La novel·la guanyadora del Premi Prudenci Bertrana narra una història d’emancipació femenina i una reivindicació de la dona creadora en el món de l’art.
JORDI MILIAN – BARCELONA
“Amor a l’art” (Columna /Maeva) de Tània Juste s’endinsa en la Barcelona dels anys setanta, l’Olivia està a punt de llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres en l’especialitat d’Història de l’Art. Vinguda del poble cinc anys abans, viu al barri Gòtic amb el seu avi, un antiquari del carrer de la Palla al qual ajuda en les seves estones lliures, alhora que surt amb un reporter gràfic que cobreix els esdeveniments més rellevants del franquisme.
Durant el buidatge d’un pis d’un important col·leccionista d’art, d’origen austríac, l’Olivia descobreix l’autoretrat de la Valèria Sans, una pintora d’avantguarda desconeguda que va viure al Montparnasse dels anys vint i es va relacionar amb els grans artistes del moment. La seva mort prematura i el fet de ser una dona la van enterrar en l’oblit. Aquest descobriment representarà un mirall edificant i una gran motivació per a la trajectòria vital de l’Olivia, que quedarà marcada per sempre.
En primer lloc, una satisfacció molt gran i un honor passar a formar part d’una llista de guardonats i guardonades que admiro i llegeixo. Em sento molt ben acollida per la Fundació Bertrana i l’acte de Girona no l’oblidaré mai. És un premi amb una gran difusió i això és bo perquè Amor a l’art arribi a molts lectors i lectores.
-Tenint en compte la seva formació d’especialista en Història de l’art, estem davant de la novel·la més personal de les que ha escrit fins ara?
Sí, Amor a l’art és un projecte molt personal que ve de lluny, dels anys en què estudiava la carrera i començava a preguntar-me per què no hi sortia gairebé cap dona creadora en els llibres d’art. A poc a poc vaig anar assabentant-me del fet que, per descomptat, hi ha hagut molt bones artistes en cada segle i que si, ara com ara no les coneixem, és degut al fet que el relat de la història de l’art les va invisibilitzar. Afortunadament, des de fa unes dècades que hi ha historiadores que es dediquen a anar recuperant aquests noms de dona, d’algunes se n’han fet exposicions en els darrers anys i a poc a poc les anem rescatant de l’oblit injustificat. Amor a l’art n’és la meva contribució, una reivindicació de totes les dones artistes que mereixen un lloc en el nostre imaginari artístic i cultural.
-Per què situar ara una novel·la ambientada en el món de l’art i no abans? Necessitava temps?
Era un projecte tan personal i alhora ambiciós que volia guanyar en ofici per escriure-la tal com l’havia imaginat. Desitjava que hi sortissin les dones artistes que van viure i crear en el París més lliure i bohemi de les primeres avantguardes artístiques, però intuïa que la recerca no seria fàcil, que les hauria de buscar i reconstruir a través d’un procés gairebé arqueològic. És per això que no he escrit aquest llibre fins que m’hi he sentit preparada.
Olivia, una recent llicenciada en història de l’art s’interessa per la Valèria Sans i la seva obra. Una obsessió que la porta a conèixer la història d’una pintora que ha estat silenciada per la història. Com la seva protagonista l’Olívia, també es va preguntar; On són les dones en els llibres d’art?
Exacte. El motor de la novel·la és la recerca que fa l’Olivia, aquesta jove historiadora de l’art que, des de la Barcelona dels anys setanta, decideix estirar el fil de la pintora desconeguda, la Valèria Sans, fins a arribar no només a ella sinó a totes les dones lliures amb les quals es va relacionar. El camí l’hem fet plegades, igual que aquest inevitable exercici d’autoconeixement, com a dones del nostre temps.
-Quines han estat les seves obsessions a l’hora d’escriure la novel·la?
Amor a l’art és una novel·la en la qual els personatges principals (de ficció) interactuen d’una manera molt quotidiana amb artistes que van existir com Picasso, Modigliani, Gertrude Stein, Marie Laurencin, Olga Sacharoff… Com a historiadora, m’agrada ser rigorosa i situar a cada personatge en el lloc on va ser i fer-lo parlar o reflexionar d’una manera fidel o, si més no, versemblant. Penso que és un exercici de responsabilitat i procuro tenir molta cura amb això.
-Reivindica la dona com a creadora. Dones amb talent i que van ser silenciades i invisibilitzades. Per què el seu art i talent no ens ha arribat i han estat silenciades i invisibilitzades?
No ens ha arribat per moltes circumstàncies. La principal, perquè el relat de la història de l’art l’han escrit durant segles els homes i no les han volgut incorporar. Però també perquè les cotilles morals i socials de cada època s’encarregaven de fer la feina i relegar les dones artistes a simples “parelles d’artista”, “musses d’altri”, “amateurs”. La distinció entre art (masculí) i art femení ha fet molt mal.
-Amb “Amor a l’art” reivindica el paper de les dones en el món de l’art. Però segur que calen molt més que novel·les per corregir el greuge històric.
Ens cal fer un exercici global per a reivindicar-les: cada cop que algú escriu una novel·la, un assaig, una tesi sobre una dona artista que no ens havia arribat o que està creant en aquest mateix moment, cada vegada que un museu o galeria d’art organitza una mostra sobre qualsevol d’elles, es genera la gran oportunitat de conèixer-les, de descobrir-les i d’anar completant entre tots i totes aquest gran trencaclosques que és el món de l’art.
-Per crear el personatge de la pintora Valèria Sans, s’ha posat en la pell de moltes dones reals de l’època. Quin perfil o imatge buscava?
La Valèria Sans és la suma de moltes biografies d’artistes de totes les èpoques que van existir i que fins i tot existeixen. És un personatge fictici que es nodreix de molta realitat, dels anhels i les lluites de moltes dones, no només de les artistes, sinó de moltes dones que han aspirat a una vida pròpia, emancipada i aliena a les cotilles morals que la societat patriarcal els volia imposar.
-Marie Laurencin és la dona que més l’ha fascinat?
És una d’elles. Crec que he après a estimar-les i a admirar-les a totes, cadascuna per raons diferents. En el cas de la Marie Laurencin, em va seduir la seva capacitat per dissenyar la vida que ella volia, la seguretat alhora de seguir el seu camí personal en l’art amb indiferència absoluta a les crítiques que la volien encasellar o fins i tot acovardir. Va ser una dona valenta i una artista amb un segell molt personal.
-Per Olívia, “El que més li agradava: buscar, interpretar, imaginar la resta i seguir configurant lentament el món de la Valèria Sans.” El procés de creació del personatge també sentit el mateix?
Sí, com explicava abans, he acompanyat molt de prop l’Olivia en la seva investigació i reconstrucció de la figura de l’artista. I n’he gaudit tant com ella.
-És Olivia el seu alter ego? Que hi ha d’Olivia o Valèria en Tània Juste?
En totes dues dones hi ha aspectes de mi. Comparteixo amb l’Olivia aquest gran interrogant sobre les dones artistes que la mou a estirar el fil i descobrir-les. I, pel que fa a la Valèria, em reconec en la seva voluntat, en la seva necessitat de dedicar la seva vida a l’art.
-Si ens centren en la novel·la, l’Olivia sí que s’emmiralla en la figura de Valèria malgrat viure en èpoques diferents.
L’Olivia fa un veritable exercici d’autoconeixement a través del que va descobrint de la pintora. Crec que totes el podem fer a mesura que llegim el llibre perquè la vida de la Valèria Sans és el compendi de moltes situacions en què una dona es pot haver trobat i, el reconèixer-les, ens duu a reflexionar sobre nosaltres mateixes.
-Valeria escull gaudir d’una vida dedicada a l’art. Vostè ha fet el mateix amb l’escriptura?
Per descomptat. Jo tenia una vida més fàcil, materialment parlant, si seguia dedicant-me a altres coses. Però ja fa anys vaig optar per l’escriptura, perquè era allò que veritablement em feia feliç. I això no vol dir que no hi hagi grans dosis de patiment, però l’art sempre guanya, és un refugi del que no hi vols sortir mai més.
-La novel·la combina personatges de ficció amb d’altres de reals com Picasso, Gertude Stein, Modiglini, Olga Sacharoff. Com ha estat la convivència entre ells?
M’ho he passat molt bé! I espero que els lectors i lectores també ho facin. Perquè és molt diferent conèixer-ne el nom i algunes obres, que viure l’experiència d’introduir-se en el seu dia a dia, visitar els seus estudis, asseure’s amb ells i elles al Cafè de la Rotonde i gairebé poder-hi conversar.
-Ha decidit ubicar les dues trames de la novel·la en dues èpoques diferents. El París dels anys 10 i 20 i la Barcelona dels anys setanta. Per què li han interessat aquestes èpoques?
Són dues èpoques molt interessants en l’àmbit històric i artístic. El món de l’Olivia, que es desenvolupa en la Barcelona de mitjans dels setanta, és aquell en el qual la dictadura franquista es trobava a les acaballes i els joves de l’època percebien que tot havia de canviar. I el món de la Valèria Sans es desenvolupa en aquelles primeres dècades del segle vint, el segle de la modernitat, en què París es va convertir en l’epicentre de l’art, en el lloc on qualsevol artista de qualsevol lloc del món volia viure i crear.
-El lector trobarà més llibertat al París dels anys vint que no pas a la Barcelona dels setanta.
París i, en concret, el barri de Montparnasse, va esdevenir un reducte de llibertat vital i creativa que poc s’ha repetit en la història. M’ha agradat enfrontar dues èpoques com aquestes, perquè penso que ens mouen a reflexionar.
-“Amor a l’art” descriu molt bé el món dels antiquaris. Els antiquaris treballen amb objectes amb valor econòmic, però també sentimental. Com descriuria la seva feina?
És un ofici que té un aspecte clarament mercantilista, però alhora està farcit de poètica perquè els antiquaris mouen el patrimoni familiar i sentimental de moltes cases. És un món en el qual cada objecte explica una història que uneix passat i present.
-Seguirà escrivint sobre l’art?
L’art forma part de la meva vida, no sabria viure sense ell, de manera que sí, veig molt probable que hi torni a través de l’escriptura en altres moments i amb projectes nous.
Tània Juste va publicar la primera novel·la “A flor de pell” l’any 2009. El 2012 publica Els anys robats (Columna), un homenatge als aviadors republicans durant la Guerra Civil. L’hospital dels pobres (Columna) és la seva tercera obra, publicada el 2014 i un any després rebia el Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica amb l’obra Temps de família. Finalment l’any 2018 publica Passatge al nou món.