Pierre Lemaitre s’ha consolidat com un dels autors destacats de novel·la negra francesa gràcies a la sèrie dedicada a Camille Verhoeben i també a ‘Vestido de nóvia’ el seu particular homenatge al cinema de Hitchcock
Pierre Lemaitre va començar a publicar als 55 anys després de bona part de la seva vida dedicant-se a fer de professor de literatura per a adults. No va ser fins a l’any 2006 quan publicava ‘Irene’, (Bromera/Alfaguara) la seva primera novel·la, després de ser rebutjat per una vintena d’editorials.
Deu anys després el nom de Lemaitre s’escriu en lletres majúscules en el panorama literari francès, gràcies també el prestigiós premi Goncourt que va obtindre amb la novel·la ‘Ens veurem allà dalt’ (Bromera/Salamandra). La darrera novel·la publicada és ‘Rosy&John’ (Bromera/Alfaguara)
S’ha definit com un artesà de la literatura. Em sembla una definició molt poètica.
Hi ha com una mitologia que impregna la imatge de l’escriptor. Hi ha molta gent que veu als escriptors amb una visió molt romàntica.
Un escriptor és algú que pateix i que ha de comptar amb unes condicions de treball molt especials, pràcticament fetitxistes, que ha d’escriure amb un bolígraf i paper especial i en unes condicions molt concretes. Un escriptor que pateix per la inspiració que alguns creuen que arriba per inspiració divina. Totes aquestes imatges surten d’una idea molt romàntica dels escriptors però la meva vida és molt més prosaica. Jo escric en qualsevol lloc i acompanyo cada matí a la meva filla a l’escola a les 8 del matí.
Normalment em poso a treballar a les nou fins a dos quarts de cinc de la tarda quan vaig a buscar a la meva filla a l’escola.
Faig la meva jornada de treball com ho faria un sabater o un rellotger.
Jo escric un llibre com una altra persona fabricaria un parell de sabates o un pèndol.
Va ser professor de la literatura abans d’escriptor. Què li queda d’aquell professor?
Què en queda? Crec que queden les eines de narrativa d’escriptura que m’han permès atrapar una mica l’essència de la literatura. Ensenyar m’ha permès obrir els llibres i llegir entre linies i saber quines són les eines que disposen els escriptors. Saber com organitzen un diàleg o com elaboren un personatge o creen un efecte de sorpresa o intriga.
L’ensenyament m’ha ajudat a escriure. Espero no escriure com un professor però és cert que ensenyar m’ha permès aprendre el meu ofici.
Com a mínim per saber el que no cal fer.
Si clar, per saber el que no cal fer, però que segurament faig també de tant en tant malgrat tot. (riu)
Va publicar la primera novel·la l’any 2006 als 55 anys. Tot i que sempre va voler ser escriptor per què va trigar aquest temps?
Haig d’espavilar perquè vaig amb molt retard. Jo trigo molt temps a fer les coses i trigo al voltant d’un any en escriure un llibre. Quan escric dues pàgines en un dia ja estic força content. Però al mateix temps si sumem aquestes dues pàgines al dia, sumen unes set-centes al llarg de l’any.
Vaig publicar el meu primer llibre als 56 anys perquè la vida em va portar per altres camins.
La pregunta que formules és molt interessant perquè si en lloc d’escriptor fos agent immobiliari, no importaria l’edat.
Si fos periodista segurament que tampoc, però en canvi sorprèn quan un escriptor publica a una certa edat.
Potser aquesta sorpresa és a causa de la concepció o creença que un creu ser escriptor és més aviat una feina de vocació i no d’ofici.
Penso que ser escriptor és un ofici que s’aprèn als 50 o als 30 anys.
Més d’una vintena d’editorials van rebutjar ‘Irene’ la seva primera novel·la. Segurament que ara deuen penedir-se d’aquella decisió.
Són massa orgullosos per a trucar-me ara. L’ofici d’editor és complicat perquè hi ha molts llibres que reben i inevitablement se’ls escapa alguns llibres bons. No crec que ho lamentin, perquè la vida és així.
La seva dona el ma animar a seguir escrivint, de fet és una de les primeres lectores de les seves novel·les és la seva dona. És molt exigent?
Sí que ho és. Jo li tinc una confiança literària cega. Fins ara no s’ha equivocat. Tots els escriptors tenim entre un o dos lectors privilegiats en qui confiar. Necessitem tenir aquests lectors de confiança perquè la feina d’un escriptor és molt solitària.
Sens dubte necessites la mirada d’una altra persona per dipositar la confiança perquè diguin endavant o no. La meva dona és una de les persones que necessito per a aquesta mirada exterior.
Va guanyar el premi Goncourt amb ‘Ens veurem allà dalt’, una novel·la allunyada del gènere negre i més propera a la novel·la picaresca. El premi l’ha canviat?
Per començar haig de dir que rebre el premi Goncourt va ser una molt bona notícia. Pot ser que avui en dia la novel·la negra francesa atregui l’atenció al públic té a veure amb el fet que recentment un autor d’aquest gènere li ha estat concedit un gran premi de la literatura francesa. Amb això no vull dir que se’m degui l’èxit de la novel·la negra francesa.
La novel·la policíaca toca l’essència de la humanitat amb temes relacionats amb la mort, la passió i en el fons tracta qüestions com la tragèdia grega. Això explica l’èxit sostingut al llarg dels anys de la novel·la negra francesa i després hi ha un component de moda on en determinades èpoques es prefereix la novel·la nòrdica, japonesa, l’espanyola o la francesa.
El gènere negre ens parla directament des de les entranyes.
A les seves novel·les els seus personatges pateixen molt i a vegades els que més els haurien d’estimar són els que finalment ens fan més mal.
És cert que difícilment apareixen bones mares en els meus llibres. Estic aquí davant de periodistes responent entrevistes però potser ho hauria de tractar amb el meu psicoanalista.
Els que ens dol més és que la violència vingui donada per les persones més properes. A França cada setmana mor una dona per violència domestica.
Aquesta violència domèstica és insuportable perquè ve del lloc on hauria de ser l’espai de l’amor i moltes novel·les parlen d’aquesta violència familiar perquè ens arriba directament del cor.
Però, els personatges de gènere negre sempre han de patir?
Podrien ser més alegres però com reaccionarien si es troben en una habitació on un nen ha estat escanyat amb els cordons de les seves sabates? No podrien expressar la seva alegria com tampoc en el moment de trobar-se en una habitació a una noia de 18 anys degollada. Com expresses la seva alegria?. Si vostè té la solució, li compro la idea
Crec que la gent que s’interessa pels drames de la humanitat volen resoldre els seus propis drames.
Amb qui es va inspirar per crear el personatge de Camille Verhoeven?
La veritat és que no he hagut d’anar massa lluny. Pel que fa al caràcter he utilitzat la meva personalitat i en sobre el físic m’he inspirat en el meu pare, demostrant una vegada més que tinc poca imaginació.
I ara després de quatre novel·les protagonitzades per Camille Verhoeven es planteja la possibilitat de jubilar-lo.
Verhoeven ha treballat molt i ha resolt casos molt complicats. Està cansant i vol dedicar-se a la literatura. Jo el vaig trucar fa poc per sondejar-li la possibilitat d’un nou llibre i em va dir ‘tenim molt èxit i fins i tot ens llegeixen a d’altres països, però penso que és moment de jubilar-me’. Jo intentaré convèncer però crec que aquesta decisió és bastant definitiva i normalment respecto les decisions dels meus col·laboradors.
Si pren aquesta decisió, seguirà la línia de la novel·la ‘Ens veurem allà a dalt’?
Crec que si continuo per aquesta línia i escric una segona part, molts pensaran que ho faig per l’èxit, però en realitat no és així.
He gaudit moltíssim escrivint un llibre que m’havia aportat una llibertat que jo no coneixia.
El gènere negre imposa moltes limitacions en l’àmbit narratiu i amb ‘Ens veurem allà dalt’ no tenia aquestes limitacions i ara que he assaborit aquesta llibertat, m’agrada.
Abandonaré una mica el gènere negre perquè m’encanta i em diverteix escriure allunyat de l’encotillament del gènere i vull aprofitar aquesta nova llibertat.
És una bona notícia per a un escriptor poder escriure diferents gèneres
Per descomptat i a més crec que tots els autors de gènere negre es plantegen la possibilitat de fer alguna cosa diferent. Sóc un veritable escriptor i puc fer alguna cosa diferent?
Amb el premi Goncourt he obtingut la resposta a aquesta pregunta i espero que els meus companys tinguin també una resposta tan lluminosa en la seva carrera.
La novel·la ‘Rosy and John’ la va escriure abans dels atemptats de París del 2015. Demostra que és massa fàcil cometre atemptats
És necessària molta voluntat, obstinació i motivació per cometre un atemptat. Jo crec que ha d’haver-hi o bé una història personal o una ideologia assassina per convertir-te en un autèntic terrorista.
Si pensem en el terrorisme que va patir Paris fa uns mesos, el problema principal és que els terroristes acceptin morir.
La seva vida no els importa, i per a nosaltres que la vida és important, es produeix un conflicte absolutament essencial. Les nostres societats consideren que la vida és un regal i ens trobem de cop i volta amb persones que decideixen sacrificar la seva pròpia vida i aquí és on hi ha un divorci entre dues concepcions de l’existència i que haurem d’enfrontar-nos en les properes dècades.
Aquest any la novel·la francesa ha estat la gran convidada a la BCNegra. Què en destacaria de la novel·la negra i policíaca francesa?
És bastant difícil trobar un nexe comú en la novel·la negra francesa. Quan es parla de la novel·la negra nòrdica o japonesa podem trobar molts trets comuns però en la novel·la francesa no succeeix això.
Penso que existeix una diversitat molt gran entre els autors francesos perquè són molt creatius i presenten històries molt diferents. Aquest paisatge variable i calidoscòpic és el que més sedueix al públic i als lectors.
Quina acceptació té el gènere negre a França?
Fa més de vint anys que el públic francès adora la novel·la negra. Ara mateix gairebé una de quatre novel·les que es venen a França són de novel·la policíaca. També tenim a França la mania de fer festivals al voltant del llibre. Es tracta d’una moda molt francesa que espero que Espanya no copiï. (riu) També ens encanten els premis literaris i és molt difícil ser autor francès i no tenir un premi.
El públic francès té una certa neurosi i potser és la nostra manera d’estimar a la literatura
