L’escriptor italià presenta a L’Illa dels Llibres la tercera novel·la ‘Negre i plata’
Paolo Giordano va debutar amb ‘La solitud dels nombres primers’ l’any 2008. Va ser un èxit a nivell internacional que sembla haver assimilat. Els sentiments i el comportament humà continuen fascinant a Paolo Giordano que través de la seva literatura no deixa enrere la seva formació científica per acostar-nos a històries que ens parlen de les relacions humanes i de la solitud, com ja va fer amb el seu debut literari.
Ara, amb ‘Negre i plata / Como de la familia’ (Edicions 62/Salamandra) es centra en una jove parella amb els seus dubtes i les seves incerteses que ha de sobreposar-se a la mort de la Senyora A, una veïna que s’havia convertit en una persona cabdal per aconseguir l’equilibri de la seva relació i que els havia ajudat en tot, fins i tot en l’educació del seu fill Emanuelle. L’aparició de la malaltia de la Senyora A coincideix amb l’inici de la crisi de la parella.
Giordano torna a utilitzar metàfores científiques per analitzar el comportament humà.
En realitat no va ser un moment sinó que van ser uns mesos on els esdeveniments van succeir amb molta rapidesa.
Recordo tenir la sensació d’estar corrents darrere d’un examen per després esperar un temps per veure uns resultats que finalment em portarien a exercir una professió que per mi és un privilegi.
Li ha estat més fàcil publicar la tercera novel·la que no pas la segona tenint en compte el debut extraordinari amb ‘La solitud dels nombres primers’?
Escriure no deixa de ser alguna cosa molt difícil tant si es tracta de la primera o la quinzena obra que publiques. D’altra banda es tracta d’un acte molt privat on queden al marge les expectatives que cadascun té, però he de dir que jo Nno he canviat la meva manera d’escriure.
Va deixar la seva carrera com a científic per dedicar-se a aspectes més sentimentals i emocionals com la literatura.
Es va tractar d’un moviment incontrolat d’auto salvació perquè a mesura que m’anava endinsant en la carrera científica i amb el risc de convertir-la al centre de la meva vida, més m’advertia el perill de perdre’m un camí que sentia molt meu. Em feia por separar-me del món emocional que, d’altra banda m’atreia molt.
L’escriptura m’obliga a unir el dia a dia i el treball sense enfonsar-me en l’automatisme que representaria deixar-me portar per la ciència.
Què és el que més l’interessa de la naturalesa humana?
Quan intento establir analogies entre la ciència i el comportament humà m’adono que la possibilitat de l’elaboració d’aquestes analogies arriba fins a un cert punt i partir d’aquest moment, les metàfores ja no funcionen, perquè comença un nou espai on apareix el misteri. Aquest és l’espai que em fascina i on molta literatura ha intentat endinsar-se.
El títol de ‘Negre i Plata’ ja és tota una declaració d’intencions.
Sovint com ja va passar en la primera novel·la, torna d’alguna manera a la meva formació científica sobretot amb la manera de tancar en forma de metàfora el nucli de la història.
En acabar del llibre vaig pensar en com podia definir el caràcter dominant dels tres protagonistes i vaig recordar una antiga teoria de la Grècia clàssica que fa referència als fluids per definir el caràcter d’una persona i l’associació d’aquest amb un color.
Trobava que era una teoria suggeridora i real, perquè tots en certa mesura, associem un caràcter determinat a les persones.
Va ser com un joc, perquè en el cas del narrador em recordava el color negre per la seva melancolia i tristesa i en canvi per la Nora em suggeria la plata per ser un bon conductor elèctric i per tant era com a símbol de vitalitat. Aquesta diferència permet que es produeixi una unió prou sòlida a la parella perquè els pols oposats s’atreuen.
La novel·la neix d’un cas real.
El moment exacte del punt de partida va ser el dia que la persona a qui s’inspira la Senyora A de la novel·la, acabava d’assabentar-se que tenia un tumor.
Llavors em va explicar l’anècdota de l’ocell de colors que havia vist i que segons la interpretació d’un amic seu era un presagi de mort.
Aquesta imatge donava un toc màgic i diferent d’un fet que d’altra manera podria ser banal o trist.
El rol de la Senyora A és fer de mirall per la parella i ser també un testimoni d’una aventura que és valenta.
Sí no existeix ningú que reflecteixi el valor d’aquesta aventura quotidiana és com si no existís i per tant és molt important que hi hagi algú que estigui present, miri i consideri que és important el que estàs fent.
Es tracta d’un testimoni de la vida i concretament, en el cas de la persona real, era com tornar-li el favor de qui m’havia representat el seu testimoni era per mitjà de la novel·la
Era una persona que no tenia fills ni possibilitat de deixar empremta a la vida però sí que ho podrà fer a través de la literatura
Existeix un contrast entre la jove parella i la Senyora A sobre els rols establerts del paper de l’home i la dona en un matrimoni.
A ‘Negre i plata’ existeix un xoc entre unes visions molt diferents del món. Per a la Senyora A és com un món de fa cinquanta anys amb uns rols que estaven ben definits i fins i tot molt rígids, mentre que la visió del món de la parella és molt diferent.
Acaben demanant ajut a la Senyora A perquè la nostra generació hi ha una mena de cansament que et porta a enyorar una identitat més clara, autèntica i senzilla.
Quina visió té de la seva generació?
És una pregunta molt àmplia i és difícil centrar-se en una sola idea o resposta. És una generació que s’està definint i la novel·la es fa moltes preguntes sobre aquest fet.
‘Negra i plata’ insisteix en la complexitat de les coses perquè no és evident que les persones puguin trobar el seu lloc al món tant individualment com a la feina, en els sentiments o en l’àmbit de parella. És una generació que s’està definint.