L’escriptora i periodista presenta a L’Illa dels Llibres la novel·la ‘Mi color favorito es verte’, finalista del Premio Planeta 2014
Una nit d’estiu de 2013, l’escriptora i periodista Pilar Eyre coneix a un corresponsal de guerra en un restaurant de la Costa Brava.
Poques coses sap de Sébastien Pagès i si en realitat es qui diu ser, però la relació que mantindrà durant tres dies serà intensa i explosiva.
Eyre viurà amb passió aquesta història d’amor però també li deixarà importants cicatrius que potser només el temps podrà curar.
Mi color favorito es verte (Planeta) va ser finalista del Premio Planeta i suposa un canvi en la trajectòria de la periodista, perquè per primera vegada ha volgut parlar d’ella mateixa i descriure una relació intensa.
Sébastien Pagès ha de marxar a Siria i Pilar Eyre com no el pot oblidar, comença una recerca per conèixer més detalls sobre el corresponsal de guerra.
Pilar Eyre ha escrit una novel·la íntima amb aires melancòlics però també optimistes que demostra que l’amor pot arribar en qualsevol moment independentment de l’edat i situació.
Entrevista de Jordi Milian
La veritat és que sóc especialista a entrar en vides alienes a través del periodisme i també amb la literatura. Havia viscut un episodi personal molt fort i que em va marcar profundament i no podia fer una altra cosa.
Jo tenia els meus compromisos editorials i treballava en un diari, però va arribar un moment on no lliurava llibres ni articles i estava tan obsessionada amb aquesta història que un dia el meu fill em va preguntar que em passava.
Llavors l’hi vaig explicar i de seguida em va dir que em posés a escriure la història. En el moment d’acabar el llibre, que em va sortir com una canonada, vaig pensar ‘’com podia publicar aquesta barbaritat que estava plena de secrets i de coses íntimes que només coneixia jo?.
Una vegada més, vaig consultar al meu fill que li semblava i si li feia vergonya, jo no la publicaria, però em va donar la seva aprovació.
I no només la vaig publicar sinó que la vaig presentar a un premi.
Assegura que tot el que explica a la novel·la és cert i ho ha viscut. No es va sentir temptada a canviar algunes coses?
Em va semblar un exercici d’honestedat posar-me al mateix nivell que jo he posat a tots els personatges als quals he escrit. Em va semblar una falta d’ètica amagar-me sota el pseudònim de Coral Teide. I després vaig pensar, per què no?
Jo he viscut això, tinc més de 60 anys, he viscut una gran passió. Li he fet mal a algú? M’he fet mal a la mi mateixa perquè aquesta història m’he fet patir molt.
Llavors podem dir que va ser atrevida
Atrevida, boja inconscient. Realment va ser alguna cosa que necessitava fer. Creia que era una història personal i intransferible, però m’he adonat i m’ha sorprès que dones de la meva edat i fins i tot més joves, han viscut alguna experiència similar.
La passió és un sentiment transversal que ens afecta a tots els éssers humans independentment dels anys, l’edat i el sexe.
El lector habitual que et segueix sí que hi trobarà un canvi de registre i un final sorprenent.
Segur que sorprendrà, però és potser el final més lògic.
Un final que no desvetllarem ara.
No, clar que no, però al final del llibre dic que no entenc com no se’m va ocórrer que podria acabar la història així. El llibre és una cerca i un cert treball de detectius i suposa un registre diferent respecte als anteriors però ha tingut molt bona resposta per part dels lectors.
Amb la promoció de la novel·la m’he trobat amb persones que m’expliquen que estan vivint la mateixa història passional o volen tornar a sentir alguna cosa especial. No era la meva intenció escriure un llibre de autoajuda però – Hi ha una alguna cosa més maca que ajudar a un altre ésser humà? Jo crec que no.
En un moment de la novel·la el seu editor li demana precisament que escrigui un llibre d’autoajuda. Potser la seva novel·la en part tingui alguns d’aquests ingredients.
Jo tinc més de 60 anys i un dia en un restaurant se’m va creuar la mirada amb un home i aquells tres dies van valer tot el que val la meva vida. Aquells tres dies no els canvio per res del món.
L’editor de la novel·la és una barreja de tots els editors que he tingut en la meva vida.
Sobre Sébastiane Pagès i jo som personatges reals, però cal no oblidar que sobre aquesta història d’amor real, he construït una novel·la.
Ha escrit la novel·la com a remei terapèutic?
La intenció no era aquesta. La intenció era treure aquesta història perquè no podia continuar amb aquell estat d’ànim.
En realitat m’ha servit bastant i he tingut ocasions increïbles on he pogut seguir parlant de Sébastiane.
És una història que m’ha marcat molt i que la porto dins. He tingut l’oportunitat de viure un gran amor i el que vull dir a tothom i fent referència a una frase de Mandela ‘’no importa que punt de la teva vida estiguis sempre tens un llarg camí per davant’’
Han cicatritzat les ferides una vegada escrita i publicada la novel·la?
No puc explicar-te molt, però quan les arrels són tan profundes, como ho ha estat aquest amor, és difícil eradicar-les.
Precisament una pintada va donar origen al títol de la novel·la
Exacte i més concretament d’un grafiti que sorprenentment algú havia pintat a Llafranc i cinc hores després va desaparèixer.
Tinc una fotografia de la paret però si algú no s’ho creu.
Una frase bonica
És una frase amb molta força i va amb el que és el llibre. Es va convertir en un lema. Frase que et dibuixa un somriure.
A la novel·la descriu un amor molt passional, un amor a primera vista. Creu en els amors a primera vista?
T’asseguro que aquests dies estic veient persones de totes les edats que han sentit el mateix o que simplement ho volen viure.
Quan la vida és tan dura, sentir la passió, és l’única cosa que val la pena.
L’amor és capaç de donar-nos-ho tot però també de perdre-ho tot.
Comparo l’amor i la redacció d’aquest llibre amb goig i turment, que són els dos sentiments entre els quals oscil·lava.
Hi havia moments que em sentia la reina del món i en altres moments tirava el ratolí de l’ordinador a terra o copejava l’ordinador preguntant-me perquè m’havia passat aquesta història
Al final el meu fill em posava la mà a l’espatlla i em deia que almenys serviria per escriure un llibre.
Hi ha moments de molt sentit de l’humor. És un escut per superar adversitats?
Jo em faig riure a mi mateixa perquè una dona de la meva edat que té anhels de joveneta, en el fons em fa riure.
No et pots riure dels altres si no et rius de tu mateixa. Hi ha aquesta Pilar que s’enamora i que vol tirar endavant i treure el seu amor .
Mi color favorito es verte és també una novel·la optimista
Guardo un wasap d’una de les meves editores que em va dir que aquest llibre és un xut de vida.
Aquesta frase m’encanta i ela novel·la, malgrat un aire malenconiós també rius i el final és lluminós i esperançador.
El missatge del llibre és que sigui quina sigui la teva edat i condició, et pots enamorar bojament i es poden enamorar de tu.
Això, no només et dóna vida sinó que t’aporta joventut