Amb la novel·la L’àguila negra’ ha estat guardonat amb el Premi Sant Jordi
Entrevista: Jordi Milian
Fotografia de l’autor: Pol Carreras
Després de 25 anys com a escriptor i amb una carrera literària prou sòlida, Joan Carreras ha rebut la darrera edició del Premi Sant Jordi amb ‘L’àguila negra’, títol que fa referència la cançó que va popularitzar Maria del Mar Bonet.
El protagonista de L’àguila negra és un dentista jubilat anomenat Marià Solvell que recorda les dues relacions amoroses que han marcat la seva vida entre els anys 1951 i 2012. Dues relacions oposades, una de frenètica i l’altra força convencional que serveix en safata a l’escriptor català per introduir qüestions referents al sexe.
Joan Carreras aprofita l’argument de la novel·la per oferir un retrat de la ciutat de Barcelona durant l’època on situa ‘L’àguila negra’.
Joan Carreras explora un cop més en les relacions humanes i que es pot llegir acompanyada d’una banda sonora pròpia
Ara es troba en plena celebració dels 25 anys com a escriptor. Com valora tots aquests anys?
Fa 25 anys que vaig publicar el primer llibre. En aquests 25 anys no m’havia presentat mai a cap premi literari. La primera vegada que ho faig, trio el premi més important de novel·la en català, el Sant Jordi, i el jurat escull L’ÀGUILA NEGRA. Per tant, només puc fer una valoració molt positiva d’aquesta celebració, com tu dius.
Des de quin moment tenia clar que volia ser escriptor?
Des de sempre. Sona estrany però és la veritat. Era tan petit que ni me’n recordo.
25 anys i sis novel·les. Li agrada cuina a foc lent?
He publicat 8 llibres, sis novel·les i dos reculls de narracions. No sé si és lent però és el ritme que la vida m’ha deixat. Els últims tres llibres han sortit força seguits i han tingut reconeixement. ‘Carretera Secundària’’ va ser «Millor llibre de l’any en català» segons la revista Time Out. ‘Cafè Barcelona’’ va tenir el prestigiós premi Ciutat de Barcelona i ara amb ‘L’Àguila Negra’ ha arribat el Premi Sant Jordi. Podríem dir que és un foc bastant ben encès.
La seva carrera literària si que podria definir-se com una carrera de fons que poc a poc ha anat consolidant-se fins arribar al darrer any on ha estat reconegut amb diversos premis com el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Sant Jordi. S’ha fet justícia?
No té res a veure amb la justícia. Jo hi he posat el que podia: escriure i fer-ho de la millor manera. I també hi ha la sort, això també compta. Els jurats haurien pogut triar altres llibres i van escollir els meus. Estic molt agraït. És una confiança que per a mi es converteix en exigència. Em sento en deute amb tothom que confia en mi i sé que m’he d’esforçar per escriure millor cada dia. Aquest és el repte, un repte constant. El repte que em fa feliç.
El títol de la novel·la s’inspira en la cançò L’àguila negra de que va adaptar Maria del Mar Bonet. Què li suggereix la cançó?
Volia una cançó que fos una cançó de parella, ja m’entens, aquestes cançons que moltes parelles tenen per recordar-se del dia que es van conèixer o el dia que van fer el primer clau o el que sigui… I aquesta és una cançó que va ser molt popular, m’anava molt bé. El text, en la versió catalana de Delfí Abella que canta la Maria del Mar Bonet, ens sembla tendre, un punt melancòlic, amb regust d’infantesa. A França aquesta cançó s’interpreta d’una altra manera, quan a va saber que la cantant Barbara l’havia feta recordant uns abusos… però per a nosaltres la cançó és un tema amorós i amb un punt de misteri.
Quan vaig triar el títol no hi vaig pensar però ara he vist que molta gent hi connecta, que és una cançó que molta gent recorda. I em sembla bé.
L’àguila negra parla de la vida i concretament de Marià Solvell que als seus 70 anys decideix anar a un poble nudista i passar comptes amb el passat i despullar-se metafòricament i literàriament.
Marià Solvell es despulla i es passa així tot el llibre, en els capítols que corresponen al temps present de l’any 2013.
En els capítols que segueixen la seva biografia, des de 1951 fins a 2013, els lectors el despullen quan conviuen amb ell, quan l’acompanyen a la seva consulta de dentista, als pisos on viu amb les dues dones que prova d’estimar…
Tots acumulem errors, culpes, penediments. Marià Solvell s’hi enfronta poc abans de fer setanta anys. Potser és una mica tard.
Una de les novetats de L’àguila negra és narra la vida d’un personatge des de els 8 fins als 70 anys completant tot el procès vital. Què ha provocat fer aquest pas?
Ja t’he dit que em poso reptes i aquest n’era un: presentar una vida sencera d’algú. o quasi sencera. És la biografia d’una persona normal, d’algú que forma part d’una majoria silenciosa, d’algú que tria guanyar-se les garrofes i crear una família mentre s’adapta al final de la dictadura, a la transició i als anys d’autonomia. Algú que veu passar les coses pel seu damunt, sense ser-ne gaire conscient.
Les relacions oposades amb dues dones centren bona part de la novel·la.
És una elecció. Tots hem de triar, molts cops a la vida. I una de les decisions que marcaran la vida del dentista Marià Solvell és aquesta. Ha de triar entre una relació passional, encesa, i un punt tumultuosa, i una relació més serena, conjugal. Sempre decidim i no hi ha ben bé errors o encerts sinó, simplement, conseqüències. Per això m’agrada tant que els crítics hagin dit que L’ÀGUILA NEGRA és un cant a la vida.
El sexe apareix a la novel·la i descriu les escenes sense embuts. Necessitats de guió?
Aquesta vegada he hagut d’entrar al dormitori perquè hi passaven coses importants i no les podia escamotejar als lectors. Però no volia oferir un tractament de la sexualitat amb cops de violí, de manera que he triat un sexe explícit, directe, però natural, molt natural, sense cap filigrana. Un penis és un penis. Ejacular és el que és. Per què ho hauria de dir d’una altra manera?
Malgrat patir, sempre val la pena viure. Aquest seria un dels missatges de ‘L’àguila negra?
No sé quin és «el missatge». Cada lector es fa la seva lectura. Però sí que és veritat que és un llibre a favor de la vida, a favor de l’entusiasme de viure. El meu dentista triga molts anys a acceptar-ho. És veritat que li passen coses que no ho fan gens fàcil, però és que m’agrada posar els personatges en situacions una mica límit. Però els lectors segur que acaben el llibre i pensen que volen viure amb entusiasme des de molt abans. No és un missatge, és una constatació. O no?
Però decidir viure comporta també arrossegar un sentiment de culpa?
Home, és quasi impossible no equivocar-se mai, no haver ferit un cor, no haver maltractat una amistat… Tots ens equivoquem. La manera com ens en sortim dependrà del caràcter de cadascú. El meu dentista no se sent gaire culpable, en aparença, però per dins les culpes el roseguen. Potser no és l’home que enfoca la vida millor que ningú, vaja, segur que no. Però és per això que el personatge interessa. Molts lectors li segueixen la biografia mentre li van dient: Ep, tu, obre els ulls!
El fet que el protagonista sigui dentista no es casualitat.
Deu ser el primer cop que un dentista és el protagonista d’una novel·la catalana… No n’estic segur, però podria ser. Volia algú que tingués una feina manual, però amb pensament racional, amb la mirada científica del metge. A més, tots hem anat al dentista. Tots sabem co és la consulta. Tots hem vist com treballa. És l’únic metge que tots coneixem. Al cardiòleg només hi vas si et fa falta aquesta especialitat, però al dentista hi ha anat tothom.
El lector serà testimoni dels canvis i dels esdeveniments socials i polítics que es desenvolupen a la ciutat de Barcelona. Començant en plena dictadura franquista fins a la manifestació de l’11 de setembre de 2012. La societat ha anat canviant i potser ara no és tant conformista.
No he fet un documental, és una novel·la. Per tant, el retrat d’aquesta època, des de 1951 fins a 2013, és parcial. Només hi apareixen els fets que van ser importants per al Marià, per a la Teresa, per al Tomàs, per a l’Anna Maria, per al Jep… El 23F, de 1981, per exemple, no hi surt.
Però no podem saber encara si som una societat poc conformista. Ja es veurà. Els catalans solem fer-nos grans propostes però després, molt sovint ens arronsem. Deixem de fer el ploramiques i prenguem decisions. Perquè la manera com ara decidim les coses donarà forma al país que hi haurà el 2030, per exemple.
De la mateixa manera que el tarannà de la gent d’aquells anys seixanta i setanta va marcar molt la societat que ara tenim, molt capaç d’adaptar-se però encara massa incapaç d’assumir responsabilitats. Ens hem acostumat a buscar un culpable extern dels nostres problemes. Ja és hora que assumim què volem fer. Amb ambició i amb responsabilitat.
Un cop superats i amb nota els 25 anys com a escriptor, encara li queden reptes?
Tots. Escriure més i més bé. Escriure llibres diferents. Escriure històries que no hagi escrit mai abans. I tenir encara més lectors. El repte és escriure més llibres, que tothom trobi ben fets i que agradin a molta gent. Mira si tinc feina
