L’escriptora mataronina presenta a L’Illa dels Llibres, ‘Diamant blau’, la nova novel·la on s’endinsa en una història familiar protagonitzada per la seva àvia.
Acostumada a escriure novel·les sobre nissagues familiars, Care Santos s’enfronta amb Diamant blau’/Diamante azul (Columna/Destino) a la narració sobre un passat familiar protagonitzat per la seva àvia Teresa Pujolà, una dona que va lluitar contra els cànons establerts a principis del segle XX.
A ‘Diamant blau’ (Columna/Destino) som testimonis com la filla del tintorer Florià Pujolà, la Teresa, tenia plans per casar-se amb el notari Casimir però ella no voldrà perquè en realitat està enamorada d’en Claudi, el noi que porta la llet a la casa dels Pujolà. Aquesta història que arrenca a principis del segle XX portarà a la Teresa a abandonar la llar familiar i renunciar a les comoditats que ofereix formar part d’una família benestant. Teresa es revela i decideix ser ella qui porti el timó del seu propi destí i no la seva mare, una dona amb fort caràcter i controladora.
Jordi Milian. Barcelona
Diamant Blau és la història més personal que ha escrit fins ara?
Ho és perquè és la història de la meva família, vaig començar amb ganes d’explicar la història dels avis i més concretament de la meva àvia Teresa i del meu avi Claudi i a partir d’aquí vaig anar tirant enrere fins arribar al s. XVIII.
Amb aquesta recerca he fet grans descobertes com un rebesavi que no hi comptava i va aparèixer de cop, convertint-se en un dels grans protagonistes d’aquesta història.
Per què creu que ha trigat tant de temps a escriure aquesta història familiar?
Per diversos motius, el temps va bé per aquestes coses, cal distància i serenitat. També cal certa edat, tot i que no ens agrada gaire reconèixer l’edat a les senyores, però jo penso que els 45 anys que tinc li venen bé a les novel·les que estic escrivint i a aquesta en particular li escau aquesta cosa que dóna la maduresa, i el coratge també el porten els anys, o sigui que va lligat, i totes aquestes coses s’havien de donar per escriure aquest llibre.
Tot i que sempre ha tractat les nissagues familiars. Ha estat més complicat ficcionar una vida basada en fets reals?
Molt, m’ha costat un horror, jo que presumeixo de ser una escriptora d’esquema i de no trencar mai els meus esquemes, de rumiar-me les novel·les abans, i de seure a escriure sabent-t’ho tot i sent capaç de fer-ho tot tal com ho he planificat, doncs res, aquesta novel·la m’ha desdit tot els meus plans, no he pogut seguir l’esquema, l’he escrit i reescrit diverses vegades.
Només et donaré una dada que sembla normal però que en mi no ho és gens, i és que el capítol que vaig escriure primer és el penúltim en l’ordre del llibre.
Un dels aspectes atractius de la novel·la és la manera en com narra els fets. No existeix un ordre cronològic i el lector serà testimoni de la historia fent salts en el temps.
El no seguir un ordre cronològic de totes maneres és una marca de la casa, jo em penso que no en sé, de seguir un ordre cronològic. Ni com a lectora ni com a autora. Com a lectora m’agrada que m’emboliquin una mica més la història, i com a autora reconec que reflecteixo allò que moltes vegades és la vida.
La vida tampoc segueix un ordre, a tú t’estan explicant una història de fa deu anys, de fa vint, de fa cent, … constantment estem anant i venint al passat i no som ordenats en aquestes anades i vingudes, i potser ho faig per això, o potser perquè busco un lector participatiu i actiu.
També la novel·la descriu el passat de Mataró, ciutat que coneix prou bé.
La Mataró industrial que té a veure amb la meva ciutat, evidentment perquè jo sóc filla de Mataró i a més hi visc, però també té a veure amb la nostra cultura, amb Catalunya, amb el s. XIX industrial català, amb la burgesia industrial, i podem anar més enllà. S’assembla molt a Manchester, per exemple, vull dir que una ciutat industrial del XIX tal com eren les d’aquí s’assemblaven molt a les angleses perquè a més ens emmirallàvem molt i teníem moltes relacions comercials amb l’Anglaterra d’aquell mateix moment.
En realitat estava escrivint sobre una realitat i un terreny que conec molt i que és el terreny de la meva pròpia biografia, però també estic escrivint de l’Europa del s. XIX.
Per tant tenim Mataró, tenim una història familiar, tenim la Teresa Pujolà, que és la teva àvia a qui a la novel·la es parla bona part. Qui et va explicar la història real de la seva àvia?
Va ser ella mateixa i a més a més era un luxe que ho fes d’aquella manera, perquè la Teresa Pujolà era una narradora oral impressionant que gaudia explicant històries i que feia gaudir a tots qui l’escoltaven.
Jo l’anava a veure cada diumenge, passàvem moltes hores juntes i ella passava la tarda explicant-me històries de tota mena, no només la seva i sobretot hi posava molta passió que a mi em despertava molta curiositat i em feia admirar-la moltíssim.
Com a bona narradora, era tramposa i explicava la història reservant-se l’element sorpresa fins al final, fent pauses i mesurant els tempos.
Així va néixer la Care Santos escriptora?
És probable i ho he pensat moltes vegades, és probable que la “culpa” que jo sigui escriptora avui la tingui en gran part la meva iaia Teresa.
De vegades quan busquem els orígens de perquè ens dediquem a una professió o una altra ens costa trobar qui va ser aquell punt de partida.
Sí, perquè segurament hi ha més d’un, no? En els meus orígens com a autora és probable que hi hagi la iaia i també és possible un avorriment mortal, que era el que jo vaig viure de petita en una casa on tothom era adult. Jo era la germana petita de tres i els meus germans són molt més grans que jo i si no m’hagués avorrit és probable que mai hauria acostat als llibres i al món que els llibres m’oferia i si no hagués nascut en una casa on hi havia molts llibres, tampoc, per tant són uns quants elements els que es barregen.
Ens hauríem perdut una escriptora i avui no estaríem aquí fent aquesta entrevista.
I jo hauria estat una persona infinitament més infeliç, sense la literatura, sense els llibres i sense vosaltres, eh, perquè al capdavall s’escriu per compartir, és allò que t’emociona.
Com definiria la seva àvia?
La definiria com una dona a contracorrent, una dona que va néixer massa aviat, que movia muntanyes, perquè la meva àvia era una dona que es va fer empresària.
A ‘Diamant blau’ explico el principi d’aquesta història seva, però ella va anar molt més enllà i a part de l’amor de la seva vida, o empesa per l’amor de la seva vida, va ser capaç de tenir negocis a tot Catalunya, de gestionar-los, d’anar amunt i avall. Va ser una dona molt moderna, en una època en què costava ser modern, i que a més a més de tot això mai es va penedir d’allò que havia fet, que era deixar tota la seva vida de noia de bona família i de nena rica, per seguir l’home del qui s’havia enamorat, que era l’opció més incòmoda.
Moltes vegades hem llegit històries en la televisió o a través d’una novel·la de la noia que s’enamora de l’home ric, però aquí és a la inversa. Una noia que ho tenia tot, una família benestant, s’enamora en aquest cas del Claudi que era el noi que portava la llet a casa dels Pujolà.
Enamorar-se d’un príncep, d’un ric o d’un poderós no té mèrit.
Té mèrit enamorar-se d’algú que no té ni un ral i que tu siguis capaç de tirar aquesta història endavant. Aquí no hi va haver ventafocs enlloc, perquè cap dels dos va poder enganxar-se al tren de vida de l’altre perquè la Teresa la van desheretar, la van deixar sense res també i el que van fer és buscar-se el seu propi destí.
Tots dos van formar un bon equip i crec que d’alguna manera la novel·la en parla molt d’això, de la importància que té a la vida saber-se acompanyar, tenir al costat una persona que et multipliqui, que t’empenyi, amb qui créixer, que t’estiri cap amunt i vingui amb tu.
La novel·la desprèn també un aire reivindicatiu del paper de la dona en una determinada època que s’havia de lluitar contra uns cànons establerts,
Les meves novel·les sempre estan plenes de dones fortes. Jo vull escriure la història de la dona al s. XIX i al s. XX perquè és molt interessant, però potser el que jo tinc interioritzat són aquestes dones de la meva família que eren unes dones fortes.
També descriu una societat marcada pel paper de la religió i de què diran…
Oi tant! Com no! Al XIX, la religió, els capellans, el clergat, era importantíssim, no es podia viure d’esquena a això, i qui vivia d’esquenes era estigmatitzat i representava un escàndol per la seva societat. Hi ha molts exemples, però és un reflex de la societat, de com era aquella època i alhora és interessant perquè tant el paper del clergat, com l’abisme entre les classes socials són una cosa que ha passat de moda. Afortunadament ara ja no tenim aquesta societat, però precisament per això, és un argument molt literari i és fascinant parlar-ne i veure com hi havia unes barreres en aquella societat molt diferents de les que tenim ara.
Els inicis del cinema apareixen a la novel·la i sobretot la part crítica d’una part de la societat que considerava el cinema com una activitat per les persones de classe baixa
A mi em feia molta por quan escrivia aquesta novel·la quedar-me en la mera explicació de batalletes familiars i en un context molt local, aleshores buscava alguna cosa que em calia que fes més universal l’argument, i el cinema em va anar molt bé.
És fascinant explicar la història del naixement del cinema, per tot això que acabem de dir, perquè era un entreteniment popular nascut per les classes baixes i les funcions de cinema eren dignes de veure.
Era un espectacle per a tot el món i un senyor a la riera de Mataró estava veient a Chaplin menjar-se una sabata amb claus com també ho podia un senyor a la Cinquena Avinguda de Nova York.
La sonoritat de la novel·la que està marcada per un piano i sobretot per un rellotge antic que cada vegada que sona anuncia la mort d’algun membre de la família.
Si, no t’esgarrifis però aquest rellotge existeix, no el tinc jo, però el té una cosina germana meva que està plenament convençuda que el rellotge funciona d’aquesta manera que jo explico, que només li pot donar corda ella.
És un rellotge que era de la nostra iaia, la iaia Teresa, i que només li pot donar corda ella, i que quan sona vol dir que algú de la família es morirà, i no se li pot discutir això. Ella hi creu ferventment.
I el piano és gairebé un símbol de la burgesia. Les nenes de classe bona havien de brodar i tocar el piano i allà estaven les tres germanes del tintorer protagonista de Diamant blau aprenent lliçons de piano, d’un pobre professor màrtir gairebé diria, perquè les nenes no estan especialment dotades per l’art de la música i allà està aquest home barallant-se amb elles, amb alguns moments amb més gran fortuna que altres, però també molt de l’època. Les nenes havien de tocar el piano, si o sí.
També tenim el so del Diamant Blau
També, també, perquè el Diamant Blau s’ha de dir que és un ocell que piula…
Una història que per cert comença amb una maledicció sobre els membres de la família.
Aquesta maledicció no sé si va existir mai, però si no va existir, ho sembla, perquè realment rastrejant els anys de naixement i mort dels homes d’aquesta branca de la família he trobat que morien joves i a última hora m’ho vaig pensar, que semblava que tinguessin a sobre una maledicció de bruixeria.
On no arriben els fets reals arriba la literatura en aquest cas, no?
I tant! De fet per això serveix
Hi ha una frase de Diamant Blau, que diu ‘’per això serveixen les històries, per tornar el morts, per retrobar allò que no voldríem haver perdut’’.
Jo de vegades penso que escric per això, perquè des de petita tinc aquesta mena d’obsessió perquè la vida s’emporta les coses que t’agraden i desapareixen. L’única manera de retenir allò que t’has estimat, els moments d’intensitat, de felicitat, és escriure-ho i penso que vaig començar a escriure per això, per retenir allò que volia que es quedés amb mi, i en el fons… fer tornar els morts….clar.
La literatura és el terreny on els morts parlen i si tu vols saber com parlaven al s. XIX llegeix una novel·la de Henry James, de Dickens, de Wilky Collins.
L’any 2014 va ser molt important amb el premi Ramón Llull amb Desig de xocolata, després el premi L’illa dels llibres, però el 2015 no es queda enrere després de rebre el Premi Edebé i l’estrena de la sèrie de televisió basada en la novel·la Habitacions tancades.
Si, m’ha tocat la grossa, ja no sé quantes vegades consecutives, però si, si…si fos un d’aquests esportistes que fa anys que es preparen per uns jocs olímpic estaria entrenant dia, nit i matinada, perquè jo sento que ara mateix és un moment que estic en forma, no només per tot això que passa, que és el reflex, sinó perquè em sento capaç d’explicar allò que vull explicar i que tinc ganes d’explicar coses, i coses per explicar.
Després em passarà, perquè si alguna cosa em penso que sóc, és una persona amb els peus a terra, i ja ho veureu, també arribaré a ser una dona que ja no serà capaç d’escriure novel·les com aquestes i potser acabaré publicant en segells alternatius o independents. Tot això ho veureu, però ara, mentre em duri aquesta època bona, doncs, jugo a totes.
Quin balanç faria dels vint anys com a escriptora?
Jo no he corregut gens i això que quant tenia vint-i-set, trenta anys, em dolia, no? Jo volia córrer.. ara ho agraeixo molt, he anat fent un camí, no m’he perdut res, no he fet grans salts d’aquells com el joc de l’oca, que saltes deu caselles de cop, he anat casella per casella i a cada casella hi havia coses interessants per viure i les he viscut i espero continuar vivint unes quantes.
En faig un balanç fantàstic i sóc allò que volia ser de gran.
Per tant ha gaudit en tot moment de les coses l’hi han anat passant.
Si, si, gaudeixo escrivint que és el fonamental i gaudeixo inventant, el moment meravellós és ara, que sé que començaré un projecte al gener, estic començant a rumiar que escriuré, i prenent notes.
Ara vaig recopilant dades i pensant quina documentació necessito, on la faré i quan…això és el paradís, això ho gaudeixo moltíssim i sobretot la ultima fase que és la de compartir amb els lectors, si alguna cosa m’agrada és anar als clubs de lectura i compartir amb els lectors que han llegit llibres meus, que els ha semblat, que els ha inspirat, que han sentit… A això és meravellós i em passa molt sovint.
Parlàvem abans de l’adaptació d’Habitacions tancades, ha pogut reconèixer els teus personatges en carn i ossos i veure aquesta sèrie, com ha viscut aquesta adaptació?
I tant! M’han passat coses molt bones amb els personatges. Jo quan vaig rebre el repartiment vaig fer salts d’alegria perquè allà hi havia alguns dels actors que més admiro i que més he seguit del panorama teatral català al marge dels dos protagonistes que no els coneixia tan bé, però també em van semblar molt ben triats pels papers.
Per tant aquella pregunta de què és millor el llibre o la sèrie de televisió, no li farem…
És que em temo que no sóc la millor persona per respondre-la
Sempre recomanem la lectura de la novel·la.
És que als lectors sempre ens agrada més el llibre. De fet, són llenguatges diferents i el llibre conté moltes més coses però jo sento que la versió televisiva és absolutament fidel a l’esperit del llibre.
Diamant Blau o Desig de xocolata també podrien ser adaptables al cinema o a una sèrie de televisió?
Desig de xocolata és cara d’adaptar- Això del cinema val tants diners que per a algú com nosaltres que treballem a caseta amb el nostre cap i amb la nostra pantalla, atabala pensar-ho, però tant de bo,…no sé si toca dues vegades la grossa de Nadal a la mateixa persona, és estrany…
