L’escriptor irlandès presenta ‘La guitarra blava/La guitarra azul’ la seva darrera novel·la, on demostra un cop més el seu talent literari.
John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a ‘La rossa dels ulls negres’.
Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com ‘El mar’, ‘Els infinits’ o ‘La guitarra blava’.
El protagonista de ‘La guitarra blava/La guitarra azul’ (Bromera/Alfaguara) és Oliver Orme, un pintor en hores baixes que ha estat abandonat per la seva musa. És també un lladre que roba pel plaer eròtic d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Possessions com la irresistible Polly, la dona del seu amic Marcus. Quan aquest «robatori» surt a la llum –amb conseqüències irreparables per a tots els implicats–, el culpable es reclou a la seva llar de la infantesa tractant de fugir de tot. Aquí emprèn un viatge que l’obliga a enfrontar-se a ell mateix a la recerca de la redempció.
Una novel·la que confirma un cop més la gran força literària de John Banville.
Text i fotografies Jordi Milian
Vostè volia ser pintor però ha acabat sent escriptor.
Vaig intentar ser escriptor quan tenia 12 anys escrivint horroroses imitacions de James Joyce. Eren uns relats breus horribles.
Quan tenia 15 anys vaig intentar ser pintor però no tenia cap talent però em va servir per veure el món des d’una mirada pictòrica i també em va ensenyar a admirar els quadres des del prisma d’un pintor. Tot art té una tècnica al darrere i sovint la gent parla d’inspiració i de muses, però l’art és tècnica.
Per vostè és més important el com s’explica que el què s’explica cuidant molt bé el llenguatge
Hi ha lectors que diuen que els meus llibres tenen poc argument. És que la vida té argument? La vida ens porta per un camí bonic o una tragèdia i l’art ho ha de reflectir. En canvi els llibres de Benjamin Black han de tenir un argument, un assassinat i una mena de solució final. I això m’agrada, però és un procés totalment diferent.
Es considera una persona molt perfeccionista?
Per descomptat. Per fer art has de ser obsessiu i perfeccionista. El perfeccionisme és destructiu i constructiu alhora perquè arribes a un punt en què penses que tot està malament i que tot és un horror. Potser està bé tenir aquesta sensació i punt de vista però crec que
Qui sap si per aquest motiu em vaig inventar a Benjamin Black perquè pogués escriure de pressa i de manera fàcil i em preocupes de si la frase estava millor o pitjor.
Vostè ha de conviure amb John Banville i Benjamin Black
Aquests bessons obscurs en Black i Banville no se si m’agrada tenir-los a prop. Jo no sóc cap d’ells perquè quan m’aparto del meu escriptori ja no hi ha ni Banville ni Black.
No vull ser místic ni res d’això, però sóc molt obsessiu i em concentro molt en la meva feina. L’artista té aquest estrany privilegi de viure en un món on pots somiar despert.
Escriure les novel·les de Benjamin Black li serveixen com una via d’escapament?
Fins a cert punt és cert perquè amb Benjamín Black tot flueix més fàcilment però en canvi com a Banville és com un caragol que s’arrossega per la pàgina deixant les baves d’una manera lenta.[pullquote]amb Benjamín Black tot flueix més fàcilment però en canvi com a Banville és com un caragol que s’arrossega per la pàgina[/pullquote]
A la novel·la ‘La guitarra blava’ assegura que l’amor és egoista i narcisista
Tot amor ho és d’egoista i la contradicció és que podem incorporar altres persones en aquest amor a un mateix.
Tots hem viscut aquesta experiència sobretot de joves. De cop assenyales un ésser humà de tots els que tens al teu voltant i el converteixes en el teu deu o deessa. Li mires als ulls a aquella persona i que hi veus? Doncs et veus a tu mateix, és el teu reflex i llavors penses que si ella és una deessa, llavors tu ets un déu. És un procés d’auto ‘endiosament’, és meravellós perquè la persona que tu estimes fa el mateix.
Els deus eren tan egoistes, egocèntrics i egòlatres com ho som nosaltres mateixos
A la novel·la escriu ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’. Llavors res és etern?
No és fantàstic això? El protagonista Oliver Orme intenta ser honest i enfrontar-se a la realitat que és el més difícil que podem fer a la vida. És molt més fàcil viure en una fantasia perquè la vida no seria possible sense la fantasia i la il·lusió. Nosaltres hem creat unes il·lusions fantàstiques i quan traspasses aquestes mirades veus un abisme inacabable.
Oliver Orme diu, que fem? Mirem a l’abisme o ens quedem amb la fantasia. No tinc la resposta a aquesta pregunta, però si que puc assegurar que de tots els monstres que he creat, oliver Orme, és el més monstruós però al mateix temps és el més honest.
Jo admiro a Oliver perquè és horrible com jo, de fet tots ho som com a èssers egoistes ho som.
Els fets són difícils d’encarar i ens hem d’inventar l’amor i l’art. Nietzsche diu que tenim l’art per protegir-nos de la veritat.
Si algú de nosaltres ens haguéssim d’adonar del patiment que hi ha ara en el món això ens destruiria.
Ha dit que Oliver Orme és el monstre més gran que ha creat. Però en quines de les seves novel·les mostra els seus pitjors monstres personals?
Jo no hi sóc en els meus llibres perquè jo no existeixo. Fa un temps la televisió irlandesa en va fer un documental i va començar a mb la pregunta de qui era John Banville. És que no hi ha John Banville La persona amb qui estàs parlant i escriu aquests llibres no existeix. Jo sí que existeixo però no sóc el que escriu els llibres perquè deixo d’existir quan m’aparto de l’escriptori.
És un enigma John Banville i és misteri per mi com ho és per vosaltres.
Però es reconeix en els seus llibres i en la seva vida?
La meva vida personal està totalment separada dels llibres. Als meus llibres intento allunyar-me’n tant com puc. Hi ha una frase de Kafka que diu ‘l’artista és aquell que no té res a dir’ L’artista real no té res a dir però te molt a testimoniar.
El protagonista de la novel·la pateix un bloqueig i veu incapaç de trobar inspiració per pintar. 
En el seu cas i tenint en compte la seva trajectòria i ritme de publicació és evident que no ha patit aquest bloqueig.
Tinc massa feina i no tinc temps per bloquejar-me. Recordo que als anys vuitanta quan estava treballant amb un dels meus llibres, llavors jo tenia un estudi molt acollidor amb una xemeneia i una butaca molt còmode i un dia em vaig veure a mi mateix recaragolant-me al terra pensant el difícil que em resultava escriure. Va ser horrorós, El llenguatge és el mitjà més traïdor perquè sempre vol parlar per si sol.
Ha considerat la guitarra blava com una de les novel·les més complicades.
Sempre es diu que la novel·la més recent és la més complicada. És la gràcia perquè si no ho fos de difícil, no ho faria. La meva dona sempre jutja els meus llibres sobre si son fàcils o difícils. Com més fàcils pitjor però si en canvi em tanco cinc anys a l’estudi, llavors em diu que vaig bé.
Vostè ha guanyat premis molt importants però el seu nom surt cada entre els candidats al premi Nobel de literatura.
No et puc dir res sobre això, no en puc parlar. Però he de reconèixer que un dels millors premis que m’han donat és el Premio Príncipe de Astúrias. Aquell dia m’ho vaig passar molt bé i tot estava molt ben organitzat.
