Anna Casassas ha traduït més de 140 llibres al català d’autors com Claudio Magris, Georges Simenon, Victor Hugo, Umberto Eco, Andrea Camilleri, Paolo Giordano, Georges Simenon o fins i tot “El petit príncep”, de Saint-Éxupéry.
La Setmana del Llibre en Català li va lliurar el mes de setembre el Premi Trajectòria, sent la primera traductora que rep aquest premi.
Entrevista Jordi Milian
Fotografies: Setmana del Llibre en Català
Què suposa haver rebut un premi com el Trajectòria?
La feina de traductor és una feina solitària que només es pot fer si t’agrada llegir i escriure, i estar sol. I té un component de ganes de portar el teu gra de sorra a la cultura del país. Per tant un premi com aquest, que no és a una traducció concreta sinó a la feina feta, s’agraeix molt perquè és com si et diguessin que l’esforç que has fet dóna fruit i no ha estat únicament un caprici o una manera de guanyar-se les garrofes. –
Va estudiar dret i va exercir durant set anys. Per què ho va deixar?
Per què no em sentia a gust fent d’advocat, no tinc la personalitat adequada per fer aquesta feina.
Fins ara ha traduït més de 140 llibres del francès i de l’italià. Com ho ha viscut?
Cada vegada només en tradueixo un. I cada dia fas la feina que et toca, pàgina per pàgina. És com la vida, que no veus tots els anys que tens, sinó que vius el dia que toca i en cada moment concret no penses en tot el conjunt. Per tant vaig fent i ho visc millor o pitjor segons si m’agrada més o menys el llibre que estic fent. Si el llibre és excitant, vius una vida emocionant. Si el llibre és pesat, has de mirar de no desmoralitzar-te. I així anar fent.
En general en quina situació es troba i com està la seva professió.
És una pregunta massa àmplia, no sé què dir. Jo trobo que és una professió apassionant, que m’agrada molt i per això faig aquesta feina. I poder fer una feina que t’agrada ja és un gran què. Que a més té inconvenients i moltes coses s’haurien de millorar? Sí, és clar, com tantes altres feines. Però jo aquesta no la canvio.
Quin és el procés que segueix per traduir les novel·les?
Depèn de les necessitats de cada llibre i del contacte intuïtiu que hi estableixo. De vegades el llegeixo tot abans de començar a traduir i moltes més vegades no, no tinc una norma. Solo fer una primera versió una mica a les palpentes, per anar entenent bé el text (més que no pas el podria estudiar només llegint-lo) i després en una segona versió és quan vaig fent una traducció més formal i detallada. I després d’això, doncs vinga relectures i correccions per anar afinant cada detall. El que costa és decidir quan ha arribat el moment de dir prou, plego.
Quantes hores li dedica al dia?
Depèn del llibre, però en tot cas moltes.
Sempre ha comentat que és molt important el contacte amb l’editor.
Sí, és clar. Com més col·laboració hi ha entre totes les baules de la cadena, més possibilitats hi ha que la feina surti bé, qualsevol feina: fer un llibre o fer una casa.
La complicitat amb l’editor permet treballar més còmode, de la mateixa manera que és molt positiva -quan es produeix- la col·laboració i la complicitat amb el corrector.
Si tothom que posarà les mans en el llibre treballa d’acord, havent pogut consensuar una mateixa visió del resultat que es busca, es produirà una sinergia que beneficiarà el llibre i, naturalment, al final, el lector.
És el que ha passat amb el Pinotxo que acaba de publicar Combel: hem pogut treballar en equip editora, traductores (al castellà i al català), il·lustrador, prologuista i corrector. Total: un plaer i un resultat magnífic.
Per ser un bon traductor cal ser un bon lector?
És imprescindible (tota l’estona parlo de traducció literària, és clar).
Pot un traductor millorar una obra?
I també la pot empitjorar, desgraciadament. El que caldria, però, és que la deixés tal com està, tal com és d’origen. El que passa és que si tens la mala sort de topar amb un original mal escrit és gairebé impossible no redactar millor, quan l’escrius en català.
És important trobar el to d’una traducció. Però com es troba?
És més que important: és el nucli de la feina. I com es fa? Doncs no ho sé: de vegades el sents immediatament, com si l’autor t’ho anés explicant tot a cau d’orella; de vegades has de fer una primera traducció de tot el llibre per tal d’impregnar-te’n i acabar entenent què volia dir l’autor (i com ho volia dir). De vegades va bé parlar-hi directament, si és viu, per entendre’l millor. Depèn, hi ha tants casos com llibres.
Què en penso jo? En principi, en un món ideal, a mi em sembla molt més lògic que un autor tingui un sol traductor, que si ja el coneix, si ja ha entrat en el seu món, ja li ha trobat el to i el podrà mantenir al llarg de tota la seva obra. Per això, si veig un autor traduït per diversos traductors (i els llibres estan publicats a la mateixa editorial) penso que o bé és una manca de coherència de l’editorial, o bé no s’han entès amb el primer traductor per la raó que sigui (no necessàriament per la qualitat, sinó potser per terminis, o per diners, o per vés a saber què). Després, però, a la pràctica resulta que hi ha molts casos diversos i no es pot jutjar de lluny.
Quan he vist, alguna vegada, a l’aparador d’una llibreria i per sorpresa, un autor que abans havia traduït jo, traduït per un altre, m’ha sorprès desagradablement, perquè l’editorial no m’havia ni parlat de l’existència de la nova obra.
A la inversa, quan m’han demanat de traduir un autor que abans havia traduït algú altre, si primer no he obtingut “permís” del traductor anterior he fet la traducció amb una sensació estranya de traïció al company.
Ara he après a preguntar directament a l’editorial la raó que els empeny a canviar de traductor i a preguntar-los si no troben que s’equivoquen.
Hi ha intrusisme en la seva professió?
Què vol dir “intrusisme”? Per fer de traductor no s’ha de tenir cap permís especial. El que s’han de tenir són unes capacitats de lectura i d’escriptura difícilment mesurables i, sobretot, moltes ganes.
L’únic comportament que ara mateix se m’acut que podria considerar intrusisme és el de qui accepta una traducció sense saber-ne o acceptant unes condicions indignes, que algú que viu de la traducció no podria acceptar.
Ha renunciat alguna vegada a una traducció?
Si parlem de renunciar a una traducció per les característiques del llibre, sí, però només un parell de vegades i per unes raons molt concretes i excepcionals.
En canvi sí que he renunciat a traduccions més vegades quan les condicions que se m’oferien no eren les adequades per permetre treballar dignament, és a dir, o bé eren econòmicament tristes, o bé plantejaven terminis abusius que obligarien a treballar de pressa i corrents, és a dir malament.
En algunes ocasions és el traductor qui insisteix i proposa a l’editor possibles traduccions. És el cas d’Apunts inútils de Virgilio Giotti.
Quan t’apassiona un llibre i pots encomanar l’entusiasme a un editor, fins al punt que accepti aventurar-se a fer-lo traduir i a publicar-lo, és una gran satisfacció. Primer perquè pots traduir un text que t’agrada en tots els sentits, i segon perquè quan una cosa t’apassiona tens ganes de compartir-la amb més gent, i per tant tens la il·lusió d’incorporar aquell llibre a la literatura del teu país i de fer-lo conèixer.
És el cas dels Apunts inútils, de Virgilio Giotti, sí: un llibre dolorós i extraordinari, d’una elegància poc comuna. I és el cas, per exemple, també, entre d’altres, de Memòria del buit, de Marcello Fois, un autor sard molt conegut a Itàlia, però aquí no tant com jo trobo que li correspondria.
Quines traduccions l’han marcat més?
Cadascuna a la seva manera, totes són diferents i totes són interessants per una cosa o altra.
Un de fort podria ser L’últim dia d’un condemnat, de Victor Hugo. I per la dificultat podria dir A cegues, de Claudio Magris, o El sopar de cendra, de Giordano Bruno. Però en realitat podria anar dient com i per què m’ha marcat cadascuna de les que he fet.
Quins consells donaria als joves traductors?
Que llegeixin, que llegeixin i que llegeixin (originals i traduccions). I que tradueixin.
Les presses són el gran enemic del traductor?
Són un enemic dels traductors i dels no traductors. Les presses no ajuden mai a ningú.
Com es poden combatre aquestes presses?
Pel que fa a la traducció, has de tenir terminis racionals que et permetin reflexionar, repassar, documentar-te o el que convingui a cada llibre. Però això també vol dir pagar prou la traducció per poder dedicar-hi el temps que el llibre necessiti: en faràs molt que et diguin que lliuris la traducció al cap d’un any, si la quantitat que et pagaran només et serveix per viure un mes! Això vol dir que el termini no el marca només la data que diu el contracte, sinó també la tarifa.
Com es pot visibilitzar més la tasca dels traductors?
El camí és el que es va fent de mica en mica: posar els traductors a les cobertes dels llibres, a les fitxes de les editorials, a les ressenyes dels periodistes, als programes de mà dels teatres, etc.; i aprofitar el coneixement que els traductors tenen del llibre per parlar-ne amb els lectors, tant en clubs de lectura com també en els programes dels mitjans de comunicació.
En realitat, quan tens contacte amb el públic t’adones que estan contents de descobrir el personatge del traductor i que tenen molta curiositat per la nostra feina, per la feina que hi ha darrere de qualsevol llibre que han llegit. Per tant seria interessant generar debats i en general qualsevol mena de contacte amb el públic.
Ara als traductors se’ls convida a fer presentacions de les novel·les que han traduït. Alguna cosa està canviant.
De mica en mica sí. Però, amb el temps, també hauria d’anar havent-hi algun canvi d’un altre tipus: per exemple en la fiscalitat, o en la remuneració dels actes “accessoris”, és a dir els que no són la pàgina concreta (lectures, presentacions i col·laboracions diverses…)