Després de la publicació de la trilogia iniciada amb ‘El guardià invisible’ i ‘Et donaré tot això’, Dolores Redondo recupera el personatge d’Amaia Salazar amb ‘La cara nord del cor’ (Destino /Columna)
Fotografies cedides per l’editorial Destino
Amb ‘La cara nord del cor’ cor’ torna als orígens del personatge d’Amaia Salazar amb una història ambientada a l’agost del 2005, molt abans dels crims que van commocionar la vall de Baztan, una jove Amaia Salazar de vint-i-cinc anys, subinspectora de la Policia Foral, participa en un curs d’intercanvi per a policies de l’Europol a l’Acadèmia de l’FBI als Estats Units, que imparteix Aloisius Dupree, cap de la unitat d’investigació.
Una de les proves consisteix a estudiar un cas real d’un assassí en sèrie, a qui anomenen «el Compositor», que sempre actua mentre es produeixen grans desastres naturals atacant famílies senceres i amb una posada en escena gairebé litúrgica. L’Amaia es convertirà inesperadament en part de l’equip d’investigació, que els durà fins a Nova Orleans just abans del pitjor huracà de la història d’aquesta ciutat, per mirar d’avançar-se a l’assassí…
Però una trucada de la seva tia Engrasi des d’Elizondo despertarà en l’Amaia antics fantasmes de la infantesa que ho poden canviar tot, exposant-la novament a la cara nord del cor.
Des de l’any 2013, Dolores Redondo s’ha convertit en un fenomen literari que ha aconseguit més de 100.000 exemplars venuts en català i uns 2 milions en castellà a l’Estat espanyol i traduïda a 36 llengües.
És el meu personatge més estimat i que m’ha donat moltes alegries. No només ami sinó també als meus lectors. Per tant, no tinc la intenció de desprendre’m d’ella ni ara ni en un futur.
Quines possibilitat li dona el personatge respecte a d’altres?
És un personatge que em dóna la possibilitat d’escriure sobre molts temes. Fa un temps, quan escrivia la trilogia, em vaig adonar que tot i comptar amb un ADN de novel·la negra, les novel·les sortien dels marges habituals del gènere negre i em permetia parlar de tots els meus interessos que em venien de gust com els contextos històrics o la mitologia, passant per la part més important; com és el context familiar.
Quan promocionava la seva anterior novel·la que va guanyar el premi Planeta, ja avançava que tard o d’hora tornaria amb Amaia. Potser ha estat més aviat del que podíem pensar?.
Em va agradar tant l’experiència de sortir de Baztan que vaig pensar que el que tocaria després seria una altra novel·la allunyada d’aquest indret i que després ja tornaria amb Amaia.
Però no ha estat així.
Vaig començar a escriure una nova novel·la però vaig haver d’aturar-me perquè ‘La cara del Nord del cor’ picava tan fort la porta que va acabar per enderrocar-la.
Així que vaig aparcar l’escriptura de l’altra novel·la, que serà la que es publicarà després, i vaig marxar a Nova Orleans per a començar a escriure-la.
Sis anys després de la publicació d’El guardià invisible’, quatre novel·les, adaptació al cinema de la seva obra, un premi Planeta. En el millor dels seus somnis podia imaginar-se tot això?
Sempre dic una cosa i la repetiré una vegada més, perquè m’agrada també animar a tots els que comencem a escriure.
Cal somiar i pensar que pots aconseguir-ho a més de projectar els teus somnis en una direcció concreta, però després cal treballar en conseqüència.
Sí que és veritat que de petita ja somiava en ser escriptora i quan t’ho imagines no hi poses límits.
Volia ser una escriptora mundialment reconeguda i volia arribar a molts lectors.
Finalment ho ha aconseguit.
Però no podia imaginar-me mai que en la realitat i en tant poc temps pogués viure alguna cosa com el que m’està succeint en aquests moments.
Li ha canviat tot aquest èxit?
Sens dubte haurà canviat alguna cosa, tots estem en constant evolució o hauríem d’estar-ho. Hauríem d’estar canviant, madurant, creixent i fent-nos més forts i més segurs.
Imagino que alguna cosa haurà canviat, però les coses importants i que eren capitals en la meva vida, no he permès que canviïn.
Continuo vivint en el meu petit poble, en una zona rural que em permet descansar en els moments de promocions de les meves novel·les i en els moments de calma quan sóc una escriptora tancada a la seva torre, també és meravellós viure allí.
També tenir els mateixos amics, reunir-me amb la família i continuar deixant que la vida porti aquest pols cap a les coses bones, que és la font d’on sorgeix la tranquil·litat necessària que jo necessito almenys per a escriure. Això no ha canviat i ho conservo
A ‘La cara nord del cor’ ens trobem amb una Amaia en dos moments importants en la seva vida; quan té 12 anys es perd i desapareix durant 16 hores, però també ens trobem amb una Amaia amb 25 anys als Estats Units en una època vital en la seva formació com a policia.
És una part important que faltava en la trilogia del guardià invisible perquè són novel·les que estan comptades a l’inrevés i estan invertides en el temps.
‘El guardià invisible’ comença amb una dona adulta que ja és una inspectora i que ha de tornar a la localitat on va néixer i va créixer per a posar-se enfront d’una recerca en la qual hi ha una sèrie de crims de cert aspecte ritual. Després anem veient la importància de la seva família i com aquesta sembla implicada en la recerca.
Aquesta recerca desperta els dimonis del passat i anem coneixent en cadascuna dels lliuraments segons va perseguint tots els mals que assolen a la seva vall, però al mateix temps troba el reflex de la seva pròpia infància.
Algunes pistes ja les anava deixant a la trilogia.
Sobre aquests orígens havien pinzellades com els anys de formació als Estats Units i com va marxar molt jove de Baztan amb la intenció de no tornar mai.
Es pot entreveure la raó, però el lector sap que en un moment en què ella es va veure exiliada de la seva casa i vivia amb la seva tia, era relativament feliç, Una tia que l’estimava i la va cuidar.
Molts lectors segur que li preguntaven perquè va marxar.
Els anys de formació són capitals per a comprendre d’on surten aquestes capacitats d’Amaia que apareixen del seu propi patiment perquè al cap i a la fi és una víctima apoderada.
Ha aconseguit fer del seu dolor, dels seus dols i de la seva por una arma que encara que li costi molt i pateixi fent-ho, es posa al servei de les víctimes per ser intuïtiva i tan capaç de perseguir a dimonis que coneix íntimament.
Era important explicar aquest moment.
Sens dubte era necessari comptar en quin moment madura i com són aquests primers passos en la formació d’algú que ha d’adonar-se que la seva força està en el seu interior i que procedeix precisament del que sembla una feblesa.
‘La cara nord del cor’ satifà als lectors de la trilogia però també és una porta d’entrada als nous lectors que n l’havien llegit.
Aquesta era la intenció. Jo estic molt compromesa amb l’expansió de la lectura i que la lectura arribi sobretot als nous lectors.
Fa sis anys quan vaig publicar El Guardià invisible hi havia nens que tenien 10 anys i ara en tenen 16. Són probables lectors, però no volia que tinguessin la càrrega d’estar llegint tres novel·les primer per a després poder llegir una quarta.
Mentre escrivia la trilogia no podia saber fins quan em seguirien els lectors, si em seguirien en una, dues o tres novel·les.
Durant tot el temps vaig anar deixant aquestes pistes dirigides al lector per a poder arribar si els interessava a ‘La cara Nord del cor’.
Un porta d’entrada a l’univers Baztan?
L’he concebut com un portal d’entrada perquè puguin accedir nous lectors però per descomptat als que han llegit la trilogia els hi donarà un univers immens de possibilitats i veuran com recullo tot aquest sedàs que vaig llançar en la trilogia donant-los pistes, presentant-los a molts dels personatges que apareixen en aquesta novel·la i que els lectors de la trilogia ja coneixen prèviament.
Es tracta d’una novel·la que portava vivint molt temps dins del meu. Des de l’any 2005 quan l’huracà Katrina va assolar la ciutat de Nova Orleans i el que va passar en els dies posteriors.
El títol ja revela molt sobre l’argument i l’explicació de l’inici de la novel·la quan comenta que la cara Nord del cor, el lloc més despoblat del món, és la cara nord del cor humà.
Quan escrivia la novel·la tenia pensat un altre títol, que me’l reservo per a un altre llibre, que no arribava a englobar tot el que volia narrar en la novel·la.
Quan vaig acabar d’escriure la novel·la, vaig passar diverses setmanes buscant un títol i em vaig adonar que ja estava escrit en la nota inicial on explico que entenc que inicio un cicle de novel·les de dedicades al nord.
Encara que aquest cicle ja es va iniciar amb el guardià invisible, perquè sempre he accedit als sentiments i a les emocions de l’interior dels personatges per aquesta cara més difícil per aquest accés més complicat.
Sóc una escriptora de cara nord del cor. Totes les meves novel·les porten un rumb al nord que a vegades pot ser un punt cardinal i altres vegades aquest nord que porto en el meu interior.
Ambientada en Nova Orleans després dels efectes de l’huracà Katrina, però li interessa sobretot abordar el que va succeir després i com la població es va veure desemparada i sense l suport per part del govern Bush.
La cara Nord del cor com tota novel·la negra aporta aquesta part de denúncia social.
És inherent a la novel·la negra fer aquesta part de denúncia social com dius. Nova Orleans està en el meu cor des d’aquell 2005 quan va arribar l’huracà Katrina com tants huracans que assolen tants llocs i que estem acostumats a veure per televisió com aquesta terrible destrucció i tot el dolor que deixen al seu pas.
El diferent amb el Katrina és el que va passar en les hores posteriors i les raons per les quals va passar.
Per que va passar?
L’huracà Katrina que gairebé destrueix la ciutat de Nova Orleans a conseqüència de les enormes marees que provenien del Golf de Mèxic i pel riu Mississipí, trencant-se els dics que contenien l’aigua del riu i del llac que van acabar per inundar la ciutat.
Això que pot semblar una causa normal d’un huracà d’aquesta magnitud es va saber que es podia haver evitat perquè els murs s’havien construït amb materials defectuosos.
Molts mesos i anys després es van celebrar els judicis on es va condemnar a l’exèrcit dels Estats Units i concretament al cos d’enginyers com a responsables.
El govern va començar a pagar les indemnitzacions però les assegurances només van cobrir els danys del vent de l’huracà i no els desperfectes ocasionats per l’aigua. Molta gent ho va perdre tot.
Però en els dies posteriors amb gairebé el 80% de la ciutat sota l’aigua, la gent pujada en les teulades de les seves cases, es moria de set i de calor perquè ningú va anar a socórrer-los.
Vam veure com el govern abandonava a aquesta pobre gent, perquè eren pobres i en la seva majoria afroamericans. Van ser tractats com a ciutadans de segona i cinc dies després de la tragèdia no van arribar les ajudes.
Veure cridar a la gent i enrabiats davant la injustícia d’un govern que els havia abandonats em va commoure moltíssim. Aquí és on està la denúncia social.
Descriu una ciutat sotmesa al caos on la tecnologia no funciona i davant un assassí en sèrie anomenat El Compositor, Amaia ha d’investigar amb mètodes tradicionals com la intuïció.
Amaia amb només 25 anys li sobra ímpetu però li falten taules i es troba als Estats Units en un intercanvi amb l’Europol i l’FBI.
En un exercici real sobre un cas real que ells estan investigant ella fa unes anotacions molt brillants sobre el que vaig poder fer un assassí al qual persegueixen i que es caracteritza per la seva absoluta discreció.
Sospiten que pot portar molt de temps matant perquè el fa encobert per les grans catàstrofes que ocorren en algunes zones dels EUA.
El personatge de l’assassí està inspirat en fets reals.
Existeix una zona que durant una època de l’any es diu el corredor dels tornados, imagina’t perquè rep semblant nom, perquè la freqüència amb què un tornado assola la zona és gairebé setmanal.
Aprofitant estàs catàstrofes naturals, les inundacions, els pas dels tornados, assassina a famílies senceres i deixa els seus cadàvers enmig de l’hecatombe i que passin per morts accidentals per a no ser descobert.
Així que amb el Katrina a les portes aquest equip de recerca creu que el més probable és que vagi Nova Orleans a continuar cometent assassinats.
Però el que va ocórrer a Nova Orleans és que el caos es fa amo de la Ciutat i la supervivència es converteix en el primer objectiu i la recerca ha de tornar a com es cap a principis de segle.
Sense l’ajut de la tecnologia.
Sí, i una investigaciómés intuïtiva o a l’estil de Poe en ‘Els crims del carrer Morgue’.
Pots observar i establir teories, però no pots provar, no pots comptar amb el suport d’un laboratori ni recollir o custodiar una prova
No es compta amb forenses o fotografies i només tens l’instint i el coneixement acumulat pels investigadors que els haurà de servir per a intentar avançar-se a casa passo de l’assassí.
Lee Child comentava que en les seves novel·les prescindeix de la tecnologia perquè és més fàcil o més interessant crear una novel·la negra sense l’ús de les tecnologies.
La tecnologia marca els tempos de les novel·les com també en les sèries de televisió. Com ja coneixem unes pautes on l’investigador ha de seguir de manera rutinària, com el temps que es triga a passar a disposició judicial, quant pot trigar a arribar una prova o el procés d’anàlisi.
Resulta molt difícil a vegades per a l’autor crear buits en els quals el protagonista dela teva novel·la li passin coses perquè durant tot el temps està subjecte a aquesta pauta d’arribada de proves o altres coses que ens marca la tecnologia.
Amb Nova Orleans he trobat un horrible escenari real però un magnífic i extraordinari escenari per a crear una novel·la.
Nova Orleans i Baztan són dos territoris on hi ha molta tradició mitològica i creences.
Trobem criatures extraordinàries. Ja em va ocórrer quan em documentava per a escriure la trilogia i estudiar les mitologies, trobar criatures màgiques d’idèntic comportament en llocs tan diferents el món com Noruega el Japó Vietnam Àfrica o el Carib.
Quan escrivia Ofrena a la tempesta parlava d’aquest dimoni que es bevia l’alè dels nens i que causava la mort de bressol. Aquest mateix dimoni el trobes al Japó i Vietnam.
Ara, quan investigava les mateixes qüestions que relacionades amb el vudú, em trobava que les les criatures màgiques o espectres de la mitologia Basc Navarra es repeteixen amb diferent noms.
Al final, les pors de la humanitat, les pors de l’ésser humà han estat els mateixos des de sempre. Aquesta intenció de buscar l’explicació o una defensa per a protegir-se és molt similar.
Ara ens arriba al cinema l’adaptació del llegat dels ossos, l’any 2020 ofrena en la tempesta. Ha quedat convençuda de les adaptacions de les seves novel·les i del treball de Marta Etura?
Estic molt contenta i si el guardià invisible m’havia agradat però hi havia alguns aspectes que podien agradar-me més o menys en aquesta segona part és total el meu grau de satisfacció.
Marta Etura està totalment identificada amb Amaia Salazar, però és que a la segona part comptem amb un Imanol Arias que interpreta el pare Sarasola, un psiquiatre i un sacerdot de l’Opus Dei prelat de Roma. Imanol broda el personatge fins al punt que m’ha fet commoure i sentir por i m’ha tornat a fer sentir totes les emocions
que tenia mentre escrivia la novel·la. També veiem a un Leonardo Sbaraglia que fa el paper el jutge Markina o la mare d’Amaia, una de les dones més terrorífiques que pots imaginar on hi ha moments que es produeix aquesta angoixa d’una pel·lícula de terror amb la velocitat i la força d’un thriller.