L’autor de l’exitosa ‘La mecànica del cor’ narra a ‘Diario de un vampiro con pijama’ la superació d’una greu malaltia.
Mathias Malzieu torna a l’actualitat literària amb l’obra més personal que ha publicat fins ara. Amb ‘Diario de un vampiro en pijama’ (Reservoir Books), utilitza el format del diari personal per descriure el període que comprèn entre el mes de novembre de 2013 i desembre de 2014.
En un dels seus millors moments creatius en l’àmbit literari i musical gràcies al seu grup Dyonisos, se li afegeix també la promoció de l’adaptació cinematogràfica de ‘La mecànica del cor’.
Aquest bon moment professional es trenca just en el moment que pateix una aplàsia medul·lar, també coneguda com interrupció del funcionament de la medul·la òssia que provoca un dèficit important de glòbuls vermells, blanc i plaquetes. En el 80% dels casos és impossible identificar-ne les causes i s’estima una incidència mitjana de 1,5 a 4,5 casos per cada milió d’habitants i any.
‘Diario de un vampiro en pijama’ és un llibre escrit des de les emocions, amb bon humor i optimisme com és habitual en l’obra de Mathias Malzieu
Entrevista i fotografies Jordi Milian
Molt bé i cada vegada millor.
Per què va decidir escriure sobre la malaltia?
La veritat és que no va ser una decisió premeditada per què anava escrivint el que espontàniament sortia de la meva ment en el dia a dia i per aquest motiu el llibre es titula ‘Diari d’un vampir en pijama’.
El que jo feia a era prendre notes i no sàvia si me’n sortiria d’aquesta malaltia i si finalment ho pogués superar, si aquestes notes es convertirien en un llibre, en un diari, en cançons o en poemes. Era un matèria primera que finalment es va acabar va convertir en un diari.
No pretén ser un llibre d’autoajuda, però sí que pot ajudar a moltes persones que passin per la mateixa situació que vostè.
Quan vaig escriure aquestes notes, l’única cosa que podia pensar era en explicar una història que era molt emocional per mi, però no existeixen regles per escriure sobre aquestes coses.
Cadascú viu i sent les coses d’una manera diferent, però sí que m’he adonat, que el que jo he escrit, té el seu ressò en molta gent. Aquest ressò és el que fa que ajudi a altres persones, precisament fa cinc minuts he rebut un missatge d’una persona que s’ha inscrit en el registre de medul·la òssia i això em sembla una força molt important.
Els metges li diagnostiquen una aplàsia medul·lar i en un primer moment aposten per un trasplantament de medul·la òssia, però al final decideixen que la millor opció és un tractament gairebé experimental, el trasplantament de cèl·lules mare del cordó umbilical.
Va ser així perquè no es va trobar en un primer moment cap donant. Es va buscar primer en l’entorn familiar, es va analitzar a la meva germana, però no era del tot compatible i buscant en tot el fitxer mundial no es va trobar ningú amb aquesta compatibilitat.
Al final i donava la meva situació es va decidir optar per les cèl·lules mare d’un cordó umbilical, que en principi presenta menys problemes de compatibilitat, però què és una solució que se sol plantejar per a nens.
El fet que jo sigui una persona prima i que llavors pesava menys de seixanta quilos i que malgrat aquest problema greu, en general tinc una bona salut, va fer plantejar als metges que podria ser una bona tècnica.
Em van avisar que el procés seria dur i perillós però jo quan vaig saber que aquesta possibilitat existia volia anar a l’hospital immediatament per començar a lluitar i curar-me.
Ha tingut la sensació d’haver tornat a néixer?
Des d’un punt simbòlic absolutament i t’haig de dir que el nom del meu grup de música Dyonosis significa nascut dues vegades.
Hi ha bastants signes o senyals en la meva vida que tampoc cal mitificar en excés, però que si tenen un punt de pertorbador i divertit, que afortunadament em porten a aquesta segona oportunitat que he tingut en la meva vida.
I que es barregen amb una sensació d’eufòria però també d’hipersensibilitat. Segueixo tenint com un xoc posttraumàtic i moments d’angoixa que es barregen amb aquest impuls renovat.
Cal ser conscient de la importància de ser donant.
Precisament amb el tema dels trasplantaments i la compatibilitat és molt complex. Penseu que ser donant de medul·la òssia és fàcil i gens perillós i et pot convertir un dia en un superheroi perquè et pot permetre salvar una vida.
En el meu cas ja no puc donar a la meva medul·la però he pogut viure l’aventura de salvar la meva pròpia vida, així que imagino que l’aventura de salvar la vida d’una altra persona, pot ser una cosa absolutament increïble i animo a tots aquells que puguin fer-ho, que ho facin.
Assegura que l’única oportunitat de resistir i vèncer la malaltia era escriure.
Aquesta va ser la meva defensa i el que intentes fer en aquest tipus de situacions és crear un exèrcit de resistència.
Cadascú ho fa a la seva manera i com pot. En el meu cas va ser seguir escrivint, imaginant i explicant històries. Era la meva manera de connectar amb el meu jo anterior i en aquest tipus de situacions de crisi és molt important connectar amb aquest jo, que és en definitiva el que et dóna l’impuls per continuar avançant.
Vostè es trobava en un dels millors moments en l’àmbit literari, musical i en plena promoció de l’adaptació cinematogràfica de ‘La mecànica del cor’ i de cop s’ha d’aturar. Com rep la notícia?
Va ser una aturada en tota regla i també una ironia del destí perquè havia estat treballant en el projecte de la pel·lícula ‘La mecànica de cor’ i s’ajuntava aquest fantasma de la idea del cinema, que jo havia estat pensant tant temps amb el personatge literari.
Coincidien en el temps el meu somni d’infància, adolescència i d’adult. Tot prenia força i just en aquest moment el meu cos m’abandona. La primera reacció és de xoc i la segona de resistència on no vols acceptar que estas malalt..
En aquesta resistència consisteix primer a defensar ‘Jack i la mecànica del cor’ fins al darrer alè.
Vostè davant d’una situació adversa va intentar ser optimista. Com ho va aconseguir?
No sempre vaig poder mantenir aquest optimisme. Jo el que sentia és por, però mai em vaig rendir a la fatalitat ni tampoc vaig llençar la tovallola.
Superar aquesta situació exigeix esforç i treball, però no ho vaig fer sol. Jo vaig comptar amb l’amor i amb les seves diverses els facetes com l’amor de parella, el filial, amics, del grup, l’amor i ajuda de tot el personal sanitari, que fan pràcticament de coach i que et manté l’ànim, l’alè i la moral.
Jo em vaig sentir desestabilitzat profundament en molts moments però les ganes de viure i lluitar no les vaig perdre mai. Volia que la vida em sorprengués i això és una cosa que vaig mantenir i ho vaig fer gràcies a aquest ajut que vaig rebre de molta gent.
Si i ho segueix sent ara. Sempre és un treball en equip. Per exemple, en ‘ Jack i la mecànica del cor’ vam estar treballant un equip d’unes 150 persones durant sis anys, amb el meu grup Dyonisos som gairebé els mateixos des de fa vint anys i quan presento un llibre al darrere hi ha tot un equip editorial des de l’editor fins a l’intèrpret que m’acompanya.
Fins i tot, en els projectes més personals o íntims, segueix sent un treball d’equip perquè comptes amb l’amor de la gent que t’envolta.
És com un equip de futbol que si comptes amb bons jugadors, jugues molt millor. I penso que he jugat millor gràcies això.
Està clar que ha comptat amb un bon equip.
Sens dubte i porto una espècie de Camp Nou portàtil que m’acompanya per escriure. (riu)
‘Diario de un vampiro en pijama’ és la història més personal que ha escrit però en les seves anteriors novel·les també aposta per les emocions.
Penso que sempre he escrit històries que tenen aquest punt biogràfic emocional. Jo mai he escrit sobre alguna cosa que no m’hagi tocat molt d’aprop, tant si parlem d’alegria com de tristesa, perquè simplement no sabria fer-ho.
La diferència en aquest nou llibre és que no existeixen filtres ni tampoc hi ha personatges extra i per aquest motiu em semblava que la idea d’escriure un diari, era la manera més honesta de descriure el que estava succeint i per això no és una novel·la en el sentit estricte.
Però tal com has comentat quant a l’estil i l’estat d’ànim sí que pot ser perfectament reconeixible respecte als llibres anteriors. Estic d’acord que és molt més íntim però també manté aquest punt espontani de la meva pròpia d’escriptura i crec que la gimnàstica creativa que he exercit i practicat en llibres anteriors ha estat el motor per a aquesta novel·la.
Aconseguir un univers narratiu propi és molt complicat però vostè ho ha aconseguit amb les novel·les que ha publicat. D’on treu la imaginació?
Les idees neixen bàsicament de la intuïció, encara que de vegades aquesta intuïció et pot portar a l’error però sens dubte és la base del procés creatiu.
Si segueixes receptes o pautes determinades potser estaras més segur però tindràs menys marge per les sorpreses. Però, si acceptes obrir la porta a la sorpresa i a la intuïció, et pots equivocar, però d’aquest error també aprens.
A mi m’agrada que no hi hagi lleis, opto per la curiositat i sóc una persona molt llaminera en aquest sentit, que m’agrada provar sigui parlant de literatura o de música, aquesta és la sàlvia que m’alimenta.
Li dóna molta importància al ritme en la seva literatura. Deformació professional pel fet de ser músic?
És possible que sigui per aquest motiu i sí que és cert que m’agrada saber com sonen les coses i més enllà de la lletra d’una cançó, en qualsevol text acostumo a llegir-lo en veu alta, perquè m’agrada tot el que té a veure amb l’oralitat la transmissió d’històries orals.
‘Diario de un vampiro en pijama’ acaba amb un fragment d’una cançó de Nick Cave però vostè ha compost una banda sonora pròpia per al llibre.
Sóc un gran fan de Nick Cave i aquesta cançó m’ha impressionat molt i tornant a l’eufòria que hem esmentat abans que un sent després d’un procés com el que he viscut i s’enfronta a una normalitat, llavors es troba que fer les coses més normals semblen gairebé un conte de fades. Va ser precisament vivint tot això que vaig tenir ganes d’escriure cançons.
I les ganes de compartir aquestes cançons i el llibre.
‘El Diario de un vampiro en pijama’ em va permetre tenir una certa distància amb la realitat i al mateix temps confrontar-me a aquesta realitat. Aquest exercici va deixar espai suficient en la meva ment per seguir utilitzant la guitarra i seguir component.
Entre les dues hospitalitzacions més llargues, el grup va començar a realitzar els arranjaments de les cançons i això va crear un vincle molt més fort entre nosaltres i fins i tot amb les infermeres de l’hospital va néixer un gran vincle. A l’hospital jo els hi tocava fragments de les cançons i escoltava la seva opinió. Tot plegat m’ajudava molt a superar el procés. Tot és qüestió de vincle amb les cançons i amb la gent.