per desgràcia. God bless Catalonia.
