Entrevista: Marc Serena ‘Vivim a tocar de l’Àfrica però d’esquenes al què hi passa’.

El periodista Marc Serena descriu com es viu l’homosexualitat al continent africà a ‘Això no és africà’.

El periodista Marc Serena ens ofereix una aposta decidida i valenta  amb la publicació del llibre ‘Això no és africà’ (RBA-La magrana).
Serena va començar l’any 2011 un viatge per diversos països africans, des de el Caire  fins a Ciutat del Cap, per copsar el testimoni dels més dèbils en el continent més dèbil, tal i com ell mateix defineix : els homosexuals africans.

El resultat de Marc Serena és un treball gairebé únic i que trenca amb un tema tabú al continent africà, donant veu  a 15 africans que parlen de la seva homosexualitat i dels perills que suposa declarar el seu amor en determinats països.
Gais, lesbianes, bisexuals, trans i intersexuals expliquen les seves vivències a Marc Serena en un treball periodístic que val la pena reivindicar.

Durant set mesos ha recorregut 15 països africans de nord (Egipte) a sud (Sud-àfrica) per saber quin tracte dóna cada poble al col·lectiu LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals). En quin moment va decidir iniciar un viatge a l’Àfrica?
En el meu primer llibre, “La volta dels 25” (La Magrana, 2011), vaig observar molt. Era un retrat de la gent de la meva edat d’arreu del món.
És un llibre més innocent que aquest, però que ha agradat moltíssim, sobretot a l’Àsia, on fins i tot m’han convidat a presentar-lo allà!
Després d’aquella experiència vaig preguntar-me… de tot el què has vist, quin és el tema més oblidat i del que menys coses en sabem? De seguida vaig anar a parar a l’Àfrica, que tot i ser el segon continent més poblat del món, segueix prevalent-hi la cultura oral.

Vaig descobrir que hi havia molt poc escrit sobre el sexe i la intimitat de la seva gent. D’aquí, l’“Això no és africà!” (La Magrana, 2013) (http://aixonoesafrica.tumblr.com/)

Quines conclusions n’ha tret durant la seva estada?
Crec que el llibre serveix per actualitzar la visió que tenim de l’Àfrica. Almenys, a mi m’ha passat. És un continent en plena transformació, cada vegada més dominat per la Xina, amb ciutats que van creixent, on el mòbil ha entrat fort però hi ha tradicions que es mantenen intactes…

El llibre és un elogi de la riquesa que hi ha a l’Àfrica. Fins ara sabíem que és un continent ric en recursos naturals, cultura, tradicions… i ara també en diversitat sexual.

El problema és que hi ha unes lleis, en la majoria d’ocasions encara de l’època colonial, que no permeten que existeixin diverses maneres d’estimar.

‘Això no és africà!” és un llibre valent i podem dir que únic.  No existeixen publicacions d’aquest tipus..
Això és una de les coses que entenc menys! Com pot ser que una qüestió tan rellevant hagi estat tant ignorada? Hi ha d’altres temes que en parlem des de fa anys, com ara de la mutilació genital femenina. Però sobre orientació sexual i identitat de gènere… S’ha escrit poca cosa! Per això espero que el llibre es tradueixi!

El viatge el va fer sol amb el perill que t’exposaves si algú et delatava o feia públic el tipus de reportatge que estava fent…
Anava una mica espantat. No hi havia cap mitjà de comunicació, ni cap ONG que em fes costat… No ho vaig dir ni als meus pares per evitar que es preocupessin. A l’editorial tampoc no en sabien res. Es va convertir fins i tot en una certa paranoia. Vigilava molt a qui deia què.

Però una vegada vaig començar a conèixer les persones que estan lluitant de manera clandestina… m’ajudaven a trobar nous contactes.

Delatar a possibles homosexuals és una pràctica habitual en alguns països africans. Fins  i tot alguns mitjans  de comunicació publiquen llistes…
Els mitjans de comunicació africans s’han convertit en uns dels principals atiadors d’aquest odi. Són els que assenyalen a persones que després són apallissades o assassinades.

L’altre dia vaig veure que un escriptor català conegut penjava al seu Facebook una foto on sortia abraçat amb un periodista africà a qui elogiava i reivindicava. Quan vaig veure-ho, vaig al·lucinar! Aquest home és l’editor d’uns d’aquests diaris que escampen l’odi!

Vaig córrer a enviar-li articles que ho demostren i a explicar-li! Un mes després, no només no m’ha respost sinó que tampoc no ha retirat la foto. No ho entenc. I em sembla molt greu.

Crec que no s’ha de ser negre per comprendre que l’apartheid era una bestiesa, i m’agradaria que no s’hagués de ser gai o lesbiana per veure què si un país com Uganda està debatent si perseguir amb pena de mort a les persones homosexuals… és un disbarat total.

El llibre ofereix 15 testimonis de diferents països africans. S’ha  entrevistat amb gent que ha de lluitar pels seus sentiments i per la seva condició sexual  els més dèbils Quin testimoni li ha copsat més?
Hi pot haver qui tingui reserves pel llibre perquè li sembli massa trist… però no és així. Hi ha de tot! Des d’una boda fins a un casament!

Em té molt impressionat la història d’un albí gai de Kènia. El podrien matar pels dos motius, però és una persona valenta i viu amb més alegria que molts amics meus!
Li he enviat el llibre i ha estat una de les persones més agraïdes, perquè entén el valor que aparegui publicat. Avui mateix m’ha enviat fotografies seves amb el llibre a les mans! M’ha dit que li semblava escrit en italià!

En alguns països de l’Africa l’homosexualitat està castigada amb la pena de mort.
A set països del món encara segueix sent així. En més de setanta, és il·legal. A l’Àfrica només hi ha un país amb el matrimoni igualitari, Sud-àfrica, la gran potència del continent. Allà les lleis estan posades al dia però igualment hi ha molta homofòbia, especialment per les dones negres pobres que viuen als townships.

Existeixen assassinats a l’Africa per la condició sexual….. Uns assassinats que  queden silenciats…
Fins i tot anar  la presó a l’Africa per ser considerat homosexual es tradueix també en mort….
Diuen que el periodista és aquell que escriu sobre alguna cosa que algú no vol que se sàpiga. En aquest cas, està clar que estic complint la meva funció! He escrit un llibre sobre l’Àfrica que no es podria publicar en gairebé cap país del continent i que, fins i tot portar-lo a les mans, en alguns llocs podria ser tipificat com a delicte.
Vivim a tocar de l’Àfrica però d’esquenes al què hi passa. I, malgrat que hi ha un percentatge de la població del nostre país que és d’origen africà, amb totes les presentacions que he fet a Catalunya, només ha vingut un marroquí! I va deixar clar que és heterosexual.

Quin paper hi juga la religió?
L’islam més reaccionari i el catolicisme radical finançat per l’extrema-dreta dels Estats Units estan fent desaparèixer les creences ancestrals africanes.
El problema no és la religió sinó aquesta gent intolerant que fa servir la Bíblia o l’Alcorà com a arma llancívola, com a coartada per a empresonar i per assassinar. Són persones que manipulen, ho explica molt bé l’imam que protagonitza l’últim capítol del llibre.

Què caldria fer per canviar la situació actual tenint en compte també que els propis governants estan favor de determinades pràctiques en contra de l’homosexualitat?
El que primer que caldria és aturar l’homofòbia d’estat. De la mateixa manera que és intolerable que hi hagi governs racistes ni sexistes, tampoc no podem permetre que n’hi hagi que considerin part dels seus ciutadans de segona categoria, tan sols per la seva manera de ser i d’estimar.

Ara mateix les persones LGBT s’han convertit en les més vulnerables de l’Àfrica i moltes de les persones que diuen defensar els més dèbils… en veritat, hi passen de puntetes.

Quin paper hi juguen o hi poden jugar les ONG’S?
A l’Àfrica estan apareixent moltes organitzacions LGBT d’africanes i africans que fan una feina ingent.
Per desgràcia, les ONG internacionals ignoren bastant aquesta qüestió i, en alguns casos, hi renuncien per estalviar-se problemes. És una desgràcia, perquè l’homofòbia segueix sent el principal escull per combatre l’expansió del VIH/Sida a l’Àfrica. [pullquote]«Un dels més bèsties es diu Blakk
Rasta i té un programa de ràdio en què es passa tot el dia insultant. […].
L’any passat va demanar als oients que li fessin arribar telèfons d’homosexuals.
Prometia amenaçar-los personalment i, per cada un que arrestessin, regalava 500
cedis a qui li hagués donat la pista», Titus (Ghana).[/pullquote]

Per què els mitjans de comunicació  d’aquí no en parlen d’aquest tema? 
Els mitjans de comunicació d’aquí parlen molt poc de l’Àfrica en general. Hi ha pocs periodistes sobre el terreny. Quan la primavera àrab va esclatar, hi va haver un diari de Barcelona que va enviar a Tunísia el seu corresponsal d’Andalusia. No hi tenien a ningú.

En el llibre explico com vaig visitar a casa seva una de les millors cantants de l’Àfrica, la Cesária Évora, trenta-sis hores abans de morir. Vaig ser l’últim periodista del món a parlar-hi!

Vaig trucar nerviós al diari de Barcelona on escrivia per explicar-ho, i van passar de mi. Em van donar una cantonada de la pàgina de cultures i hi van posar una fotografia d’arxiu.

Tant de bo l’Àfrica mereixés un 5% de l’atenció que els mitjans de comunicació dispensem al futbol!

Tornaràs a l’Àfrica dintre d’uns anys per veure si  s’han  produït canvis?  Veus possibles canvis en un futur?
 M’agradaria molt! Però he escrit aquest llibre amb els meus estalvis i veig difícil poder-los recuperar a curt termini.
Ara bé, estic segur que les coses canviaran!
Suposo que anirà lligat a que les dones siguin menys discriminades i també puguin accedir al govern.

Què hi podem fer des de casa?
Estem constantment prenent decisions que tenen conseqüències. Tenim molt més poder del què ens pensem!
L’autor més venut de l’editorial més poderosa de Barcelona és un periodista que apareix cada dia a la televisió per fer-nos més ignorants.
Quan decidim comprar un llibre o un altre, estem ja començant a canviar les coses.
Però, diria que això ja ho saben les persones que han arribat a llegir aquesta entrevista fins a l’última pregunta. Ara cal fer-ho entendre a les altres!

Més informació a http://aixonoesafrica.tumblr.com/