El mes de juny de 1996 la revista Qué Leer publicava el seu primer número i des de llavors han passat divuit anys oferint l’actualitat literària fins arribar a la xifra de 200 números al quiosc.
El camí no ha estat fácil i menys quan el tema a tractar són els llibres, però Qué Leer sempre ha fugit del llenguatge acadèmic per intentar acostar de forma amena l’actualitat del món dels llibres als seus lectors.
Més de 1.000 entrevistes i 4.000 critiques realitzades formen part d’un bagatge que a L’illa dels llibres hem volgut recordar amb el director de la revista Antonio G Iturbe.
Si a l’any 1996 li haguessin comentat que la revista arribaria als 200 numeros que hauria pensat?
Que l’optimisme és l’única malaltia que val la pena patir. Quan vaig deixar la meva feina de redactor en una revista de cinema per anar a treballar al Qué Leer em van dir que estava boig i aquesta bogeria em dura ja 18 anys.
Del primer número de la revista es van vendre 100.000 exemplars. L’èxit inicial us va sorprendre?
Relativament. Va ser una sortida que superava les meves millors expectatives, però jo sempre vaig creure que els llibres interessen, que el que calia fer era fer interessant la manera de parlar sobre ells perquè la gent es pugés al carro.
Recorda els continguts d’aquell primer número?
Perfectament. Una entrevista mà a mà de Rosa Montero i Javier Marías feta pel nostre director Jorge de Cominges era el plat fort. Jo per a aquest primer número, el més extens que vaig fer va ser redactar un article sobre llibres de viatges bastant dolent.
Sobre els orígens de Qué Leer, la revista Fotogramas es va convertir en el model a seguir.
Des del minut zero. La idea era traslladar el model de Fotogramas: molta informació, anar al fil de la novetat, to amè i un suport gràfic atractiu.
Aquest seria un dels majors reptes aconseguits per la revista?
Espero que sí. Aquesta és una revista que no està feta per filòlegs ni catedràtics de literatura, sinó per periodistes. La nostra aportació no pot ser l’anàlisi en profunditat, sinó la selecció i la manera en què construïm la narració de la informació.
L’equip de redacció estava format per gent molt jove com Óscar López, Antonio Lozano i Milo Krmpotic.
Com van ser aquests inicis?
Soferts i divertits. Així era el periodisme abans d’internet, quan cada dada calia buscar-ho sota les pedres. Vaig tenir la sort de comptar amb ells tres, que sabien molt més de llibres i de tot que jo. I amb un director com Jorge de Cominges, que tapava totes les meves errades i les meves descomunals llacunes culturals.
Existeix alguna formula secreta per arribar a publicar 200 números amb una revista sobre llibres?
El secret està en la massa. Pastem a mà: llegim els llibres, busquem informació complementària, entrevistem als autors, parlem amb els editors, posem l’orella quan parlen les agents, intentem que cada peça sigui única… gens especial, no hem inventat gens. Periodisme de tota la vida.
Suposo que amb l’aparició d’internet ha canviat fins i tot el ritme i sistema de treball. Com heu experimentat aquest canvi?
Abans tres dies abans de la data de tancament ja et quedaves a sopar en la redacció. El dia de tancament acabaves de matinada. Trobar la data de naixement d’un personatge, contrastar una dada o aconseguir una fotografia podia portar hores. Internet ha facilitat aquests processos. Però cal anar amb compte amb la medicina: el que et guareix també et pot matar per sobredosi. Molt internet i poc carrer adormen l’instint del periodista.
Com sobreviu una revista de paper en un món tan digital?
És un suro surant en aigües turbulentes. De fet, tenim ja també una pota en el digital, encara que uns problemes tècnics se’ns ha bloquejat aquests dies l’edició digital. En Facebook tenim 75.000 amics.
Què ofereix actualment la revista?
Una selecció per no perdre’s en l’allau de les novetats editorials que es publiquen mes a mes i un acostament periodístic a alguns dels protagonistes literaris del moment.
En aquests 200 nombres de Qué Leer s’han realitzat més de 1.000 entrevistes i 4.000 crítiques literàries, però sempre hi ha alguna entrevista especial. Ens podria dir alguna?
Ufff… porto tants anys i he vist tantes. Triar una entre 1.000 és difícil. La primera vegada que vaig entrevistar a Muñoz Molina, del que era –i sóc- gran admirador, estava tan nerviós que li vaig plantar dues gravadores davant la seva estranyesa.
Em feia por que se m’espatllés la cinta o l’extraviés abans d’arribar a casa perquè sóc molt despistat i així m’assegurava amb una altra. Semblava un dels seus personatges, un periodista molt taujà anomenat Lorencito Quesada.
En el numero de juny hem publicat la que potser sigui l’última entrevista que es va fer a Ana María Matute. És un document meravellós, perquè ella era una dona meravellosa.
La celebració de les 200 publicacions suposarà un canvi en la revista?
Em temo que no. Els canvis costen diners.
L’entrevista somiada i que mai s’ha pogut realitzar?
Hi ha tantes! M’hauria encantat entrevistar en Güimar a *Thor Heyerdahl però no vaig arribar a temps. L’últim impossible que hem demanat ha estat entrevistar a Milan Kundera. Ja sabem que no és possible, però sol·licitar-ho és una manera d’expressar la nostra admiració per ell. Porto en el maletí les galerades de la seva nova novel·la (que es publica al setembre) i estic desitjant arribar a casa per desembolicar aquest regal.
L’any 2016, Qué Leer complirà 20 anys, algun propòsit?
Que des de L’Illa dels Llibres em tornin a fer una entrevista com aquesta.
Foto d’Antonio G Iturbe © Mario Krmpotic
.
