L’escriptora Coia Valls, autora d”El Mercader’, ‘La cuinera’, Etheria’ entre altres obres presenta a L’Illa dels Llibres, ‘Els camins de la llum’ on narra la vida del creador del sistema Braille a més d’oferir una història de superació.
Entrevista de Jordi Milian
Fotografies de X. R. Trigo
Coia Valls publica nova novel·la on narra bona part de la biografia de Louis Braille.
L’escriptora catalana descriu com un jove Braille perd la visió per un inccident i com aquest, malgrat la seva ceguessa, intentarà superar les adversitats en una època complicada a nivell social i polític.
Coia Valls presenta una de les seves millors novel·les després d’El mercader’ i ‘La cuinera’.
Els Braille, una família de basters que viu a Coupvray, un poblet situat a quatre hores de París, tenen el seu quart fill i li posen per nom Louis.
Corre l’any 1809 i el menut es converteix en l’alegria de la casa, però un infortunat accident li arravata la vista amb només tres anys. És, aleshores, quan comença el seu íntim pelegrinatge a les fosques.
Anys més tard, al Balneari de Vichy, sentint que les forces l’abandonen a causa de la tuberculosi, Louis fa memòria de fragments de la seva vida
Coupvray, París, Limoges i Vichy són els escenaris que acullen les lluites d’un home de procedència humil que segons avança l’editorial ‘ va descobrir la clau amb què els cecs trencarien les seves cadenes mentre maldava per trobar l’essència de la felicitat’.
A ‘Els camíns de la llum’, la majoria dels fets que s’expliquen, tenen lloc entre les parets d’un edifici lúgubre del 5è districte de París. Allí, a la Institució de Joves Cecs on Braille escriurà la seva història de superació.
‘Els camins de la llum’ és la seva novel·la més personal i ambiciosa, tenint en compte la seva professió com a logopeda-terapeuta?
Sí que ho és, sí, d’ambiciosa! En aquesta ocasió, més que mai, el factor humà tenia un pes específic en el procés d’escriptura. No n’hi havia prou amb furgar en arxius i biblioteques, ni tampoc amb recórrer físicament els escenaris on transcorria l’acció, fer fotografies, prendre notes. Calia completar el cercle amb les aportacions de les nombroses persones cegues a les quals he entrevistat, també amb les dels professionals que hi treballen. Volia apropar-me tant com em fos possible a l’experiència de, a ulls clucs, posar tots els sentits en alerta per saber del món.
Fa trenta-vuit anys que treballo amb nens i adolescents amb capacitats diferents de les nostres. La meva trajectòria professional, la meva vocació, també ha format part de la matèria primera amb la qual he modelat la història.
Com són els camins de la llum?
Intransferibles! Cadascun ha de trobar el seu propi. Però també és cert que moltes llumenetes, enceses al mateix temps, poden dibuixar camins de llum per on transitar plegats.
En l’escriptura de la novel·la hi havia una imatge molt preuada, que em va acompanyar des del començament. El tou dels dits repassant els punts en relleu i alliberant la llum captiva que permetia els cecs d’accedir al coneixement.
Com arriba a plantejar-se la possibilitat d’escriure la novel·la sobre Louis Braille?
Quan, després d’una recerca en profunditat, vaig concloure que mai ningú no n’havia escrit la seva vida ni les circumstàncies, del creador del mètode Braille. Vaig trobar petites històries per nens, publicacions divulgatives, però sense una voluntat literària. Em va seduir el fet d’anar a l’encalç d’un revolucionari gairebé anònim.
Després de documentar-se sobre Louis Braille, què és el que li ha fascinat més de la seva biografia?
La seva tenacitat, la tossuderia de veure-hi –si entenem que aquesta acció no depèn únicament del sentit de la vista- per connectar-se amb el món. La seva humilitat. Mai no va anar a la recerca de glòria ni va perseguir reconeixements.
El fet que una eina similar a la que li va provocar la ceguesa, va convertir-se en pal de paller per a la construcció del seu alfabet.
Quin és el llegat que ens ha deixat?
Va treure de les tenebres els cecs, per sempre més. Fins i tot els darrers avenços tecnològics per a la lectura es basen en el seu mètode. Va mostrar al món que no és el mateix “limitacions” que “capacitats”.
Seguint el seu llegat, encara ens queda molta feina a fer. No és tant una qüestió de sensibilització sinó d’educació, d’igualtat d’oportunitats, de justícia, de respecte per la riquesa vers les diferents formes i maneres de fer i sentir.
Potser coneixem més el mètode que va crear que no pas la seva biografia. A què es deu aquest fet?
Era una persona discreta, senzilla. Va morir sense saber que el mètode que havia ideat perduraria.
A més a més, no va tenir el biògraf que sens dubte mereixia. M’agrada pensar que m’esperava.
La seva biografia tal com escriu a la novel·la no va ser fàcil.
Gens fàcil. He estat molt respectuosa amb tot allò que sabem d’ell. La seva vida va transcórrer en paral·lel a la de la mateixa França: una tensió constant entre salut i malaltia.
La Institució de Joves cecs, on Louis Braille va viure tota la seva adolescència i joventut, era un lloc infecte, declarat insalubre per la comissió de metges que en va fer la inspecció i amb un índex de mortalitat molt alt.
Ens presenta un jove Braille amb una capacitat enorme d’aprenentatge.
Ja de molt petit es va mostrar curiós amb tot el que l’envoltava, tenia fam de saber i necessitava trobar la manera de seguir aprenent. A més a més de l’alfabet, va idear mapes de geografia, figures geomètriques, va implementar un mètode també per a l’estudi de la música. I és que en aquest terreny també va destacar. Els darrers anys de la seva vida es va dedicar a l’ensenyament musical, va ser un brillant organista.
El mètode inventat per Braille per aconseguir que els cecs poguessin llegir era un sistema d’origen militar.
Em sembla un recorregut preciós, que un sistema ideat pel capità d’artilleria Charles Barbier, anomenat “escriptura nocturna” i pensat per als soldats de les trinxeres, perquè poguessin desxifrar missatges a les fosques, evolucionés fins a convertir-se en una eina al servei de la llibertat.
Braille va perfeccionar aquell mètode.
Era un mètode molt rudimentari, poc elaborat i amb massa punts. No tenia en compte les regles ortogràfiques, s’escrivia tal com es parlava i no pretenia anar més enllà.
En Braille, amb només tretze anys, va suggerir possibles canvis per perfeccionar-lo, però el militar ho va rebre com un insult i no en va voler sentir a parlar. El noi va seguir-hi treballant pel seu compte durant molt de temps.
A ‘Els camins de la llum’ seguim les passes de Braille però, en paral·lel, el lector és testimoni de la situació social complicada de l’època i del segle XIX.
És la França de les Revolucions, de les creixents forces republicanes, descontentes amb la pressió econòmica i la resistència del govern a portar a terme reformes polítiques liberals. Es proclama la II República. Lluis Napoleó, el nebot de l’emperador, aconsegueix ser elegit i allunya França dels vents revolucionaris.
El 3 de desembre de 1851 els alumnes de la institució es desperten amb la notícia d’un cop d’estat, atès que l’Assemblea es nega a reformar la Constitució per ampliar el mandat de Napoleó. A partir d’aleshores les detencions de militars i polítics són una pràctica habitual fins a dissoldre l’Assemblea. Tres dies després dels afusellaments als bulevards, Louis Braille mor de tuberculosi.
Ens trobem en una època on les persones cegues quedaven apartades de la societat i eren rebutjats.
Els cecs no tenien cap oportunitat de reeixir, es consideraven inútils. Per aquest motiu, encara té més pes la història de superació del protagonista. En Louis Braille va anar a l’encalç d’una utopia i va lluitar fins al final per fer-la realitat.
En els “Quaderns secrets d’Els camins de la llum” que hem publicat a L’Illa dels Llibres vostè descriu la part de la documentació com una fase inquietant i additiva, com també ho és, igualment, donar vida als personatges.
Gaudeixo especialment de la fase prèvia a l’escriptura. És el meu particular camí de llum. És un període de descoberta que per ell mateix ja té sentit. Em permet de conèixer persones molt interessants, capbussar-me en temes desconeguts, anar en direccions que mai abans no m’havia plantejat. Em tonifica i em posa en forma, com la preparació prèvia dels atletes abans d’iniciar la cursa.
La novel·la a més de publicar-se en català i castellà surt en sistema Braille.
Sí. De manera simultània. També en gravació digital per ser escoltada, el que diuen Sistema Daisy.
Es tracta de la setena novel·la i ja fa 8 anys que va publicar la primera. Quin balanç en fa, de tots aquests anys?
Positiu, és clar. Molt positiu! Estic molt agraïda a tots els lectors i lectores que m’han fet confiança, a tots els mitjans que s’han fet ressò de la meva obra, a les editorials, als llibreters, a tantes i tantes persones que m’han fet costat.
Ha estat un camí d’aprenentatge en molts sentits. Mantenir un contacte estret amb els lectors també m’ha permès prendre el pols a la meva literatura.
