L’escriptor Jordi de Manuel recupera el personatge de l’inspector Marc Sergiot amb la novel·la ‘Foc verd’, el vuitè lliurament de la sèrie.
Ja fa setze anys del primer títol amb l’inspector Sergiot amb qui, De Manuel ha consolidat una trajectòria que molt més enllà del gènere negre amb títols com El raptor de gnoms’, ‘L’olor de la pluja’, ‘Mans lliures’ i ‘La mort del corredor de fons’.
A ‘Foc verd’ (Alrevès) , l’inspector viatjarà a Galícia per passar uns dies amb el seu company de comissaria Xulio Coirós i deixar enrere la calor sufocant de la ciutat de Barcelona.
Una estranya mort vint-i-tres anys enrere que farà reviure una part del passat de Coirós i la troballa recent d’un cos carbonitzat en un incendi forestal farà que el viatge no sigui precisament un període de vacances.
De Manuel també ha volgut amb ‘Foc verd’ recorre pel passat del protagonista, fet que serveix descobrir l’inspector Marc Sergiot als nous lectors.
Assegura que ‘la ciència-ficció és, amb la narrativa negra, un gènere que també permet explorar el dilemes morals de la societat’.
Jordi Milian
Va crear l’inspector Marc Sergiot l’any 1996, ja han passat vint anys. Com ha viscut tots aquests anys amb el seu personatge?
La convivència amb ell es tranquil·la i tolerable la major part del temps, menys quan he estat escrivint les novel·les i els relats. Són vuit novel·les publicades, un parell de narracions en diferents llibres i un recull de relats criminals que encara no he publicat.
Quins van ser els referents a l’hora de crear Sergiot?
No hi ha referents concrets, almenys que jo en sigui conscient… algun crític va dir que Sergiot recordava el tinent Colombo, potser pel seu individualisme,l’aspecte descuidat, el cotxe atrotinat… No vaig pensar en ningú en concret ni de la literatura ni del cinema, volia un personatge que fos un ésser humà habitual, un policia al final de la seva carrera, poc heroic, amb èxits i fracassos: una persona normal.
Què comparteix amb l’inspector?
Tots els personatges, fins i tot els secundaris, sempre tenen trets de l’autor. Procuro distanciar-me tant com puc, però ideològicament és difícil i segurament compartim alguna tendència.
Les novel·les sempre han anat molt més enllà de l’etiqueta de gènere negre.
Em sento lliure a l’hora d’escriure i no em preocupen gaire les etiquetes. No és el cas de “Foc verd”, però hi ha novel·les on he fusionat el gènere negre amb la ciència-ficció, com “A l’olor de la pluja”. M’he divertit i m’he sentit còmode, però són els lectors el que se n’han de sentir i han de gaudir llegint-les.
Encara continua pensat que Marc Sergiot només protagonitzarà 10 novel·les o encara no veu la seva jubilació?
La “jubilació” de Sergiot és irreversible, com a la vida real. En la ficció, la sèrie difícilment pot anar més enllà del 2017. Seran 9 novel·les —ara enporto 8— i els relats, 10 obres. La saga la tancaré amb una darrera novel·la, on cal acabar de lligar caps sobre un fet important de la vida de Marc Sergiot. La qual cosa no vol dir que no pugui continuar escrivint novel·la negra i criminal amb altres protagonistes, com ara una parella de Mossos: la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó, que els he fet sortir en un parell de novel·les. O, senzillament, sense seguir cap sèrie. No tinc cap pla, sobre això.
Marc Sergiot de la Policia Nacional i es resisteix a formar part dels Mossos d’Esquadra. El veurem algun dia?
Mai. Ell no vol saber-ne res, dels Mossos. És del cos de la Policia Nacional i viu amb la recança d’haver perdut les competències per investigar homicidis.
Dedica la novel·la als escriptors Agustí Vehí i a l’editor Josep Forment.
“Foc verd” sé que hauria agradat a l’enyorat Agustí. Havíem parlat algun cop de l’inspector Sergiot i de les històries ambientades en entorns no estrictament urbans, com bona part de les seves novel·les. Era fàcil entendre’s, amb l’Agustí Vehí.
Algunes vegades que havíem coincidit amb el Josep Forment i amb l’Àlex Martín (director literari de la col·lecció “crim.cat”) m’havien proposat formar part de la família de “crimscatians”, la col·lecció de novel·la negra catalana de l’editorial Alrevés. La trista casualitat va fer que el Josep i jo parléssim una bona estona el dia abans del seu traspàs, a la presentació de “l’Associació Ennegre” de narrativa negra en català. A ell li hauria fet il·lusió veure “Foc verd” a la col·lecció de l’editorial que va fundar.
El sector editorial ha canviat força en els darrers anys i s’han consolidat petits segells en català. Com veu aquest fenomen?
Ho veig molt bé i també necessari. Són editorials independents que aposten especialment pel català. Tenen una cura artesanal en totes les etapes de l’edició d’un llibre, tracten bé l’autor, promocionen tant com poden el que editen. Són temps difícils per al llibres, especialment en llengua catalana, i aquestes editorials lluiten honestament, colze a colze amb els autors, per sobreviure. Tot això va a favor de la nostra literatura.
Les novel·les de la sèrie Marc Sergiot ha estat publicada en diversos segells editorials com La Magrana, Columna, Edicions 62.
Les tres primeres, “Tres somnis blaus”, “Cels taronges” i “Cabells porpres” van guanyar premis de novel·la breu i van sortir seguides amb Columna. “L’olor de la pluja” que va quedar finalista de tres premis importants la va publicar La Magrana, com també el “Raptor de gnoms”. Amb Edicions 62 vaig publicar “Mans lliures” i “La mort del corredor de fons” i ara “Foc verd” amb Alrevés. La menuda galàxia de Marc Sergiot està dispersa per l’univers editorial…
Una de les particularitats de la sèrie de novel·les protagonitzades per Marc Sergiot és que no segueixen un ordre cronològic.
Certament, no segueixen una cronologia. “L’olor de la pluja” passa al 2017 i es va publicar el 2006, “Foc verd” està ambientada el 2006 i s’edita el 2016. Vaig fent salts temporals, la qual cosa exigeix coherència intertextual, però cada novel·la és independent de les anteriors i es pot llegir com si fos la primera. A alguns lectors que no coneixen la saga, quan llegeixen una primera novel·la del Sergiot els ve de gust llegir-ne altres, les que estan situades abans o després de la que acaben de llegir. De vegades em pregunten per on començar i jo els dic que poden fer-ho per qualsevol novel·la. “Foc verd”, per exemple, és un bon punt de partida.
Per primera vegada situa a Marc Sergiot fora de Barcelona i se situa en un entorn rural marcat per les tradicions i els costums.
Volia treure’l de la ciutat de Barcelona, que és el seu entorn habitual. Me l’enduc a Galícia, que és un país que conec bé, on podia generar una atmosfera on em sentís còmode, però el podria haver du a qualsevol altre lloc. Els crims que es relaten a “Foc verd” són universals i podrien haver passat a mots altres llocs del món. A un lector francés, alemany, suec o nord-americà no li resultaria gens estranya, la novel·la.
Sergiot fuig de la calor de la ciutat de Barcelona però arriba a una Galícia que pateix tot un seguit d’incendis forestals a l’estiu de 2006.
La novel·la va néixer en un incendi terrible que vam viure en una carretera a la serra d’Ancares, camí de Galícia. Sergiot també el viu i és la situació més autobiogràfica de la novel·la. Aquell estiu va ser catastròfic, es van cremar més de 80000 hectàrees en territori gallec i van haver prop de 2000 incendis, en menys de dues setmanes, en les quals fins i tot van morir algunes persones.
El viatge a Galícia suposarà també un viatge interior per Sergiot on el lector coneixerà aspectes més intims del protagonista.
A la novel·la conviuen dos viatges. El viatge interior que fa l’inspector m’interessa, perquè dóna gruix de vida al personatge. Aquests dos “viatges” estan immersos en els fets criminals que l’inspector trobarà en arribar a Galícia, el geogràfic i l’introspectiu.
El verd inicial de la novel·la es va convertint en negre on apareixen la revenja, l’odi, les enveges i altres parts fosques de la naturalesa humana.
Efectivament , la novel·la —encara que es breu— va transformant el seu “color”, es va enfosquint en un crescendo.
Suposo que no deu ser casualitat que la lectura que Sergiot s’endú a Galícia sigui una novel·la de Coeetze.
Res no és casual, en literatura… els pocs llibres que he llegit de Coeetze m’han agradat. Just després de sortir Foc verd, vaig llegir unes paraules seves en una entrevista: “el novel·lista és un redactor d’expedients sobre la humanitat”. Per a mi és una definició acurada de la literatura, i és el que intento fer quan escric.
Foc verd és una novel·la que es cou a foc lent per acabar amb un final molt potent i fins i tot malauradament actual.
A les últimes 50 pàgines esclata la negror, apareix la naturalesa humana genuïna amb els dilemes morals que m’interessen. Ningú em pot titllar d’oportunista perquè són crims que, tot i que ara s’estiguin destapant, vénen de lluny..
La ciència continua sent una de les seves passions i sempre ha reivindicat la literatura basada en la ciència-ficció.
La meva formació és científica però sempre he intentat trencar bareres entre ciències i lletres, que són dues manifestacions d’una mateixa cultura. No sempre cal vertebrar en la ciència una història de ciència-ficció, Bradbury, per exemple feia bona ciència-ficció amb poca ciència. Per a mi la ciència-ficció és, amb la narrativa negra, un gènere que també permet explorar el dilemes morals de la societat. Per això m’interessa com a lector i com a escriptor.
A més d’escriure continua fent de professor d’institut. Dues professions amb un cert punt vocacional.
Són dos oficis apassionants, ens els quals pots ser tan creatiu com vulguis. Quan un professor gaudeix i ho passa bé a les seves classes, inevitablement ho transmet als estudiants. El mateix passa amb un escriptor: el lector percep si l’escriptor ho ha passat bé, si ho ha viscut amb passió, i sovint comparteix aquesta sensació.
De fet vostè va començar a escriure històries als seus alumnes perquè aprenguessin ciències.
És una història llarga. No em convencien els llibres ni els textos que feien servir per aprendre i vaig haver d’inventar i escriure històries amb contextos que els interessessin… allò va ser el meu “taller” de literatura, vaig aprendre molt d’una manera autodidacta i escoltant-los molt.
Ha trobat la fórmula màgica per engrescar als joves a la lectura?
Hi ha experts que ho han estudiat i investigat. Cada criatura té una predisposició natural a ser més o menys lectora, i això depèn de moltes variables i capacitats. L’escola i la família han de procurar promoure la lectura, la llengua escrita els ha d’entrar per la pell a partir de les emocions i els gustos, mai des de la imposició, des de la qual els farem no-lectors. El paper del mestre i el professor hauria de ser més de prescriptor i mediador. La lectura competeix amb moltes altres coses interessants i els joves (i adults) ho han de viure com una experiència agradable i enriquidora. No hi ha secrets, ni fórmules.
