L’autor de ‘Los bosques imantados’ (Seix Barral) presenta la seva darrera novel·la a L’Illa dels Llibres.
L’escriptor publica la novel·la ‘Los bosques imantados’ on tracta qüestions com l’engany i la manipulació en una història ambientada l’any 1870 a França en un període on la pseudociència i l’esoterisme triomfen, fet que fa aparèixer a tot un seguit de xarlatans i farsants que volen fer-se rics amb gràcies la innocència de la gent.
El periodista Victor Blum serà l’encarregat de desemmascarar aquests farsants.
Juan Vico ha fet el salt a una gran editorial demostrant la seva capacitat creativa amb una novel·la directa que recupera l’essència de les novel·les de misteri clàssiques.
Entrevista: Jordi Milian
Què suposa fer el salt a una gran editorial com Seix Barral?
Un privilegi. M’enorgulleix formar part d’un catàleg tan impressionant com el de Seix Barral, i és una sort poder treballar amb un equip de professionals de tanta qualitat. Suposa també l’oportunitat d’arribar a nous lectors, que al cap i a la fi és el més important.
Molts lectors el descobriran ara però vostè ja compta amb una llarga trajectòria literària entre poemes i narrativa que ha rebut elogis de la crítica i premis.
Aquest és el meu setè llibre, sí, entre poemaris i obres narratives. Curiosament, sis d’ells s’han publicat durant els últims cinc anys. És molt difícil treure el cap entre tanta novetat editorial, i crec que la majoria d’aquestes publicacions han arribat a un públic bastant restringit. Però tampoc em queixo: sempre m’he sentit recolzat per bons lectors.
Com sorgeix Los bosques imantados?
La novel·la neix del meu interès per dues figures històriques: Robert-Houdin, considerat l’inventor de l’ il·lusionisme modern, i Mesmer, un polèmic metge que va invertir gran part de la seva vida a defensar una doctrina, el magnetisme animal, que mai va poder ser provada científicament. En el llibre, tots dos personatges apareixen connectats pel protagonista, Victor Blum, un periodista desenmascarador de fraus.
Situa la novel·la l’any 1870 a França en un moment on triomfa l’espiritisme i la pseudociència.
En aquesta època, feia molt que Mesmer havia mort, i Robert-Houdin passava els seus últims anys retirat del món de l’espectacle. Però és el moment en què l’esoterisme comença a tenir un gran predicament popular. Personatges com Victor Blum només podien sorgir en un context així.
Aquest fet fa que apareguin xarlatans i estafadors que volen beneficiar-se enganyant a la gent.
Sempre han existit aquest tipus d’individus. La diferència està en què llavors, amb l’avanç de l’alfabetització, l’assentament de la premsa de masses i l’auge de la literatura popular, tenien per primera vegada a la seva disposició una sèrie de recursos molt poderosos.
Victor Blum és periodista i el seu objectiu és desemmascarar als estafadors com Locusto.
Blum comença de forma atzarosa a desvetllar casos de frau des de les pàgines del seu periòdic. Com sol ocórrer, l’èxit de les seves primeres temptatives propicia que el públic demandi més articles d’aquest tipus, així que es veu obligat a insistir-hi. El més interessant, en qualsevol cas, és la fascinació que sent pels fenòmens suposadament inexplicables, sent ell un confés racionalista. En aquesta atracció hi ha llums i ombres, per descomptat.
Victor Blum haurà de demostrar els seus dots com a investigador després de la profanació d’una església i un assassinat…
En realitat els seus dots no són gens de l’altre món. Volia allunyar-me del clàssic investigador superdotat, de capacitats deductives portentoses. Blum és un defensor de la metodologia lògica, però una mica per incapacitat, i un altre poc per les circumstàncies, es veurà obligat a recórrer a la intuïció i a confiar en els poders de l’atzar.
La novel·la sense ser-ho compta amb alguns ingredients del gènere negre.
Sí, l’estructura de Los bosques imantados és un clar homenatge a la novel·la de misteri clàssica, que neix precisament a l’època en què se situa l’acció. Així i tot, hi ha diversos components que l’allunyen d’aquest model, com una lleugera visió irònica dels seus referents o la inclusió de reflexions que posen en dubte la mateixa fiabilitat del que s’explica.
En certs moments vostè es mostra crític amb el periodisme. Tenint en compte que és periodista que en pensa del periodisme actual?
He treballat al món de la comunicació, però no em considero periodista en un sentit estricte. El periodisme actual potser no sigui ni millor ni pitjor que el periodisme de qualsevol època, d’aquí la vigència del que es narra en la novel·la, malgrat la distància temporal.
Sempre hi ha hagut tot tipus de periodistes: aquells que es juguen la pell per aconseguir una exclusiva, els que estan al servei dels poderosos, els que busquen l’efectisme i complaure al gran públic…
La diferència estreba en que fa cent cinquanta anys encara es podia innovar amb facilitat, sorprendre al públic amb noves propostes; en l’actualitat això és molt difícil.
A ‘Los bosques imantados’ parla del mesmerisme una doctrina de finals de segle XVIII però que podríem trobar exemples en l’actualitat.
Com assenyalava abans, el mesmerisme, o magnetisme animal, mai va ser aprovat pel mètode científic, la qual cosa no va impedir que gaudís de gran popularitat durant tot el segle XIX o fins i tot en el XX, encara que més com a concepte que com a mètode terapèutic. Mesmer creia en l’existència d’una força invisible, etèria, compartida per tots els éssers vius, i que podia ser manipulada amb finalitats curatives. Aviat, termes com magnetisme o mesmerisme van ser incorporats a la parla quotidiana per designar tot tipus de forces inexplicables, sovint en referència a la capacitat d’algunes persones per influir en unes altres. En anglès, de fet, existeix el verb mesmerize, que vol dir fascinar. No hem d’oblidar que la hipnosis la va descobrir per casualitat un deixeble de Mesmer mentre tractava de posar en pràctica els ensenyaments del seu mestre.
Sempre tenim necessitat en creure en alguna cosa?
Per descomptat. L’esoterisme beu de fonts ancestrals, però es posa de moda en el segle XIX precisament per la crisi religiosa que viu la població occidental. Els que ja no creuen en Déu necessiten altres ídols sobre els quals projectar la seva espiritualitat. Per a alguns la ciència es converteix en un nou credo. Uns altres desplacen aquesta necessitat tan humana cap a doctrines com l’espiritisme.
L’engany i la manipulació són els temes destacats a ‘Los bosques imantados’.
Sí, encara que en un sentit molt ampli. No es tracta només d’ estafadors i de públics crèduls. L’engany apareix aquí també com a mecanisme bàsic de la ficció i de les arts escèniques. Un narrador, un prestidigitador, un actor, fa el mateix que un estafador: enganyar a la seva audiència. L’única cosa que canvia és, evidentment, les seves finalitats. En la novel·la apareixen representats i molt connectats entre sí aquests diferents nivells de «manipulació».
La societat és fàcilment manipulable?
Existeix aquest tòpic que diu que la suma de molts individus més o menys intel·ligents dóna com a resultat una massa mediocre. No sé si això es veritat, però sí crec que la societat tendeix sempre a reprimir el sentit crític.
Robert-Houdin considerat com un dels primers mags moderns es converteix en un personatge més de la novel·la i entra en oposició a Locusto.
Robert-Houdin és el mentor del protagonista, Victor Blum. Es coneixen per casualitat, molt abans del moment en què comença l’acció de la novel·la, i des de llavors el mag exerceix en el jove periodista una forta influència. Per sobre de tot, ensenya a Blum que versemblança i realitat no sempre van de la mà. Quant a Locusto, el guru espiritual d’intencions dubtoses, correspon a la clàssica figura del mistificador, capaç d’apropiar-se de doctrines alienes (el mesmerisme, en aquest cas) i adaptar-les a les seves necessitats.
Los bosques imantados destaca pel seu ritme narratiu i per la creació d’una atmosfera pròpia…
He tractat de fer una novel·la tensa, en la qual fins i tot les reflexions apareguin sempre il·luminades pel desenvolupament dels fets. Quant a l’atmosfera, el repte estava a crear una sensació d’època forta sense necessitat de recórrer a passatges massa descriptius.
A través dels seus personatges ofereix al lector a pensar i reflexionar sobre determinats temes.
Encara que la trama de la novel·la es dirigeix de forma inequívoca a la resolució d’una sèrie d’enigmes, he volgut revestir l’esquelet argumental amb reflexions sobre temes que m’interessen: el relliscós concepte de realitat, que assenyalàvem abans, la fascinació pel que s’escapa de la lleis de la raó, l’engany i l’autoengany… El meu propòsit era combinar el model de la novel·la de gènere amb el de la novel·la d’idees.
Un dels elements que aborda a ‘Los bosques imantados’ i que també és present a les seves anteriors novel·les és la barreja entre el que és real i el que és ficció.
Sí, és al centre de tots els meus llibres, de forma evident en les novel·les i en els relats, però jo diria que fins i tot en els meus poemaris apareix amb freqüència aquest tema.
Intenta fugir a les seves novel·les del realisme?
No és una fugida forçada, en qualsevol cas. En les entrevistes carrego sovint contra la llosa del realisme, però em refereixo sempre al realisme com a ideologia més que al realisme com a opció estètica. Un escriptor té mil recursos a la seva disposició, i triarà uns o uns altres en funció dels seus gustos i de les necessitats específiques de cada projecte. En aquest país crec que es tendeix a confondre realisme amb costumbrisme. I el costumbrisme em sembla una opció narrativa conservadora i freqüentment molt anodina. Tancant el pas a la imaginació, limitant-la amb prejudicis, ens perdem infinitat de possibilitats.
Les novel·les de Julio Verne apareixen referenciades a la novel·la, un fet gens casual. Homenatge a Verne?
De Verne destaco al llibre la seva conjunció de fantasia i raonament científic. És el perfecte exemple de la capacitat de la literatura per convertir l’impossible en versemblant.
Quins han estat els seus referents literaris?
Moltíssims. Sempre he procurat llegir de tot: narrativa, poesia, teatre, assaig, i combinar lectures «cultes» amb autors «populars»; una distinció, per cert, que sovint no té sentit. La meva forma d’afrontar la literatura com a lector s’assembla molt a la de Victor Blum: eclèctica i desprejuiciada.
El fet de ser poeta creu que li dóna algun avantatge a l’hora d’escriure narrativa?
Pot ser que m’hagi ajudat a no sucumbir a certes temptacions formals. Encara que m’avorreix la prosa asèptica, tracto també d’allunyar-me de floritures innecessàries. L’«ull poètic» es possible que ajudi a detectar l’ornament superficial i a evitar-lo.
Víctor Blum podría protagonitzar més novel·les?
Qui sap. És un personatge prou complex, diria jo, com per poder seguir creixent en altres novel·les. En última instància depèn de l’ interès dels lectors, és clar. I de la insistència del propi Blum: hi ha personatges que, per molt que un vulgui, es neguen a desaparèixer.
