L’autora de La Hermandad de la Sábana Santa i Dispara, yo ya estoy muerto, presenta ‘Història d’un canalla’ la seva cinquena novel·la.
Julia Navarro canvia de registre per oferir-nos a ‘Història d’un canalla’ (Plaza&Janés/Rosa dels vents) una novel·la diferent on ens mostra l’ambició, la cobdícia i l’egoisme de l’ésser humà de la mà de Thomas Spencer a qui qualifica d’autèntic canalla capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus interessos.
Thomas Spencer narra els moments que li van portar a triomfar com a publicista i assessor d’imatge, des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, descriu els tèrbols mecanismes dels quals se serveix el poder, així com el sofisticat escenari que les grans fortunes i els mitjans de comunicació posen al servei dels polítics.
La novel·la és la més psicològica de les que ha escrit fins ara i està ambientada entre Nova York i Londres, amb un parell de breus incursions a Espanya.
Entrevista Jordi Milian
Fotografies cedides per l’editorial Random House Mondadori.
Estem davant d’un repte però és un salt cap endavant, encara que evidentment també és un risc, tot i que no em vaig plantejar cap mena de preocupació sobre el que podria passar.
Jo volia portar als lectors a què veiessin el que hi ha darrere del món de la política, del periodisme, la comunicació i també del món del poder i traslladar-ho al lector d’una forma crua i sense concessions.
La veritat és que m’ha sortit una novel·la dura amb uns personatges molt ambiciosos amb un protagonista que no té escrúpols i que és capaç de trepitjar a qualsevol per tal d’aconseguir els seus objectius.
Tenia moltes ganes d’escriure aquesta novel·la?
Les meves novel·les sempre han estat retrats de determinades èpoques.
En les dues anteriors ‘Diguem qui sóc ‘ i ‘Dispara ja estic mort’ van ser novel·les ambientades en el segle XX i ara he volgut fer un retrat més actual del que està passant en l’actualitat i en definitiva el que estem en aquests moments tocant amb les mans.
El títol de la novel·la ‘història d’un canalla’ ja ens deixa ben clar de què va la novel·la.
Penso que ‘Historia d’un canalla’ és un bon títol per la història que he volgut explicar. És la història d’una ambició protagonitzada per Thomas Spencer, un personatge que dirigeix una gran agència de comunicació entre Nova York i Londres. Spencer és una persona que mou els fils de grans campanyes de publicitat sigui de polítics o publicitat de cotxes. És un gran manipulador de l’opinió pública i aquesta és la reflexió que jo volia portar als lectors i saber que hi ha darrere de la política, del periodisme o que hi ha al darrere de l’escenari del poder.
Ha estat molt complicat ficar-te en la pell de Thomas Spencer?
Sense cap mena de dubte ha estat molt complicat ficar-me en la pell d’aquest personatge. És Thomas Spencer qui explica la seva vida i m’ha estat molt difícil ficar-me en la pell d’un canalla i d’una persona sense escrúpols, individualista i molt ambiciosa. Una persona que considera la resta com a instruments per aconseguir els seus propòsits.
No m’ha resultat gens fàcil construir aquest personatge i et puc assegurar que ‘Història d’un canalla’ és la novel·la que més m’ha costat escriure i la que més desitjos he hagut d’acabar.
Per crear el personatge has agafat un canalla en concret o Thomas Spencer és s’ha creat a partir de molts canalles?
Després de tants anys exercint el periodisme he conegut a tot de tipus de persones
Els periodistes quan expliquem el que és el poder, expliquem una part, però al final intuïm el que hi ha darrere de personatges, i en moltes ocasions és una altra cosa del que ens mostren. M’ha servit molt els meus anys de periodisme per construir i escriure aquesta novel·la. El canalla de la meva novel·la és un reflex dels milers de canalles que hi ha al món.
I com definiríem a un canalla?
És una persona que no empatitza amb els altres i que pren decisions que afecten la vida dels altres sense que li tremoli l’ànima per les conseqüències que poden tenir les seves decisions.
Canalles són els que van provocar l’última crisi econòmica mundial i que des de Wall Street van fer operacions financeres virtuals, el resultat de les quals va ser que milions de persones van perdre el lloc de treball, les seves cases a més dels seus projectes de vida.
Aquestes persones van sortir enriquides i van fer el que van fer sense que li tremolés el pols perquè no empatitzaven amb la resta.
Canalla és aquell que no li importa haver enfonsat l’empresa i no obstant això ell s’emporta una gratificació i un pla de pensions absolutament milionari.
Canalla és aquell que de forma anònima a les xarxes de socials es dedica a destruir als altres i sense donar la cara amb l’objectiu de fer caure reputacions. Al món hi ha molts canalles i molts més dels que ens imaginem.
El que passa és que de vegades no ens parem i vivim tan de pressa que no ens adonem de quants canalles ens envolten.
La novel·la ens presenta un canalla que és un gran manipulador.
El món de la comunicació està plena de manipuladors. Thomas Spencer dirigeix una gran agència de comunicació a Nova York i el que intenta és manipular a l’opinió pública perquè compri el que li encarreguen que ha de vendre.
Penso que en una societat tan híper comunicada , han canviat les eines de comunicació i en molts casos per millorar-nos la vida però en altres casos els ciutadans tenim aparentment més informació però aquest excés d’informació es converteix en desinformació.
Contínuament estem sotmesos a grans campanyes de publicitat per vendre’ns qualsevol cosa sigui un polític o un xampú.
I penso, Que ens pot ajudar a triar bé a destriar el gra de la palla del que m’estan explicant? Doncs, és comptar amb ciutadans ben formats i ben informats i que des de l’escola ens ensenyin a pensar. Però el fet que suprimeixin a les escoles una assignatura com la filosofia, és una catàstrofe.
La filosofia t’ensenya a pensar, a fer-te preguntes i a intentar donar respostes, però tot el que té a veure amb humanitats ha desaparegut dels plans d’estudi, de manera que els ciutadans som cada vegada més vulnerables i més fàcils de manipular.
Per què no s’aposta per la cultura?
Apostar per la cultura significa comptar amb ciutadans informats i amb criteri. Per tant amb menys cultura som més fràgils i una presa absolutament dirigible en mans de grans o petits interessos
Thomas Spencer reflexiona com hagués estat la seva vida i la dels altres si hagués actuat d’una altra manera però a cap moment presenta ressentiment.
Quantes vegades hauràs escoltat a certes persones dir que no es penedeixen de res i tornaria a cometre fins i tot els mateixos errors.
És una frase que sempre m’ha produït un gran impacte, primer perquè em sembla que amaga una gran supèrbia i segon, que si jo pogues fer marxa enrere, intentaria fer moltes coses de forma diferent.
M’aclapara que algú pugui dir que no canviaria res. El protagonista de la meva novel·la Thomas Spencer fa aquesta reflexió i de com hagués estat la vida dels altres si ell hagués actuat de la forma que ha actuat.
És una persona que no es penedeix dels seus errors i que els tornaria a cometre i a més ho reconeix. Quan Thomas Spencer diu a l’inici ‘’jo no em penedeixo de res, sóc un canalla i no em penedeixo de res’’ està dient alguna cosa que cada dia diuen moltes persones.
No ho sé i és una pregunta que m’he fet i que em fan. Es neix dolent o es fa un dolent?
Jo tendeixo a buscar explicació de tot el que succeeix i busco respostes.
En aquesta novel·la el que intento és que els lectors es facin aquesta pregunta i busquin resposta.
En el cas del meu personatge està mogut pel ressentiment i se sent diferent perquè ell pertany a una família acomodada. És un triomfador perquè tot li va bé en la vida, té diners, s’envolta de dones fantàstiques però té un ressentiment de base que és el que l’ha fet convertir-se i ser autèntic canalla.
Aquest ressentiment es produeix perquè el seu avi matern era hispà però la família paterna d’en Thomas és una família acomodada que viu en un petit món on tot és homogeni i la seva pell no és com la del seu germà o pare. Aquests fet li provoca un ressentiment cada vegada que veu a la seva mare de qui hereta aquesta part hispana i l’hi ha perdonat mai.
Això explica el ressentiment del personatge i l’amargor que li produeix sentir-se diferent i que li acaben transformant en un autèntic canalla.
Però explicar no significa justificar perquè jo mai trobo justificació pel mal perquè penso que altres persones en les mateixes circumstàncies són boníssimes persones. De vegades intentem buscar explicació del perquè succeeixen les coses i podem trobar-la, però mai justificar-la.
També ha volgut tractar qüestions referents al paper de la dona i al maltractament que reben per part del protagonista.
De vegades ens quedem amb el maltractament físic que és tan terrible com el maltractament psicològic.
El problema del maltractament a les dones ha aflorat i abans això quedava l’àmbit de la família i de la parella i no transcendia a l’opinió pública.
Fins i tot estava mal vist que algú bé fes públic aquest maltractament i es considerava que pertanyia a l’àmbit més privat.
Ara afortunadament la societat ha canviat i ja no vol tolerar aquesta xacra.
Els maltractadors en el fons són persones absolutament febles, perquè només .
una persona feble i se sent en inferioritat de condicions i aquí és on arriba la seva desesperació i ràbia, intentant retenir a les dones.
Afortunadament és un tema que ja s’ha visualitzat i està en la taula dels problemes que té la nostra societat i que ha de resoldre.
Què hi podem fer?
És un problema d’educació i només a través de l’educació anirem canviant les mentalitats però també crec que al maltractador cal aïllar-lo socialment.
El maltractador ha de sentir que li cau tot el pes del rebuig de la societat i ha de sentir-se realment menyspreat i que senti aquest menyspreu de tots nosaltres fins a les últimes conseqüències
L’educació és molt important i això s’aconsegueix des de l’escola. Però també cal explicar a les dones que quan són adolescents i la seva parella li controla amb moltes trucades per preguntar-la on està i amb qui està, ha de tallar amb aquesta actituds.
No poden consentir que els diguin com s’han de vestir i algú que et vol dominar d’aquesta manera, és que no t’estima gens.
La política també centra bona part de la novel·la amb les actuacions de determinats polítics i el desenvolupament de campanyes electorals. Supos que tenia de ganes de tornar als seus orígens com a periodista política?
Tenia ganes d’explicar algunes de les coses que passen i explicar als lectors que hi ha darrere d’una campanya. Els ciutadans veuen només la superfície i els periodistes veiem el que hi ha més enllà de la superfície.
Era una manera d’explicar algunes de les coses que succeeixen i també és una crida d’atenció cap a la nostra professió, quan els periodistes es converteixen en mers transmissors dels interessos de determinats polítics i de determinades causes polítiques i obliden que la seva funció és de servei públic i han d’explicar el que succeeix. Han d’explicar la veritat més enllà de les seves preferències i més enllà de qui voten.
És fàcil manipular a la societat?
Les grans agències de comunicació ho intenten cada dia i al final tots d’alguna manera acabem fascinats per determinades marques perquè ens han insistit amb anuncis,
Clar que es manipula i per això necessitem ser ciutadans ben educats i formats i que des de petits ens ensenyin a pensar.
Per tant que desaparegui una assignatura com la filosofia que ens obliga a fer-nos preguntes em sembla una tragèdia.
Ja han passat 12 anys des de la publicació de ‘La hermandad de la sabana santa’. Com ha viscut tot aquest temps.
Els primers anys vaig intentar compaginar el periodisme amb l’escriptura de novel·les fins que va arribar un moment en què se’m va fer realment impossible perquè la meva salut no donava per a tant. Més tard ho he viscut intentant no moure els peus del terra.
Tenir sort i tenir èxit a vegades et fa perdre el sentit de la realitat per això durant tots aquests anys el que he procurat és no desenganxar-me de la meva pròpia realitat i no oblidar-me que si hi ha alguna cosa absolutament efímera i és la sort i aquesta et pot abandonar en qualsevol moment i els lectors et poden girar l’esquena.
Sempre dic que me la jugo amb cada novel·la i que parteixo de zero i depenc del veredicte dels lectors.
Què va motivar-la per començar a escriure novel·les?
Per la meva manca de salut. Potser podria inventar-me alguna cosa i dir-te alguna cosa que sonés millor, però la veritat, és que tal com t’he comentat abans, la salut no em donava per a tant.
Per escriure i exercir el periodisme jo m’aixecava les quatre del matí, escrivia i m’anava a treballar .
dormia una mitjana de quatre hores al dia i realment la meva salut es va ressentir moltíssim fins que va arribar el moment que vaig deixar el periodisme.
En periodisme ja ho havia fet gairebé tot i la vida m’estava donant una oportunitat de fer alguna cosa que tenia veure amb el que sempre volia i era escriure.
Esperem que els lector l’únic canalla que es trobin sigui el de la novel·la.
Malauradament estem envoltats de canalles i hi ha molta gent que pren decisions cada dia sobre les nostres vides sense pensar en nosaltres i sense pensar en les conseqüències que poden tenir en nosaltres, en els ciutadans normals i corrent ja sigui en el nostre àmbit laboral, polític, econòmic o en l’àmbit social.