”La rancúnia no condueix a res. Oblidar no és possible” afirma l’autora de lllibre.
Las siete cajas (Circe) ens ofereix una història colpidora que la seva protagonista, Dory Sontheimer, va descobrir per casualitat fa uns anys en set caixes amagades a l’altell d’una habitació de la casa dels seus pares.
El 7 d’octubre de 2002 és una data que recordarà, Dory Sontheimer perquè aquell dia va morir la seva mare Rosl i unes dies després, descobria en un altell de la casa materna set caixes que li van revelar molts dels secrets familiars que havien estat ocults durant molts anys. Les caixes estaven plens de documents, cartes, passaports i fotografies on es parlava l’autèntic origen dels seus pares.
Hem entrevistat a Dory Sontheiner per conèixer més detalls del llibre ‘Las siete cajas’, nuna història colpidora sobre l’Holocaust.
En quin moment es planteja escriure un llibre on expliqui la seva història familiar?
Va ser un cop llegida tota la documentació què em vaig adonar del valor històric que tenia i llavors vaig decidir escriure un llibre.
Quins sentiments ha viscut arran de descobrir un passat familiar desconegut fins ara?
Sorpresa, rabia, dolor i una profunda admiració pels supervivents.
Podem dir que Las siete cajas és un homenatge?
Sense cap dubte ho és.
Com va ser la descoberta de les set caixes?
Quan va morir la meva mare, ara fa 12 anys, fent neteja al pis van aparèixer en un altell d’una habitació les set caixes.
Com és que abans no les havia descobert?
Perquè a l’altell hi havia mantes, edredrons i altres objectes. Llavors jo era jove i no em preocupava del que guardava la meva mare.
Què hi va trobar en aquelles set caixes?
Sobretot diferents arxius, de les meves famílies, documents, passaports, fotos,etc
Moltes de les cartes que apareixen en el llibre mostren el patiment, l’horror i la desesperació davant d’una situació que van viure molts jueus.
Un dels drames que es poden llegir a les cartes són els intents dels seus avis d’arribar a Barcelona i abandonar Alemanya. Un intent que mai va ser possible.
Als meus avis materns els van deportar a França el mes d’Octubre de 1940 i malgrat els intents de portar-los a Espanya , el cònsol de Marsella, Vicente Via Ventalló denegava el visat. Amb aquest paper els hi hauria salvat la vida..
Quins han estat els documents que potser l’han colpit més?
Molts. Els arxius dels avis materns, els passaports , el canvis de nom. El document on li treien la nacionalitat alemanya al meu avi, la carta del cònsol i la llista on els hi comunicaven el que podien portar a les seves maletes. La veritat és que són molts els documents que més m’han colpit.
En una part de llibre comenta ”nunca percibí por parte de mis padres resentimiento o tristeza. Admiro lacapacidad de perdonar que tuvieron. Pero no guardaron esta documentación en vano”.
Es difícil perdonar quan una part de la família ha estat assassinada en camps de concentració. La rancúnia no condueix a res. Oblidar no és possible
‘’Busco los pasaportes anteriores y los encuentro. El pasaporte de mi abuelo, expedido el 2 de enero de 1931, va dirigido al señor Max Sontheimer. El de mi abuela, a la señora Rosa Sontheimer, nacida Winternitz. En 1940 mis abuelos habían dejado de ser señores para la Alemania nazi. Eran Max Israel i Rosa Sara. Ya no eran considerados como personas. En las taps de los documentos destaca nítidamente una gran letra de color rojo: ‘’J’’. Era ‘’J’’, judíos. El pasaporte de Max con el número tres, el de Rosa con el número cuatro. ¿Sólo habíen expedido cuatro pasaportes desde enero hasta abril de 1940 para la comunidad judía?”
Així ho penso. Quan et degraden con ésser humà fins a convertir-te en un insecte i fan que apareguin totes les misèries humanes, la mort ha de ser una alliberació.
Malgrat que els seus pares no li van explicar mai els orígens de la seva família, en canvi no van destruir els documents que va trobar en les set caixes. Que n’opina?
Penso que segurament volien que sabés el que havia passat.
Per què creu que li van amagar la veritat els seus pares?
Segurament per protegir-me.
Als 18 anys els seus pares li van comunicar que eren jueus però vostè no li va donar massa importància. Per què?
Perquè el meu pare sempre m’havia ensenyat que el més important era l’ètica i la moral independentment de la teva religió.
Mai havia sospitat res?
De l’extermini que va patir la família, no en sabia res.
Ha comentat que veia estrany que la seva família fos més aviat curta amb els seus pares un germà i el tiet Julius que vivia als Estats Units…
Sempre em deien que s’havien mort a la guerra. Aquesta era la resposta que rebia.
Els seus pares es van conèixer a Barcelona l’any 1934. Com va ser aquesta trobada?
Va ser la germana del meu pare , Dorel, que els va presentar. Ella tenia la mateixa edat de la meva mare i eren molt amigues.
Per sobreviure els seus pares Kurt i Rosl, van renunciar al seu nom i la religió.
Van renunciar al seu nom, a la seva religió, a la seva identitat, a les seves tradicions. Realment la capacitat d’integració va ser admirable.
Obrir les set caixes ha estat obrir una porta que l’ha dut a viatjar a diversos països buscant part de la família. On ha viatjat i amb qui s’ha pogut trobar?
A Israel,Argentina, Praga, i fins i tot ha vingut familia de Canada i pròximament marxo a Boston, Montreal i New York a trobar-me amb més família.
Com ha estat aquesta cerca i aquest retrobament?
La paraula per definir la cecra és impressionat i pel que fa al retrobament ha estat molt emotiu.
Què li queda encara per descobrir? Quantes pregunten queden encara sense resposta?
Moltes coses . De la família de l’avi matern , encara no en sé res, excepte que alguns familiars van ser exterminats. Per tant encara queden moltes preguntes.
Després de la bona rebuda de Las siete cajas la història encara continua. Tindrem una segona part?
Si SI. Tinc dos nous projectes
Las siete cajas obren o tanquen ferides?.
Ni obren ni tanquen ferides. A mi m’han mostrat una realitat que he volgut compartir, per intentar que mai més torni a succeir un fet similar.
Molts familiars de Dory Sontheimer per la seva condició de jueus van ser exterminats a les càmeres de gas en els camps de concentració nazis com els de Treblinka, Riga o Auschwitz.
Altres familiars com la germana de Kurt, Dorel va morir a Israel en un bombardeig de les tropes de Mussolini a Tel Aviv l’any 1940.
Alguns familiars com el tiet Julius va aconseguir arribar als Estats Units on va fer carrera militar i fins i tot va participar amb les tropes aliades en el desembarcament de Normandia.
Les fotografíes formen part de l’arxiu personal de Dory Sontheimer.
