El guanyador del premi Goncourt, assegura que la novel·la parla de la necessitat de mantenir il·lusions per viure i que la vida, sense aquestes il·lusions o esperances, seria molt difícil.
‘El sermó de la caiguda de Roma’ agafa el títol d’un sermó pronunciat per Sant Agustí d’Hipona l’any 410, després de la presa de Roma pels visigots. Aquest sermó és cabdal a la novel·la i ens permet explorar la manera com ‘els mons neixen, creixen i moren”
Els protagonistes són dos joves francesos, Matthieu i Libero que es traslladen a un poble del centre de Còrsega per obrir un bar, creient que podran canviar el món i convertir aquest lloc en «el millor dels mons possibles».
‘’ Libero no tenia cap intenció de cometre els mateixos errors que els malaurats predecessors. Sabia que era tan incompetent com Matthieu per encarregar-se d’un bar, però tenia clar que amb el seu coneixement del terreny i un mínim de sentit comú evitarien un nou fracàs. Parlava del futur com un visionari i Matthieu se l’escoltava com si fos el darrer dels profetes, havien de ser més humils sense renunciar del tot a les seves ambicions…’’
El sermó de la caiguda de Roma (Magrana /Mondadori) es pot llegir també com una tragedia clàssica i malgrat la seva extensió (187 pàgines) ens ofereix moltes capes de lectures.
Jérôme Ferrari ens parla de la novel·la i de com pot canviar la seva carrera literària després de rebre el pretigiós premi Goncourt.
Per què va decidir utilitzar el sermó de Sant Agustí per parlar de la història de dos joves com Matthieu i Libero?
Des del principi vaig tenir clara aquesta idea perquè la crisi del bar, dels protagonistes i de l’Imperi Romà podrien ser la mateixa: hi ha una llei que diu que totes les coses tenen el seu propi final. De fet, el sermó de Sant Agustí ja ens avisa que la caiguda de l’Imperi Roman és només un exemple de la caducitat de les coses.
Els seus personatges volen donar un gir a les seves vides i es marxen a Còrsega per obrir un bar. No és la primera vegada que ambienta una història en aquest tipus de local…
La veritat és que he escrit set novel·les i diria que almenys cinc succeeixen en un bar, o si no, molt prop d’un. Els bars són una font d’observació molt divertida, fins i tot quan passen coses sòrdides. Vaig passar la major part de la meva vida adulta a Còrsega i allà bàsicament hi ha dos espais d’observació: els bars i els centres comercials. I jo no sóc molt partidari dels centres comercials, així que no tenia més remei…
Potser s’han convertit en un bon lloc en el qual parlar de la vida… Vostè, que és filòsof, quin paper creu que té la filosofía avui dia?
Crec que el paper que juga ara mateix és nul, inexistent. Estem en un món més interessat en els aspectes comercials i de consum que en el relacionat amb la filosofia o la literatura; això és alguna cosa flagrant. És més, probablement ser professor de filosofia i escriptor no encaixa molt amb el sistema modern actual.
La novel·la, encara que no és molt extensa, compta amb moltes capes de lectura. La seva professió li v
a fer aprofundir en certs aspectes?
Hi ha moltes novel·les que tenen certa complexitat i estan escrites per autors que no tenen coneixements de filosofia. Sóc conscient que hi ha molt contingut en poques pàgines, però tampoc diria que és una novel·la curta. Lògicament, si la comparem amb les grans obres de la literatura russa probablement no arribi ni a microrrelat.
Cert!
Però crec que el gruix mai és el més important, sinó que contingui significats diversos. Una lectura fàcil no és necessàriament sinònim de lectura plaent. Com a lector, les novel·les que més m’han impactat han estat precisament aquelles que d’entrada m’han semblat difícils però que després m’han fet descobrir el gust pel que no era evident.
Quins records té de Còrsega?
Vaig néixer a París, he treballat a Algèria i ara estic a Abu Dhabi, però sempre he sentit alguna cosa especial per Còrsega i he passat llargues temporades allí. És la relació d’amor més intensa i duradora de la meva vida. Però espero que la meva admiració no hagi desembocat en un amor cec, sinó que m’hagi mantingut lúcid. Quan era adolescent pensava impacient ‘a veure quan arriba el meu moment i em vaig a viure a l’illa’ i crec que, com molts uns altres joves, he viscut aquesta ambivalència de no poder viure sense Còrsega i alhora ser molt crític amb ella.
El sermó sobre la caiguda de Roma va guanyar el premi Goncourt en 2012. Com li ha ajudat a la seva carrera?
La meva vida ha canviat molt poc: he seguit treballant i no he canviat els meus costums. Sí ha canviat la meva agenda i he viatjat moltíssim, pràcticament m’he convertit en un especialista en les companyies aèries. Altres aspectes positius és que el meu compte bancari ha crescut i, des d’un punt de vista literari, s’han multiplicat les traduccions i això és alguna cosa molt bo. Però la meva perspectiva com a novel·lista no ha canviat gens.
Després del guardó, sent certa pressió per complir les expectatives amb la seva propera novel·la?
No. De fet, la regla bàsica del joc diu que la meva propera novel·la serà massacrada per la crítica. Una altra llei, que ja s’ha convertit en tot un clàssic, és que en el moment que guanyes el Goncourt deixes de caure bé a la crítica francesa.
Però és cert que a l’hora de valorar el nombre de crítiques bones i dolentes el 7 de novembre serà un punt d’inflexió important.
Des de 1903 s’ha convertit en un esport nacional dir tots els anys “és una vergonya i un escàndol que aquesta novel·la hagi guanyat el premi”.
No serà el seu cas; la seva novel·la ha captivat a la crítica i les vendes li recolzen.
Sí, però no sé si per raons estrictament literàries. M’explico; el Goncourt és un premi que ven molt però és que moltes persones ho compren gairebé com un regal de Nadal obligatori. No em queixo, però que s’embena molt no vol dir necessàriament que es llegeixi molt.
I per convèncer-los que la llegeixin, què els diria als lectors? Quin és el missatge?
La meva intenció no és donar cap missatge, sinó ho diria obertament, no ho amagaria després d’un llibre. Crec que les novel·les no van acompanyades d’un llibre d’instruccions i, per tant, cada lector se sent interpel·lat a nivell personal d’una manera o d’una altra. Però sí diria que El sermó sobre la caiguda de Roma parla de la necessitat de mantenir il·lusions per viure i que la vida, sense aquestes il·lusions o esperances, seria molt difícil. Per això vaig utilitzar el sermó de Sant Agustí; diu coses que tots sabem però que ens resulten insuportables quan es converteixen en una evidència.
Entrevista: Jordi Milian i Patricia Tena
