Descobrim el personatge de Miquel Serra i Pàmies que va salvar la ciutat de Barcelona de la destrucció al final de la guerra civil espanyola
Entrevista Jordi Milian
Cremeu Barcelona (Columna/Destino) és una novel·la basada en fets reals i protagonitzats per Miquel Serra i Pàmies, militant del PSUC i Conseller d’Obres Públiques de la Generalitat l’any 1939. Amb només setze anys Guillem Martí va descobrir la història heroica i desconeguda del germà del seu besavi en plena guerra civil espanyola.
L’any 1939 Miquel Serra va desobeir les ordres del Komintern que pretenien destruir bona part de la ciutat de Barcelona abans que arribessin les tropes franquistes. L’ordre era fer saltar pels aires els túnels de metro, centrals elèctriques i bona part del port en una política de terra cremada, però Miquel Serra va decidir boicotejar el pla i salvar la ciutat.
Quins van ser els orígens de Miquel Serra i Pàmies?
Miquel Serra i Pàmies era fill d’una família burgesa de Reus. Els seus ideals progressistes el van portar de ben jove a abraçar el socialisme i la maçoneria. Això l’obligà a allunyar-se dels seus pares i traslladar-se a Barcelona on completà els seus estudis de comerç i s’afilià a la il·legalitzada Unió Socialista de Catalunya. Posteriorment seria un dels fundadors del PSUC i n’esdevindria tresorer.
El President Companys el nomenaria Conseller de Proveïments primer i d’Obres Públiques més tard. Era una persona de fortes conviccions que no va tenir por de defensar el socialisme i el catalanisme en plena Guerra Civil.
Amb 16 anys va descobrir la història del germà del seu besavi i va decidir fer un treball de recerca a Batxillerat.
Va ser la meva família qui em va animar a fer el treball final de Batxillerat sobre l’oncle de la meva àvia. A casa no en sabien gairebé res del Miquel. Ell s’havia exiliat a Mèxic feia molt temps i havia mort mentre aquí la dictadura encara era ben viva. La censura i la por de les represalies van dificultar molt la comunicació amb la família. Així que al començar a recollir informació sobre aquest familiar no esperava pas descobrir un personatge tan notable.
Què és el que més li va sobtar de tota aquesta història?
Una de les coses que més em va sorprendre va ser que Miquel Serra i Pàmies mai havia estat el centre de cap investigació històrica. Ningú havia fixat mai la vista en un dels fundadors i directius d’un dels partit més importants durant la Guerra Civil. Un home que havia estat Conseller del Govern de Companys, que havia organitzat l’evacuació del tresor del partit, que havia dissenyat un pla d’ajuda a les famílies exiliades i que havia mort exiliat a Mèxic després de ser jutjat a Moscou.
Entenc que hi ha episodis i personatges de la Guerra Civil que han requerit més atenció per part dels historiadors, però aquest buit em semblava poc justificable. Poc a poc em vaig anar adonant que ell havia estat el primer interessat en passar desapercebut ja que la Internacional Comunista l’havia considerat un traïdor i després d’aconseguir escapar-se li convenia restar amagat. Tampoc els comunistes reivindicarien la figura d’un traïdor. Ni els franquistes reconeixerien mèrits a un rojo. Així és com Miquel Serra i Pàmies va ser oblidat.
Amb quin objectiu va començar a escriure la novel·la, tenint en compte que narra la història d’un familiar seu?
Tal i com deia, aquest és un personatge amb una rellevància política tan gran com desconeguda. Cal que s’investigui en profunditat la seva figura ja que podria ajudar a respondre alguns dels interrogants que encara avui tenim sobre la caiguda de Catalunya en mans dels sublevats. Un dels principals objectius d’escriure una novel·la de ficció ha estat cridar l’atenció dels historiadors. Perquè jo no en sóc pas d’historiador. He fet aquesta recerca amb tota la diligència que he sabut, però no tinc ni la seva formació ni els seus recursos. Espero haver obert un camí d’investigació i m’agradaria que fos gent ben preparada qui el desenvolupés.
Quan va començar a veure el potencial com a possible novel·la?
Tota la vida de Miquel Serra i Pàmies és fascinant. Tant a nivell personal com públic. No obstant hi ha un episodi que destaca per sobre la resta. Va ser quan vaig començar a contrastar la informació sobre la possibilitat que Barcelona pogués haver estat víctima d’un pla de terra cremada quan vaig ser conscient de la força del personatge.
Va desobeïr les ordres del Komintern que pretenien destruir bona part de la ciutat davant de l’arribada de l’exèrcit franquista. L’ordre era fer saltar pels aires els túnels de metro, centrals elèctriques i bona part de port en una política de terra cremada però Miquel Serra va decidir boicotejar el pla. Per què?
Europa vivia uns anys de gran idealisme. Diferents tendències socials i polítiques prenien força i es disputaven l’hegemonia continental de forma ferotge. Aleshores era comú creure que les persones havien de servir als ideals. No obstant Miquel va ser dels que creia que eren els ideals els que havien de servir a les persones. Per molt convençut que estigués que el socialisme conduiria la humanitat cap un futur millor era incapaç d’assimilar que aquest pla fos un preu acceptable per aconseguir-ho.
La política de terra cremada no va ser possible a Barcelona però si que es va practicar en d’altres ciutats.
Enrique Líster, encarregat de la retirada de l’exèrcit republicà pel territori català tenia ordre d’aplicar aquesta tàctica fins arribar a la frontera francesa. Com a bon militar que era va complir les seves ordres per allà on va passar. En menor o major mesura molts pobles i ciutats de Catalunya van ser afectats. També Bilbao va rebre l’ordre del govern republicà de cremar el seu cinturó industrial abans que el prenguessin els franquistes. Allà va ser el Lendakari Aguirre qui va aconseguir evitar-ho. Posteriorment, durant la II Guerra Mundial coneixeríem nombrosos casos de ciutats destruïdes sota les ordres de terra cremada. Sortosament també París va aconseguir escapar d’aquella barbàrie aleshores promoguda pels nazis.
La Barcelona que descriu a la novel·la era governada des de tres fronts, La Generalitat, el govern de la República però també des de Moscou a través del Partit Comunista. Qui dictava les normes en aquella Barcelona del 1939?
Des que el Govern de la República es va instal·lar a la capital catalana el Govern de la Generalitat va ser rellevat de moltes de les seves competències de forma fulminant. Malgrat aquest poc poder que els quedava, els membres del Govern català amb el President Companys al capdavant van ser capaços de protagonitzar actes lloables. Però tampoc el Govern de la República podia fer i desfer al seu gust. La República estava tan dèbil i faltada d’armes i aliments que es va trobar en molts moments supeditada als dictàmens del seu únic aliat, la poderosa URSS.
La novel·la també planteja certes desavinències entre el PSUC i el Partit Comunista.
El Partit Socialista Unificat de Catalunya es va crear ja començada la guerra. Va ser fruit de la unió del Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista Català i la federació catalana del PSOE. No es tractava d’un partit comunista sinó d’un partit que unificava diferents tendències d’esquerres i que mantenia un fort sentiment catalanista. Això xocava amb l’obediència al dogma stalinista i el caràcter centralista del Partit Comunista Espanyol. Mancat de militància a Catalunya el PCE va intentar absorbir el PSUC per guanyar rellevància. Però molts dels membres del partit català, Serra i Pàmies entre ells, van liderar una tenaç lluita per impedir-ho. Val a dir que van tenir més sort que l’altre gran partit d’esquerres a Catalunya, el POUM, que va ser aniquilat literalment pels comunistes espanyols i els agents soviètics.
Miquel Serra, tot i ser un dels fundadors del PSUC va ser expulsat del partit l’any 1943.
Acabada la guerra Miquel Serra i Pàmies va aconseguir el que sempre havia perseguit, el PSUC va esdevenir membre oficial i de ple dret de la Internacional Comunista. Això semblava garantir la independència respecte el PCE. A més a més la Internacional Comunista es regia pel lema “un estat, un partit”, així que si existia un partit català independent dins l’organització, és que es reconeixia una cosa que ni als espanyols de dretes ni als d’esquerres els feia gaire gràcia. No obstant el PSUC va quedar tan debilitat a l’exili que el PCE, després de molts esforços va aconseguir dominar-ne la cúpula i apoderar-se’n. Diversos membres del PSUC van signar un comunicat criticant aquesta situació i van ser expulsats.
Va ser jutjat a Moscou per desobeir les ordres del Komintern i deportat a un gulag a Sibèria. En aquest judici va ser acusat d’alta traïció.
Un cop caiguda Barcelona Miquel Serra i Pàmies va exiliar-se a França. D’allà va ser cridat a Moscou per tractar la possibilitat que el PSUC ingressés a la Internacional Comunista. Però era una trampa. Un cop a la capital soviètica va ser detingut, torturat i jutjat per diversos càrrecs greus. Entre aquests hi havia el de desobeir les ordres de volar Barcelona, però també els de ser trotskista, quintacolumnista, agent secret francès, responsable de la pèrdua del tresor del partit, maçó i anticomunista.
Però va aconseguir escapar-se i exiliar-se a Mèxic on va viure la resta de la seva vida i va formar una família.
Va ser enviat a Sibèria en tren, però va aconseguir escapar-se’n. Va creuar tot Sibèria fins arribar a Japó. D’allà va passar a Los Angeles. Arribà a Xile i al no sentir-s’hi segur va refer part del camí fins trobar refugi a Mèxic. Durant els últims dies de guerra la seva dona, Teresa, havia quedat en estat sense que ell ho arribés a saber. Teresa va donar a llum la seva filla Maria Rosa durant el seu exili a França. Tristament l’única notícia que va tenir del seu marit va ser una carta de la Internacional Comunista lamentant que Miquel Serra i Pàmies hagués mort en un hospital militar soviètic donant clares mostres de suport a la causa del proletariat. Els soviètics el donaven per mort però ella no va voler-ho creure. També ell va rebre una tràgica notícia al llegir en un diari que un bomba nazi havia caigut dins el refugi antiaeri del barri on vivia Teresa matant la majoria dels seus ocupants.
Malgrat aquests antecedents es van trobar.
Per sort tan l’un com l’altre havien esquivat la mort. Però no seria fins temps després que podrien posar-se en contacte per carta gràcies als programes de retrobament de famílies de la Creu Roja. Finalment la mare i la filla podrien viatjar fins a Mèxic. Allà viurien amb grans dificultats, però per fi junts i en pau.
Per què creu que Miquel Serra no va explicar mai obertament la seva història?
Miquel Serra i Pàmies havia estat declarat traïdor d’una de les majors potències mundials. A Mèxic mateix fou on Ramon Mercader, català i membre del PSUC, va assassinar a Trotsky clavant-li un piolet al cap. Fins i tot a l’altra punta de l’Atlàntic els agents de Stalin eren forts. I després de tantes penúries i d’aconseguir reunir-se amb la seva dona i una filla que no sabia que tenia, és comprensible que no es volgués fer notar. Al cap i a la fi, els soviètics l’havien donat per mort. Per què fer-los veure que s’havien equivocat i posar en perill la vida de tota la família?
Amb quines proves compta per donar veracitat a la història?
Tot el que en aquesta entrevista s’ha dit és verídic i està contrastat. Depenent de quin historiador en parli posarà un o altre matís, però el fonament de la història serà verificat per tots. Ara bé, cal dir clarament i sense pels a la llengua que el que es refereix a l’ordre d’aplicar l’estratègia de terra cremada a Barcelona es fonamenta principalment en fonts de transmissió oral, sobretot de la seva filla Maria Rosa i d’una carta enviada per Miquel al seu germà Josep que vivia a Barcelona. Hi ha altres indicis que donen credibilitat a la història, però no poden ser qualificats de proves. Així doncs parlem d’una història real amb un capítol destacat que cal estudiar amb més deteniment.
Encara ens queden molts interrogants per resoldre?
La possibilitat que Barcelona hagués estat objectiu de l’estratègia de terra cremada i que alguns valents l’haguessin salvat ajudaria a respondre interrogants que encara avui segueixen oberts. Per què Barcelona es va lliurar sense lluitar? Per què no hi va haver venjances d’última hora i destrucció del patrimoni dels franquistes que estaven a punt de recuperar les seves fàbriques i mansions? Per què es van volar ponts i vies de tren per tot el país però a Barcelona les locomotores es van deixar intactes a les cotxeres? Per què es va rellevar del càrrec el responsable militar de la ciutat dos dies abans que aquesta caigués i va ser substituït per un militar resident a Menorca que ni tan sols va tenir temps de prendre possessió del càrrec? Per què hi havia un pla de terra cremada per tot el territori català i aquest no incloïa la capital?
El considera un heroi?
Desobeir unes ordres que s’havia compromès a complir el converteix en un traïdor. Salvar una ciutat i milers dels seus habitants posant en perill la seva vida el converteix en heroi. Però per sobre d’aquestes consideracions cal destacar que va ser un home íntegre i compromès fins l’última conseqüència amb Catalunya. Diu molt d’ell que havent estat tresorer del partit no s’embutxaqués ni una pesseta al marxar a l’exili. Va acabar els seus dies vivint miserablement i sense perseguir medalles ni mèrits. Avui ens farien molta falta més polítics com ell.
La vida de Miquel Serra és molt cinematogràfica. Veurem algun dia l’adaptació al cinema?
Actualment la productora Roxbury i el director David Victori estan treballant per convertir la vida de Miquel Serra i Pàmies en una pel·lícula de gran format. El gruix del finançament serà estranger i la voluntat és aconseguir un film que pugui ser projectat i gaudit en cinemes de tot el món. Per altra banda la productora Setmàgic està preparant un reportatge televisiu de format més modest i amb intenció d’explicar de forma detallada i precisa aquesta història. Entre un i altre projecte esperem que la figura d’aquest Conseller sigui reivindicada i que això obri la porta a investigar tants altres herois que ens han passat per alt.
