Deu anys després de la publicació de ‘Bàrcino’, l’escriptora Maria Carme Roca publica ‘A Bàrcino’ la continuació d’aquella història protagonitzada per Luci Minici Natal Quadroni Ver i que va captivar a molts lectors i va suposar un salt important en la seva carrera literària.
Entrevista Jordi Milian
Fotografia de l’autora cedida per Maria Carme Roca
Ara és Minícia, la filla del protagonista de l’anterior novel·la, qui narra la seva història per oferir-nos una novel·la sobre la Barcelona romana del segle II.
Maria Carme Roca també destaca la situació de la dona a l’antiga Roma i com és habitual en les seves novel·les, coneixerem els aspectes que li interessen més de la història, la vida quotidiana.
Guanyadora del Premi L’Illa dels Llibres 2016 per la novel·la ‘A punt d’estrena’, després de guanyar el premi Prudenci Bertrana 2018 amb ‘El far’, Maria Carme Roca torna a la novel·la històrica.
De primer, vull aclarir que són dues novel·les independents. Qui hagi llegit “Barcino”, però, hi veurà la relació directa.
Ha estat una “necessitat” com a escriptora; em venia molt de gust. Fa anys que tinc aquesta història al cap, que l’he anat “veient”, creient-me-la, fins que en fa dos que m’hi vaig posar a treballar en ferm.
Que molts lectors i lectores en el decurs d’aquests deu anys que han transcorregut entre les dues novel·les, m’hagin demanat que “en volien més”, em va acabar de convèncer.
Com afronta la segona part de Bàrcino?
Com la meva protagonista, la Minícia, amb molta empenta i amb el desig que compleixi les expectatives que jo mateixa m’he imposat. M’apassiona el món romà i haver-me ficat de ple en la segona meitat del segle II dC., durant el regnat de Marc Aureli, sobretot, m’ha permès aprofundir en un moment espectacular de la història i en les Meditacions que va escriure al final de la seva vida.
Què va suposar en la seva carrera literària la novel·la anterior?
Era la tercera novel·la històrica que publicava, després de “El pont de fusta” i “El monestir proscrit”. Va representar un pas important, perquè em reafirmava com a novel·lista del gènere històric. La bona acollida entre els lectors, que estigués entre els més venuts… Però això són fets puntuals, el que no ho és, de puntual, és que el llibre continuï viu, És una satisfacció molt gran que després de deu anys se segueixi llegint, que es trobi a les llibreries… Confirma aquest procés que aquest passat mes de maig va sortir publicada en castellà una edició en Planeta Booket.
Quina novel·la es trobaran els lectors?
Una novel·la històrica amb una estructura peculiar, ambientada a la segona meitat del segle II, a la Barcelona romana, principalment, però també a Roma, a Leptis Magna a Tàrraco, a Baetulo…
És un thriller que es recrea en els detalls de la vida quotidiana, en les grandeses, però també en els vessants foscos de l’imperi romà.
Com era la Barcelona romana del segle II?
Una ciutat petita, però molt viva i amb moltes ganes de prosperar. Hi feia que hi havia molts lliberts. Que el seu passat hagués estat dur, els empenyia molt més que no pas a les classes benestants que ja ho eren des del bressol.
Com s’hi vivia en aquella Bàrcino?
Tenint en compte que era una societat esclavista i que hi havia qui ho passava molt magre (malauradament això no ha variat), força bé. Era una petita colònia molt dinàmica. Cal recordar que havia estat creada per Octavi August perquè s’hi retiressin els militars d’elit. Que posteriorment, i en general, es dedicaven a la política, com és el cas d’un dels protagonistes històrics de la novel·la Luci Cecili Optat, un centurió brillant que es va retirar a Bàrcino on va exercir una carrera política notable.
Molt més simple i senzilla. Pensem que a diferència de Tàrraco, i no cal dir de Roma, no tenia circ (malgrat que hi ha hipòtesis), ni teatre… Només hi havia el temple d’August tot i que segurament n’hi havia algun altre ubicat a l’actual parròquia de Sant Just i Pastor. Per no tenir, no tenia ni port (un port amb tots els ets i uts, Barcelona no el va tenir fins al segle XVIII) encara que hi havia molt trànsit marítim, hi havia molt comerç (les millors ostres es trobaven a Bàrcino) i molta activitat artesanal.
Què ens queda de la Barcelona romana?
A simple vista pot semblar que poca cosa perquè hi ha racons molt amagats com és el cas de les quatre columnes que queden del temple d’August, dins cel CEC, al carrer Paradís. Queden bons trams de la muralla romana, alguna domus com la que hi ha al carrer de la Fruita-Sant Honorat (segle IV dC) o tot el recinte subterrani que forma part del Museu d’Història de la Ciutat a la plaça del Rei on podem reviure la ciutat romana.
A la novel·la trobem a la jove Minícia. Què en destacaria del personatge?
Que és una dona singular. Primer, perquè en la ficció és filla d’un gran personatge històric i nostrat: Luci Minici Natal Quadroni Ver (protagonista de Barcino). Que en la ficció també sigui amiga de l’emperador Marc Aureli (comparteixen el gust per l’escriptura) i amant de Luci Cecili Optat (un altre notable de Barcino) condiciona el seu estatus. Però la Minícia té vida pròpia i n’agafarà les regnes, des de gestionar el negoci familiar de les curses de quadrigues per les quals sent passió, a estimar sense límit a qui tria com a destinatari dels seus afectes. Un error de joventut, però, li passarà comptes, uns comptes que traspassaran l’àmbit personal i afectaran a tot l’imperi.
A la novel·la és Minícia qui narra la seva història que continua a la del seu pare Luci Minici Natal Quadroni Ver.
Un enamorament de la persona equivocada fa que la relació del pare i la filla es trenqui.
L.M.N.Q.V. no pot pair que la seva filla hagi estat amant del seu pitjor enemic, en Teseu. La Minícia, però, no en sabia res de la veritable identitat del seu amant i maldarà per recuperar l’estima del seu pare.
Amb el personatge de la Minícia ens permet conèixer com vivien les dones a l’època romana. Com era la seva vida?
La societat romana era patriarcal, això vol dir que les dones passaven de la tutela del pare a la del marit. La seva vida era difícil, complicada, sobretot pel fet que no podien decidir per elles mateixes. Els calia buscar estratègies. La Minícia ho fa. Sap que ha d’acceptar unes normes, però en la mesura que li és possible, les adapta a la seva voluntat i fa la seva.
Gràcies a la literatura podem reescriure la història o reivindicar el protagonisme de les dones en la història. ‘A Barcino’ vol, ser una reivindicació del paper de la dona romana?
El que he volgut és donar-li veu i, encara que sigui una obvietat, que quedi clar que formaven el cinquanta per cent de la població per més que se les menystingués i silenciés. No tenien poder efectiu, però podien ser molt influents. A l’ombra, això sí.
‘’les dones romanes no tenien poder efectiu, però podien ser molt influents’’
Sí que és habitual a les seves novel·les la creació de dones amb caràcter i que es volen reivindicar.
Admiro les persones, homes i dones, que tenen caràcter (ben conduït, és clar), què saben què volen i que lluiten per aconseguir-ho. Sense cap mena de dubte per a les dones era molt més difícil, però n’hi havia, per això les rescato de l’oblit.
El personatge de la Mícina és fictici. Com autora de novel·la històrica com viu la interacció entre personatges reals i ficticis?
Per a mi és una de les parts que m’agrada més treballar: barrejar realitat i ficció. Aquests últims em donen molta llibertat d’acció mentre que els reals m’acoten, em limiten l’argument, perquè m’agrada respectar-los encara que ficcioni una situació.
Què li permet com a novel·lista aquest fet?
Em permet crear, deixar volar la imaginació. I m’ho prenc com un joc on jo bellugo les peces, però com en tot joc cal respectar les regles que en aquest cas marquen els personatges històrics i les circumstàncies reals.
Les seves novel·les històriques també permeten observar i experimentar com era el dia a dia i descobrir fets quotidians
És un dels aspectes que m’interessen més de la història, la vida quotidiana. De manera virtual, obro la porta d’una domus, per exemple, hi entro, volto per tots els racons, observo, escolto, toco… Necessito saber què fan, com viuen, què senten. El mateix faig amb els exteriors: passejo pels carrers, pels espais públics… Quan ho tinc clar, quan m’ho crec, i sovint és un procés llarg, en faig un guió breu, que em serveix de guia per poder escriure la novel·la i transmetre-la als lectors.
Amb quines eines compta per fer aquests viatges en el temps i traslladar-ho després als lectors?
D’una banda, les eines “formals” que serien la bibliografia, l’epigrafia (documentació sobre pedra o altres suports perdurables), l’assessorament de persones que en saben molt més que jo sobre el tema… I de l’altra, les més lúdiques, des de llegir els autors que escrivien en aquell moment (sovint un poema ens pot dir moltíssim) al treball de camp directe, viatjar als indrets sobre els quals escric. En aquesta novel·la una gran descoberta va ser visitar Ostia Antica.
A la novel·la apareix un personatge real, Marc Aureli amb qui mantindrà una amistat Minicia. Un personatge històric que fa temps que volia incloure a les seves novel·les. Per què?
Perquè és un personatge esplèndid, més que un governant era un pensador. I m’ha agradat esquitxar la novel·la amb algun dels seus pensaments, les Meditacions, un llibre que va escriure a les acaballes de la seva vida, una obra que no ha perdut gens de vigència perquè tot el que diu és aplicable a les nostres vides.
Tornarà a Roma amb una nova novel·la?
Tinc debilitat pels romans i com diu la dita: mai no diguis mai.