‘Tinc els millors lectors del món! M’hi aboco amb cos i ànima, ells fan possible que les meves novel·les tinguin repercussió amb el boca-orella’.
Després de la Princesa de Jade i El mercader, Coia Valls guanyadora del II Premi dels Lectors de L’illa dels llibres ha publicat Les torres del cel (Ediciones B).
L’escriptora catalana ens apropa als orígens de Montserrat des de la vessant natural i religiosa.
Una novel·la ambientada a Montserrat i sobre els dotze monjos que van fundar el monestir al segle XI.
Entrevista de Jordi Milian.
Què aporta la seva novel·la a l’imaginari de Montserrat?
M’agradaria pensar que aporta una visió cosmogònica en el sentit que posa l’accent en el seu origen i estructura. En la fundació del primer monestir i, també, de la mateixa muntanya que jo erigeixo com el veritable temple. Tanmateix amplia la seva visió amb dues mirades com plementàries.
Aquella que s’eleva cap el cel, la muntanya, símbol d’unió entre el cel i la terra i la seva vessant subterrània que jo anomeno el ventre, l’úter. Amb ella es representa el seu aspecte més tel·lúric i una caixa de ressonància formada per passadissos ignots, llacs de provada existència, cavernes i la presència de l’agua que travessa aquestes arteries. La música al ventre de la terra, aquesta música que transcendeix a la superfície per tots aquells que s’aturen a escoltar-la i que mai no pot deslligar-se de la història de Montserrat.
Recorda aquella primera vegada que va veure la muntanya?
Sí! Va ser de menuda, mentre viatjava al seient del darrera amb un cotxe atrotinat camí de Barcelona amb la meva família. El meu pare ens va oferir aquesta visió del perfil de la muntanya des del sud “un drac adormit”, va dir.
Com definiria aquella primera experiència?
La definiria com una experiència reveladora. Primer vaig sentir curiositat i, amb el temps, el desig de que aquest drac despertés d’un somni profund per explicar-nos la seva procedència i aquells paratges que han anat vertebrant la seva història.
Amb Les torres del cel ha volgut fer un homenatge a Montserrat?
A Montserrat en el sentit més ampli de la paraula. També al recorregut vital d’uns homes del segle XI que tenen com a missió portar a terme el mandat de l’abat Oliva de fundar-hi un monestir. De les seves contradiccions i lluites amb el medi i aquelles que s’instal·len al seu esperit. De la lluita de poders en un lloc cobejat per l’església i els senyors feudals…
I, molt especialment, a la muntanya. És ella la que interacciona amb els personatges que l’habiten, la que fa sentir el seu poder i magnetisme, la que es fa omnipresent en les seves vides i canvia el curs dels esdeveniments.
Per què va escollir Montserrat?
Perquè és un indret que tots estimem i reconeixem com especial. Des de la religiositat o espiritualitat, alguns, des de la seva força tel·lúrica o màgica, d’altres, o la connexió íntima amb la força de la natura.
Perquè Montserrat és un símbol a casa nostra i fora de les nostres fronteres, perquè el seu origen marí la conforma i singularitza.
A més de la construcció del monestir, Les torres del cel destaca la naturalesa de l’entorn i els orígens de la seva creació explicant els seus orígens i el mar que hi havia fa milions d’anys…
Estic convençuda que aquell mar interior que fa 50.000 milions d’anys conformava la depressió central de Catalunya batega dins les roques que no són sinó les mateixes que ocupaven els seu fons marí i que van ser arrossegades pels grans rius que s’hi abocaven.
Aquell plegament de terres que va fer emergir, de forma brusca, la fantàstica escenografia que ara contemplem te molt a veure amb l’energia que ens transmet el massís Montserratí.
Què li fascina més de Montserrat?
Tot! Em fascina l’escultura que, a través dels segles, han dut a terme les forces de la natura: el vent, la pluja, el glaç…
M’impressiona la gran varietat d’espècies vegetals que hi fan estada sovintejant-se de la mà de les estacions, des del té de la belladona a les cireretes de pastor, l’aranyoner o la delicada orella d’ós arrapada entre pedres.
Em captiva la visió de les formacions en les que podem descobrir períodes de intensa pluja per la grandària de les pedres o aquelles altres de sequera que són les més susceptibles a l’erosió.
Un cop llegida la novel·la canviarem la nostre visió sobre Montserrat?
Segur que sí! El nostre imaginari haurà canviat i la nostra mirada esdevindrà més sàvia.
Segons narra a Les torres del cel, l’abat Oliba, del Monestir de Ripoll, va enviar dotze monjos a la muntanya de Montserrat amb la missió de fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat…. Què hi ha de ficció i de realitat a Les torres del cel?
Tota la informació històrica està rigorosament tractada. Sabem que a l’any 1025 l’abat Oliba va donar l’ordre d’ocupar la muntanya de Montserrat. En sabem els motius, també les reticències de la comunitat benedictina de Santa Cecilia, fins i tot tenim notícies de l’abat que en aquell moment regia el cenobi. Tanmateix tenim escriptures de donacions i altres documents que els pares Anselm Maria Albareda i Benet Ribes van recollir als seus estudis.
Les xerrades amb Joan Xavier Quintana, arxiver de Monistrol de Montserrat, i les passejades de la mà d’un gran coneixedor de la muntanya, Josep Maria Llorach, van ser de gran importància.
Malauradament la gran part de documents de l’època es van cremar en un incendi amb el que els francesos van voler castigar el poble i fer desaparèixer per sempre el rastre del monestir. És per aquest motiu que m’he documentat a fons, impregnant-me de l’època en que situo la història, viatjant per espais coetanis en el temps i de similars característiques: el monestir de Ripoll, el Canigó o Prunet et Belpuig on Josaine Brunet em va explicar el simbolisme de la porta d’entrada a la Chapelle de la Trinité i que va servir de model per la recreació de la del monestir que construeixen els nostres monjos.
Evidentment en una obra de ficció es creuen trames que travessen la història principal i que només és possible escriure sobre allò que podria haver succeït. No sabem del cert el nom dels monjos que van fundar el monestir, ni quants eren. Però la seva manera de fer i comportar-se estava subjecta a la Regla de Sant Benet, que és el llibre de capçalera que guia les seves accions a la novel·la.
En cap cas l’abat Oliva no volia construir un gran monestir a Montserrat….
Aquesta és una especulació que em permeto. Sabem que desitjava fundar un monestir, que hauria de ser la seva gran obra. Però l’indret del que parlem i la influència dels ermitans que habitaven la muntanya van decantar la missió per una obra molt més modesta i essencial.
Difícilment cap construcció portada a terme per part dels homes hauria pogut rivalitzar amb la grandesa i magnificència de la mateixa muntanya.
A Les torres del cel es centra també en els diferents punts de vista dels protagonistes, Dalmau Savarés, Maties i Simó i en els conflictes sobre la seva existència i maneres de pensar.
Aquesta manera de fer, de mostrar, em permet donar a conèixer les jerarquies que també es feien paleses a l’església. Els monjos vinguts de casa bona amb cultura tenien certes privilegis. En el nostre cas el germà Simó. El monjos llecs eren aquells que feien la feina bruta, fills de camperols que no podien alimentar-los i els donaven a l’església, en Maties en seria un bon exemple.
En relació a Dalmau Savarés es tracta d’un personatge que abans havia estat soldat del Comte Berenguer Ramon I. Un ésser que fuig d’una vida turmentada, que evoluciona al llarg de la història i que es debat entre dos destins excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església.
El viatge continua sent un dels elements clau de les seves novel·les…..
És un tema que m’interessa profundament. El viatge com a metàfora de vida. En aquest cas no es tracta d’un llarg desplaçament a la recerca d’un secret o d’una prospecció de l’entorn més proper per tornar al centre. Més aviat aprofundeix en un viatge interior i de com l’entorn en el que estan immersos modifica el seu trajecte vital.
Les torres del cel és la seva tercera novel·la històrica. Seguirà amb aquest gènere?
M’hi sento molt còmoda i no tinc intenció de renunciar-hi. De fet tinc dues novel·les prou avançades que ens situen en períodes allunyats del nostre temps. Però tampoc desestimo la possibilitat d’escriure novel·les contemporànies. Per a mi, el més important és escriure una bona novel·la. Trobar un motiu que m’imposi l’escriptura, una història que necessiti explicar-me, viure.
Els lectors de L’illa dels llibres li van donar amb els seus vots el II Premi dels Lectors de L’illa dels llibres.
Com s’aconsegueix rebre aquest suport dels lectors novel·la a novel·la?
Sóc molt afortunada, tinc els millors lectors del món! M’hi aboco amb cos i ànima, ells fan possible que les meves novel·les tinguin repercussió amb el boca-orella. Els hi dec tot el que sóc. És just, i molt agradable, que faci per apropar-m’hi, que els escolti. Aprenc de cadascú d’ells i són part de la meva força i il·lusió.
Escolta l’audio de l’entrevista
