”Aquests 50 títols m’han ofert la possibilitat d’aprendre en molts àmbits. I el meu nord és continuar aprenent”
Maria Carme Roca sempre s’ha definit com una persona feinera i ho demostra amb cada novel·la que publica.
Defensora de la bona literatura i del paper que desenvolupen els escriptors de literatura infantil i juvenil, la seva carrera literària aplega novel·les històriques i obres adreçades als joves lectors.
Autora de L’enigma Colom, Intrigues de Palau, Katalepsis, Escollida pels déus, ara presenta La merla blava per arribar al mig centenar de novel·les publicades.
Amb Una setmana plena de boires debutava com a escriptora l’any 1997 i des de llavors no ha parat d’escriure.
Maria Carme Roca ha compartit amb L’Illa dels Llibres, la xifra de 50 títol publicats.
Amb molta il·lusió, perquè no m’ha estat gens fàcil arribar fins aquí. I amb el benentès que no m’aturo.
Vostè es defineix moltes vegades com una persona feinera, fet que ho demostra amb el mig centenar de novel·les publicades….
Sí, que ho sóc. Hi fa que tinc la sort de treballar en una feina que m’apassiona.
Dubto que vostè esperi a que arribin les muses per començar a escriure. D’on sorgeixen les històries que escriu?
No les espero, les vaig a buscar. De vegades són esquerpes, no em volen acompanyar, però insisteixo fins que accepten.
Les històries sorgeixen d’alguna idea que m’atrau, que de mica en mica va prenent força fins que arriba la necessitat d’explicar-la.
Després d’assolir la xifra dels 50 títols publicats quin balanç en fa?
Aquests 50 títols m’han ofert la possibilitat d’aprendre en molts àmbits. I el meu nord és continuar aprenent.
Recorda els sentiments que va viure amb la publicació de la primera novel·la?
Van ser d’emoció intensa, d’eufòria, perquè després d’anys d’haver-ho intentat, en un mateix dia em van sortir publicades dues obres. Això va passar el 18 d’abril de 1997. Una d’elles, El darrer buit, feia poc que havia guanyat el premi Don-na de narrativa i la seva publicació va coincidir amb la de la novel·la juvenil, Una setmana plena de boires (Ed. Edebé), la primera obra que em van dir que em publicaven.
Per què va decidir ser escriptora?
Quan vaig ser conscient que sempre buscava estones per escriure, que era una necessitat personal, em vaig començar a plantejar d’intentar ser una escriptora. Tot i que des de ben petita ho feia, ja que per a mi era un joc més, no va ser fins passada la trentena que vaig començar a escriure amb la intenció de publicar.
Des de la publicació de la primera novel·la, ara fa uns divuit anys, el sector editorial ha canviat. On ha notat més canvis?
En el pas del llibre de paper al digital. Si d’una banda representa un avanç tecnològic, de l’altra ha facilitat la pirateria. D’un temps ençà, s’observa també una certa pèrdua del valor del llibre, una falta de respecte pel treball creatiu, es confon la idea que tothom ha de tenir accés a la cultura amb el fet que ha de ser gratuïta.
En quin punt situaríem actualment la literatura catalana?
En alça, amb varietat de veus literàries i de gèneres.
Sempre ha destacat per la seva lluita a favor de la literatura infantil i juvenil. Que li falta a la LIJ per ser més reconeguda i que compti amb més presència?
Primer de tot, que no se’ns consideri autors o autores de segona. Cal canviar actituds i costums. Sap greu la poca o nul·la presència d’autors de LIJ ens els mitjans. I dol també que, sovint, a les taules de novetats de les llibreries s’exposen força més llibres d’autors de fora (de LIJ) que no pas nostrats. I a casa nostra hi ha prou qualitat com per haver d’anar a buscar producció a una altra banda.
Existeix alguna formula màgica per enganxar als joves a la lectura?
Fórmula no, però un ingredient que funciona moltíssim, és el de ser sincer amb allò que s’escriu. Encara que sigui ficció, cal que l’escriptor o l’escriptora es cregui de debò la història que explica.
Quin paper ha de jugar l’escola?
El d’assessorar amb criteri els alumnes, el d’encomanar-los el gust per la lectura. Per això és molt important que els docents siguin bons lectors.
I l’entorn familiar?
És bàsic, és el punt de partida. Si els pares no llegeixen, no trepitgen biblioteques, no compren llibres… difícilment afavoriran que els seus fills ho facin.
Des de l’any 1997 es dedica professionalment a l’escriptura, però abans havia treballat com a professora. Per què va decidir deixar-ho?
Van coincidir una sèrie de circumstàncies, una d’elles era que els meus fills eren petits i jo volia disposar de més temps per gaudir-los. Aquesta causa va coincidir amb la meva voluntat d’intentar convertir-me en una escriptora. Tanmateix, m’agrada la docència, és una feina que admiro tot i que no tothom que s’hi dedica ho hauria de fer.
Si ara mira enrere aquella decisió va ser encertada.
Em va costar decidir-me, però sí, n’estic contenta.
Té algun ritual o mania alhora d’escriure?
Un cop tinc clar què vull escriure, abans de fer-ho a l’ordinador, m’agrada fer uns apunts (seran la meva guia bàsica) en papers de colors. L’argument en rosa, la distribució dels capítols en groc, el “casting” dels personatges en verd, la bibliografia en blau… I ho escric amb ploma estilogràfica.
Amb quines qualitats ha de comptar una escriptor/a?
Amb la constància i amb molta disciplina. I ajuda moltíssim la humilitat, un estri molt valuós per continuar aprenent.
Quins han estat els seus referents literaris?
Molts! Stevenson, Poe, Valtari, Dalh, Rodari, Flaubert, Tolstoi, García Márquez, Ruyra, Rodoreda, Calders…
Ha publicat novel·les per adults però també per a joves. On se sent més còmode?
En els dos camps, perquè és la idea la que mana i tinc la sort de tenir-ne moltes, d’idees. Quan una d’elles em balla pel cap, de seguida m’adono de si és adequada per a infants, joves o adults. Cal tenir en compte, però, que la línia que separa la literatura juvenil de l’adulta és molt subtil.
Diuen que el públic jove és el més exigent. És cert?
Sí, sobretot l’infantil. És un públic molt sincer amb els seus gustos i afectes.
La majoria de publicacions són de caràcter històric. Per què?
Hi fa que sóc historiadora. He de dir que la novel·la històrica és el gènere que m’ha fet més coneguda, però si observem la meva producció veurem que és força variada ja que hi podem trobar realisme, fantasia, ciència ficció, humor, intriga…
Ha guanyat premis Joaquim Ruyra, 2012 per Katalepsis, Premi Ciutat d’Alzira-Bancaixa de narrativa juvenil, 2009 per Qui és el de la foto?, Premi Nèstor Luján de novel·la històrica, 2006 per Intrigues de palau o el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, 2005 per Akanuu, l’arquer persa. Què pensa dels premis literaris?
Que és un goig quan els guanyes, perquè és un reconeixement a la teva obra. I és un “xascu” quan els perds, ha, ha!.
Uf! En certa manera és com si em fessin triar entre els meus fills ja que els meus llibres són les meves “creatures” literàries. Però no m’escapo” de la pregunta. Diré aquells que han representat un pas important en la meva trajectòria.
Una setmana plena de boires. Òbviament, la primera novel·la va marcar un abans i un després.
El faedor de mentides, una novel·la juvenil que quan la vaig tenir escrita la vaig presentar entusiasmada a un premi. En perdre’l em vaig quedar tan desinflada que tenia decidit deixar-la en un racó. Gràcies a en Joaquim Carbó la vaig recuperar de l’oblit, la vaig publicar a Barcanova (ja té un bon nombre d’edicions) i a l’any següent va guanyar la menció d’honor White ravens, un guardó que cada any reconeix les millors obres de LIJ d’arreu del món.
Intrigues de palau, que va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica i em va 
Però no em puc oblidar dels Sis contes revoltats, un recull de contes que fa anys que els infants llegeixen, ni d’ Estripar la teranyina, una història de violència de gènere que commou els lectors i lectores, ni els tràngols que passa el pobre Michael en enamorar-se d’una fantasma a No hi ha petons per als fantasmes, ni del rei Ermengol el salat que va voler canviar les muntanyes pel mar, ni del protagonista de Barcino, Luci Minici Natal Quadroni Ver a qui he volgut rescatar de l’oblit, ni com no, de La merla blava…
Precisament en els darrers anys s’han publicat molts llibres i novel·les sobre els fets del 1714, però la darrera novel·la La merla blava l’ha situat a l’any 1715.
Per aquest motiu mateix, perquè també cal parlar del que va passar després. A més, m’interessava moltíssim un personatge històric femení, Marianna de Copons, una heroïna nostrada durant la guerra de successió. I jo, a “La merla blava”, faig que continuï actuant acompanyada i enfrontada a una altra, d’heroïna.
Què hi podrem llegir a la nova novel·la?
Aventura, intrigues polítiques i personals, amor… en el marc d’una Barcelona devastada, però que lluita per recuperar els seus drets i la seva llibertat.
Més informació a http://www.mcarmeroca.cat/