Sílvia Soler narra a ‘Un any i mig’ com la crisi econòmica actual pot afectar a l’entorn d’una família tradicional.
Escolta l’entrevista
Amb Un any i mig(Columna) , Sílvia Soler s’endinsa en la vida familiar d’un matrimoni format pel Jaume i la Tina que s’han prejubilat i que viuen una relació que passa per alts i baixos, tot i que com diu un dels seus quatre fills ‘s’han acostumat a viure junts’. Soler, ha volgut incidir en els efectes col·laterals de la crisi econòmica i com aquesta, pot arribar a afectar en una família tradicional.
La crisi ha obligat a tres dels seus fills marxar de casa i buscar-se la vida.
Entrevista Jordi Milian
Després de la bona acollida de L’estiu que comença i rebre el premi Ramón Llull publica ‘Un any i mig’. Què li ha canviat en aquest temps?
No m’ha canviat gaire. Després de la bona acollida i del Premi Ramon Llull podria pensar en un certa pressió però la veritat es que escriure ‘Un any mig’ ha estat unes de les més plàcides. No m’he encallat i l’he escrit pràcticament d’una tirada.
El que sí que ha canviat, per exemple, és en el fet que ha obtingut una molt bona sortida i això vol dir que hi havia molta gent que l’esperava.
Si mirem enrere fa més de trenta anys que escriu.
Sí, suposo que deuen ser coses de l’edat (riu). Vaig començar molt jove i penso que ha estat com una cursa de llarg recorregut. Fa molts anys que he estat picant pedra i ara tinc una mica la sensació d’estar recollint els fruits després de tanta feina i les coses han anat molt millor del que podia imaginar.
Segueix parlant de la família a les seves novel·les, per què?
El món de la família m’interessa molt i trobo que és molt agraït per poder tractar de tot del que es pot parlar.
Els grans temes dels quals un intenta reflexionar quan escriu estan presents en una família com pot ser l’amor, la mort però també el desengany, el fracàs i la pèrdua.
Tots els temes hi poden aparèixer i em sembla un bon escenari, tot i que també m’agrada la psicologia i les relacions personals i per tant és el terreny on em moc amb més facilitat i no sento la necessitat de moure’m d’aquesta línia.
Com seria una família ideal.
No crec que existeixi la família ideal, però crec que les famílies cal que s’estimin i ho facin bé. Hi ha d’haver un equilibri entre la implicació dels uns amb els altres però també molt de respecte per no envair la vida de l’altre.
Hem d’aconseguir aquest equilibri i personalment crec que es pot aconseguir.
La nova novel·la és menys dramàtica que no pas L’estiu que comença
Sempre vaig dir que amb L’estiu que comença volia una novel·la nostàlgica on tractava qüestions com la pèrdua i la nostàlgia i per tant era evident que hi hauria drama.
A més, era una novel·la que repassava cinquanta anys de la vida dels protagonistes i en aquest període és normal que existeixi algun que altre drama o tragèdia.
Ara, com diu el seu títol, narra la vida d’una família en un període molt concret. A ‘Un any i mig’ no hi ha un gran drama i no hi ha morts però en canvi està impregnada d’aquest desengany o desànim que estem vivim a conseqüència de la crisi.
L’interès era aprofundir en els efectes a llarg termini que aquesta crisi ha acabat provocant entre nosaltres i fins i tot en una família, com la que apareix a un any i mig, que no passa per grans problemes econòmics, però que la seva vida s’ha vist alterada per tot un seguit de conseqüències com per exemple que els seus fills hagin de marxar lluny de casa per buscar-se la vida.
‘Un any i mig’ és una novel·la sobre la crisi econòmica?
És una novel·la sobre el desengany que ens ha provocat la crisi econòmica. Hi ha una part molt dura i crua i molt dramàtica protagonitzada per aquelles persones que no se’n surten, els desnonaments, els aturats de llarga durada…
Però, després hi ha un bon gruix de persones que potser no han mantingut la feina, no passen grans patiments econòmics, però estan assumint que les coses no són com els havien dit que serien.
Aquest matrimoni ha treballat molt i ha aconseguit tenir un racó que les ha permès donar estudis als seus fills i sempre havien imaginat viure una vellesa envoltats d’una gran família al costat dels seus fills i néts i finalment no ha estat així.
Aquest és un efecte molt menys dramàtic de la crisi però és molt difícil d’encaixar.
La família d’Un any i mig’ està formada pels pares en Jaume i la Tina que s’han prejubilat i tres dels seus quatre fills viuen lluny de casa, com també ha passat a molts joves que han marxat de casa per guanyar-se la vida.
Hi ha molta gent que està vivint aquesta situació. Hi ha una diferència entre els que marxen perquè volen, per un desig de descobrir noves experiències, aventures i noves cultures, però una altra cosa és haver de marxar pràcticament per obligació.
Una segona part de la novel·la fa referència als que es queden a través de la mirada d’un matrimoni que s’ha prejubilat i té molt de temps lliure i per tant es troben amb la casa buida perquè els seus fills han marxat.
En la seva vida han pogut donar una educació molt bona als seus fills pensant que podrien viure una bona vida, però que ara la situació ha canviat.
Dels quatre germans tres han estudiat, però el més petit, en Roger, veient el panorama dels seus germans i del futur incert que els esperava decideix no estudiar i dedicar el teu temps a practicar surf.
La generació del Roger que té 27 anys ja forma part d’una generació que ha crescut amb la crisi i ha pogut veure els seus efectes, Ha vist com els seus germans han estudiat i s’han esforçat, però en canvi, no els ha servit de res per trobar una bona feina a prop de casa i han hagut de marxar.
Ell fa una reacció que em sembla molt comprensible. Tot i que com a mare no ho aprovo. Veient la situació dels seus germans decideix no esforçar-se i dedicar-se al surf.
En un moment de la novel·la la mare pregunta al seu fill petit perquè no marxa a Califòrnia, on segurament trobarà onades més grans per practicar surf i ell li contesta que la seva platja es troba a Badalona, on espera que algun dia arribin les onades.
Si fos fill meu, li recomanaria que fos més actiu i li recriminaria al Roger és la seva actitud apàtica, però és una conseqüència del que hem viscut.
La mare de novel·la és molt planificador i sempre ha volgut estar molt a sobre dels seus fills.
La Tina és força representativa d’unes quantes generacions de mares malgrat tenir una carrera professional havien estat educades perquè l’eix centra de la seva vida fos la família.
La seva missió en aquesta vida era ser mares i per aquest motiu, es passaven de sobreprotectores, eren invasives i totes aquestes característiques les té la Tina i per aquest motiu moltes dones es sentiran identificades i molts fills veuran a la seva mare retratada.
La relació dels pares passa per alts i baixos i fins i tot un dels seus fills comenta que ‘s’han acostumat a viure junts’’.
Exacte, però immediatament després, fa una reflexió on comenta que sona molt trist però que reconeix que potser, els costums és la part més agradable de la vida.
Volia retratar uns matrimonis de llarga durada que potser s’han desenamorat, però que en canvi s’estimen. A vegades ens sembla que si no hi ha enamorament tot el que vindrà després és resignació, però penso que hi ha un terme mig on molta gent s’hi podrà veure identificada i que s’estima al company de vida que han triat, una persona amb qui comparteixen moltes coses, sobretot uns records i un projecte en comú que és la família i que Mmalgrat no sentir la passió de l’inici trien estar junts.
No es tracta del fet que no tinguin prou valor per a separar-se sinó que decideixen seguir junts malgrat que això, ja no és tan bonic com ho era abans o pensaven.
Malgrat de la distància la família es comunica molt…
Hem de partir de la base que són una família que s’estimen molt i des del meu de vista, estimar-se molt, vol dir implicar-se molt amb, els altres.[pullquote]estimar-se molt, vol dir implicar-se molt amb els altres[/pullquote] El que intenta fer la família és sobreviure a la distància i per això busca noves vies per comunicar-se via WhatsApp o Skype.
Totes aquestes tecnologies no substitueixen la comunicació directe com pot ser una mirada o una abraçada i per molt Skype que hi hagi, hi ha alguns moments que busques estar a prop.
Tot això ha millorat amb els anys i abans una persona marxava lluny de casa i potser parlaven un o dos cops l’any, i això sí que era dramàtic.
L’estructura de la novel·la és com una mena de puzle on les peces van encaixant on cada personatge té el mateix pes.
Aquesta ha estat la meva obsessió quan vaig començar a escriure la novel·la. Amb altres novel·les tenia un o dos protagonistes i aquest cop volia fer una novel·la coral on tothom tingués el mateix protagonisme. Aquesta estructura m’ha portat molts maldecaps però al final he aconseguit posar a un mateix nivell a tots els personatges.
A diferència de L’estiu que comença, on l’acció passava en un poble inventat, ara situa l’acció en dos llocs que coneix prou bé com Badalona i la Vall d’en Bas
Jugo a casa aquesta vegada. La idea de situar la novel·la a Badalona va sorgir veient els surfistes a la platja i em feia gràcia poder fer alguna aclucada d’ull amb els lectors badalonins. I pensant en una casa familiar que tingués molt de pes en la història i envoltada de natura, finalment vaig decidir ubicar-la a la Garrotxa on he viscut molts estius.
Amb quin missatge ens haurien de quedar un cop llegida la novel·la?
No pretenc donar un missatge molt clar i penso que les novel·les s’han de llegir per pur plaer i si al final ens ajuden a reflexionar una mica, doncs molt millor, però en cap cas, tinc la intenció de defensar cap tesi ni de deixar un missatge clar.
Vull que el lector se sentí com si s’hagués ficat pel forat del pany de casa d’una família i veu que hi passa durant un any i mig. Després que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions
