La guanyadora del Premi Mercè Rodoreda 2012 ens apropa al recull de relats ‘El parèntesi més llarg’
Tina Vallès va obtindre el Premi Mercè Rodoreda amb el recull de relats ‘El parèntesi més llarg’ (Proa).
Els relats de Tina Vallès narren fets quotidians i actuals però aquesta realitat es converteix en ficció un cop analitzats per l’escriptora catalana. Seguidora de l’obra de Rodoreda, especialment dels seus contes, Tina Vallès s’ha especialitzat en el relat, un gènere que domina i que seguirà utlitzant en el futur.
El parèntesi més llarg (Proa) va rebre el premi Mercè Rodoreda 2012. Què suposa ser reconeguda amb aquest premi?
Una bona empenta tant en el sentit econòmic, esclar, com en el de difusió i repercussió als mitjans. I un honor, perquè duu el nom d’una de les autores que més admiro i rellegeixo. A més, el tiratge d’aquest meu quart llibre ha estat més generós que el dels anteriors, primer perquè he publicat en una editorial de les considerades «grans» (i per tant amb més recursos, si més no econòmics) i després perquè és una obra guardonada.
I ja anem per la segona edició! O sigui que crec que puc dir que el premi m’ha servit per fer nous lectors, per tant: doble premi i doble alegria!
Anteriorment havies publicat L’aeroplà del Raval i Un altre got d’absenta. Què hi ha de diferent respecte dels anteriors?
Més ficció. I més llibertat creativa. Més ficció perquè el que he escrit ara són contes. El que escrivia fins ara eren relats-retrats, retratava el barri, els veïns, el meu voltant, en feia la meva lectura, hi posava ficció, però la base dels relats era la realitat que m’envoltava.
Amb els contes d’El parèntesi sento que he fet un salt cap a la ficció, invento històries, ja em sento capaç d’inventar històries de la primera a l’última paraula. I això lliga amb la llibertat creativa. Amb els tres primers llibres ara sento que estava agafant embranzida, seguretat i ofici per llançar-me de cap a la ficció, a inventar lliurement, sense lligar-me a res ni ningú. Sento que per primer cop he escrit el que realment volia, 100% el que volia.
No sé per què no ho he fet abans, potser no estava preparada, no em sentia prou segura. Res ni ningú no em lligava, només jo mateixa. I ara per fi m’he deslligat. I estic contenta del resultat (i espero que els lectors també).
[pullquote]Els contes, tot i ser ficció, surten de mi, de la meva experiència vital, això no ho puc negar. [/pullquote]
Els teus contes narren situacions domèstiques i actuals. On trobes la inspiració per crear els teus contes?
Veus, en aquest sentit no m’he deslligat de la realitat més immediata. Continuo bevent-ne per inventar després. Tanco el llibre amb una frase que diu: «I qualsevol semblança amb la realitat és pura experiència.» Els contes, tot i ser ficció, surten de mi, de la meva experiència vital, això no ho puc negar. Tots els personatges tenen algun tret meu, com a mínim un, el de perdre’s voluntàriament o no dins dels seus pensaments fins a perdre el nord. A mi això em passa sovint.
Un narrador de relats o contes ha ser molt observador?
Jo no sé com ha de ser un narrador, només sé com sóc jo. Jo més que observar he de confessar que bado. O sigui, veig una cosa que m’interessa o em sorprèn i començo mirant-la, observant-la però després ja entra en joc la meva ment i ve quan bado i em perdo, com deia abans. No miro per aprendre’m de memòria el que veig, sinó que em serveixo del que veig per perdre’m després i trobar les meves pròpies imatges, històries, la meva pròpia realitat, que ja és ficció.
El parèntesi més llarg està format per disset contes diferents entre ells, però que tenen un punt en comú…
Sí, tenen en comú la fugida mental que fan els seus protagonistes, que de vegades no és només mental, que poden arribar a passar a l’acció (penso en «Mali» o «Sardines» o «Crema depilatòria»). Per voluntat pròpia o obligats per un factor extern, els meus personatges pensen i pensen i arriben o bé al deliri o bé a una mena d’introspecció profunda que els fa ser sincers per primer cop en molt de temps (això passa a «Taxi», per exemple). I quan dic pensar, no vull dir reflexionar i arribar a grans conclusions, sinó endinsar-se en els pensaments propis, refugiar-s’hi o quedar-s’hi tancat a la força, perdre de vista la realitat.
A El parèntesi més llarg has volgut ficcionar la realitat a partir d’uns parèntesis que ens evadeixen de la realitat….
Exacte. Però de vegades aquesta evasió no és volguda. A «Micos» no ho és, per exemple. A «Pardals» en part tampoc. Ens passem la vida buscant maneres de fugir de la nostra realitat, de la nostra rutina, i quan de cop i volta en fugim massa, o hi ha alguna cosa que ens força a fugir-ne, ens vénen unes ganes boges de recuperar-la, de tornar-hi i assumir-ne tots els inconvenients. Per això la majoria de personatges només «fugen» mentalment, perquè avui dia hi ha pocs valents (o agosarats) que s’atreveixin a fugir de debò, a provocar canvis reals.
El fet d’aturar-se i fer un parèntesi com els que descrius al llibre ens pot ajudar a entendre moltes coses. Ho practiques habitualment?
Aquests parèntesis que recullo al llibre no són gaire terapèutics, en línies generals. Alguns («Vista perduda» o «Bugada», per exemple) són tan sols una eina per fer més interessant una realitat avorrida. I n’hi ha que serveixen per aturar-se i poder prendre la decisió que fa mesos que espera tanda («Pinter»). En la majoria dels casos, però, el parèntesi no «es practica», sinó que ve. O sigui, no el busques, et troba, o més ben dit: t’hi trobes quan ja hi ets. Tu no obres el parèntesi (és el que deia abans de badar), com a molt pots decidir tancar-lo, i de vegades ni això. Els parèntesis —se m’acut ara— són badar cap endins. I sí, jo bado molt cap endins.
[pullquote]Hi ha grans novel·listes que patinen estrepitosament quan assagen el gènere breu[/pullquote]
Amb quins ingredients hauria de comptar un bon conte?
Ni idea. Et puc dir el que per a mi és més important: el to, la veu. O sigui, el com. És allò que diuen que ja està tot dit, d’alguna manera, i que per tant la feina dels creadors és trobar noves maneres de dir-ho. Els contes que recordo, d’altres autors, són els que m’han sorprès en aquest sentit, en el com, en el to, en la veu, o sigui, en l’estil. I això penso que serveix per als contes i per a la novel·la, i per al teatre i per a totes les arts en general.
A més de contes, l’any 2011 vas publicar la primera novel·la Maic (Baula). El fet d’escriure contes et pot donar suficient experiència per escriure una novel·la?
Aquesta pregunta no m’agrada. Ja dóna per entès que els contes són un gènere menor respecte de la novel·la. I jo no ho entenc així. Per a mi escriure contes no és un banc de proves per escriure després novel·les. Són dos gèneres diferents. Quan un autor escriu bons contes no es treu cap títol de contista i llavors pot matricular-se a un doctorat per ser novel·lista. Quan un autor escriu bons contes, escriu bons contes i potser si escriu novel·les li surten uns bunyols terribles o potser no. I el mateix al revés.
Un novel·lista no escriu novel·les perquè domina tant l’art de narrar que el conte se li fa petit. Hi ha grans novel·listes que patinen estrepitosament quan assagen el gènere breu. Dit això, ara vull escriure contes. Maic era una novel·la breu, o un conte llarg. Per allò que deia abans de l’estil, de la veu o el to, m’agrada escriure contes perquè em permet començar de cap i de nou cada poques pàgines.
La literatura catalana ha destacat per la presència de bons contistes. Pere Calders, Monzó, Rodoreda… Quines serien les teves influències?
Les meves influències vénen de tot arreu. De grans autors com els que esmentes (hi afegiria Moravia, Calvino, Perec, Henry James…) i també de la música i del cinema i de la televisió i dels textos que corregeixo i tradueixo. De tot arreu.
A més d’escriptora ets traductora. Cal reivindicar més la feina dels traductors?
I la dels correctors! Sí, rotundament. Però s’ha de dir que des que vaig començar, ara fa catorze anys, han millor
at molt les coses, tot i el context de crisi que vivim ara mateix. Els traductors comencen a aparèixer a les cobertes dels llibres! I els correctors, als crèdits! Això sol ja és molt. Però sí, hem de seguir sent reivindicatius, els del meu gremi. Hem aconseguit moltes coses sent-ho, per exemple, cada dia de Sant Jordi, recordant als lectors que molts dels llibres que llegeixen en el seu idioma els poden llegir perquè hi ha algú que els ha traduït, i que és una feina que es paga, que s’ha de pagar, que no es fa exclusivament per amor a l’art, per molta vocació que hi hagi.
Jo crec que ara els traductors som més professionals que fa catorze anys, ja ens ho deixen ser més, ja hem aconseguit que ens ho deixin ser més. Aviat deixarem de ser els que sempre es queixen de les tarifes, dels terminis, dels editors, dels autors… Tenim fama de rondinots, però rondinant hem arribat on som ara, poca broma.
Hi ha qui considera els traductors com els invisibles de la literatura?
El traductor ha de ser invisible per al lector i visible des del punt de vista professional. O sigui, el mercat ens ha de tenir més en compte. Els lectors, quan llegeixin, no han de notar que estan llegint un text que ha estat traduït, la nostra feina és fer que el text de l’autor soni com un original en la llengua d’arribada. Això s’ha de pagar o no? Jo crec que sí!
Has traduït entre d’altres les historietes de Mortadel·lo i Filemó de Francisco Ibáñez. Ho podem considerar un repte?
I tant. Trobar el to de l’Ibáñez en català no va ser fàcil. Vaig suar molt traduint el primer volum. Un any després, ja n’he traduït quatre i diria que li he trobat el to, l’estil. Ja hi torno amb l’estil, que pesada. Però és que escriure és trobar el teu estil. Traduir és imitar l’estil d’un altre però en un idioma diferent, que ha de ser el teu. I corregir és intentar definir un estil per després acabar-lo de polir sense perdre-li el respecte. És molt important, l’estil: com a traductora, com a correctora i com a escriptora, cada dia m’hi barallo. Però sempre m’hi acabo reconciliant.
