‘Barcelona com qualsevol urb moderna, és capaç del millor, però també del pitjor’.
Jordi Milian. L’illa dels llibres
L’escriptor Aro Sáinz de la Maza debuta en en el gènere negre amb una proposta que compta amb un plantejament implacable, i com a tota novel•la negra clàssica, ens ofereix un punt de crítica social amb les diferents barcelones que ens descriu.
La ciutat de Barcelona i el llegat arquitectònic de Gaudí és l’eix central de la novel•la. L’assassí en sèrie utilitza els espais creats per l’arquitecte català per convertir-los en l’escenari dels crims.
El asesino de la Pedrera’(RBA 2012) és una brillant novel•la negra amb aires clàssics on no hi falta un inspector de policia en hores baixes, la corrupció política i urbanística, periodisme sensacionalista i l’aparició d’un assassí en sèrie capaç de protagonitzar macabres assassinats a la ciutat de Barcelona.
-El asesino de la pedrera és la seva primera novel·la negra. Satisfet amb el resultat?
Molt, la veritat. I més al veure la reacció dels lectors i els mitjans. Tant entusiasme m’està resultant contagiós, balsàmic i energitzant.
-Anteriorment havia publicat novel·les infantils i juvenils. Per què aquest canvi de registre? Nous reptes?
Sempre havia tingut en ment escriure una novel·la negra. El problema és que mai havia trobat el moment oportú. Sabia que em costaría molt temps i esforç, i això em va suposar la dificultat de poder trobar un període prou llarg per dedicar-me.
Amb la crisi, aquest període va aparèixer com per art de màgia, i per fi vaig poder dedicar-me per complet. Mira per on, aquesta maleïda crisi a mi m’ha servit per a alguna cosa…
-Malgrat ser la primera novel·la de gènere negre les coses no li van malament. Va rebre una menció especial del jurat del V Premio Internacional de novel·la negra i està obtenint bones crítiques.
Sí, és el que comentava abans. Ni en somni hagués pogut imaginar un acolliment tan positiu. Em sento molt agraït. I la millor forma de correspondre a tanta il·lusió és empènyer sí o sí el segon lliurament. Per la meva banda, és un compromís.
-El ritme de la novel·la és àgil des de el seu inici. La novel•la arrenca amb l’aparició del cos carbonitzat d’Eduard Pinto un alt càrrec dela Caixa i ex conseller dela Generalitat a la façana dela Pedrera de Barcelona.
Volia una arrencada eficaç, no efectista. Un punt de partida potent que situés en poques pàgines al lector en la trama. Com convidar-lo a pujar a una muntanya russa plena de canvis de velocitat: lentes pujades, corbes pronunciades, descensos de vertigen…
El ritme va ser una de les meves principals preocupacions a l’hora de dissenyar l’estructura.
-L’assassí en sèrie de la seva novel·la utilitza els espais creats per Gaudí per convertir-los en l’escenari dels crims. Per què has escollit Gaudí?
Gaudí és la joia de la corona de Barcelona. I el meu psicópata vol “fer mal” a la ciutat. Per això es val dels seus edificis i obres com a escenari per als seus crims. És com tirar-li àcid a la cara de BCN, marcar-la per 
sempre. Vaig deduir que això, per a algú amb la ment avariada, podria resultar molt temptador. Després, l’element Gaudí va transcendint… però fins a aquí puc llegir.
-Què és el que més el fascina de Gaudí?
Tot. L’home, el geni, l’obra. L’enigma que encara avui segueix suposant malgrat els milers d’estudis sobre la seva figura. Les seves llums i les seves ombres. Ja dic, tot.
-Els encarregats de portar la investigació a El asesino de la Pedrera són l’inspector Milo Malart i Rebeca Mercader.
Dos policies amb mètodes diferents alhora de treballar i portar una investigació.
Sí, Milo Malart és una persona emocional, amb gran capacitat empàtica, mentre que Rebeca Mercader és una dona racional, amb els peus en el terra i que compta amb uns mètodes més convencionals.
De la unió d’unes personalitats tan contraposades, sorgeix la resolució.
Les dues s’alimenten de la capacitat de l’altre. I només amb el treball en conjunt poden trobar la via correcta. Formen un gran equip… sempre que siguin capaços de vèncer les seves diferències, clar.
-El personatge de Milo Malart és molt potent per una banda porta la investigació i per un altre haurà de lluitar contra els fantasmes del seu passat.
Segueixo l’esquema clàssic del protagonista de novel·la negra. La vida personal de Milo Malart és un desastre, la qual cosa s’agreuja amb el conflicte interior que arrossega, les arrels del qual es remunten al passat, com qualsevol persona. La diferència és que,en el seu cas, és una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment
-Com el definiria? Qui és Milo Malart?
És un tipus humà, amb els seus dubtes i temors. Algú a qui li costa parlar de si mateix, esmunyedís, imprevisible. Brillant i eficaç en el seu treball, però amb tendència a precipitar-se en el pou quan les coses no li surten bé. A simple vista pot semblar poc sociable, però és extremadament lleial als seus amics.
Només cal saber la combinació que obre la caixa forta on amaga els seus sentiments. A partir d’aquí, tot resulta menys difícil…
-Com a tota novel•la negra, també deixa anar un punt de crítica social on tracta la corrupció política i urbanística, la burgesia catalana, el periodisme sensacionalista… Quin missatge ens vol donar?
Més que un missatge, la idea és compondre un retrat veraç de la nostra societat d’avui. Part de la realitat, doncs un 75% del que descric l’he obtingut de la premsa, per descriure el moment social que ens toca viure. Una altra cosa és que sembli irreal, que ens regiri els budells, però és el que hi ha.
La intenció és mostrar-ho, dins d’un context novel·lat i criminal, amb un objectiu: tractar de comprendre-ho i ,si és possible, canviar-ho. Encara que no sóc molt optimista.
-Tampoc s’escapa de la crítica el cos policial, en aquest cas els Mossos d’Esquadra.
Per què no? Ells també formen part de la nostra realitat, i com tal han de sortir en el retrat del que parlava. Amb els seus errors i encerts, d’una manera objectiva. Al meu entendre, paguen el preu de ser un Cos jove. Però estic convençut que en les seves files abunden més les llums que les ombres. I ho dic des de la certesa, doncs ho he pogut comprovar en primera persona, sense intermediaris.
-Aconsegueix una bona radiografia de la ciutat, gràcies a les descripcions de les diferents barcelones que existeixen. La Barcelona turística però també aquella que no apareix a les postals. Demostra que coneix molt bé el territori…
M’agrada recórrer els seus carrers, indagar en les mil històries de cadascuna de les seves cantonades. Hi ha tant que descobrir! Barcelona és inacabable, polièdrica. I el coneixement és un acte d’amor… que pot desembocar en l’odi.
La nostra ciutat, com qualsevol urb moderna, és capaç del millor, però també del pitjor. I ambdós aspectes són les que la fan tan magnètica. És una paradoxa que tenim davant dels nostres ulls.
-A la novel·la fa constants referències a la Rosa de foc que era com s’anomenava la Barcelona de principis de segle XX durant la Setmana Tràgica. Existeixen algunes similituds entre les dues èpoques?
Sens dubte, encara que no li agradi a la Conselleria d’Interior. La ciutat s’agita de forma compulsiva entre dos mons cada vegada més distanciats.
A un costat, el poder dels diners, de la classe alta, d’aquells que juguen en una altra lliga, els intocables; i a l’altre, la gent sense poder, sense gairebé gens, desesperada, farta, indignada. Els primers, protegits per un exèrcit legal, les forces de l’ordre públic; els segons, cada vegada més gran, infiltrats per unes forces il·legals, violentes, que només veuen l’enfrontament i la destrucció com a sortida. I de fons, aquesta despietada crisi com a brou de cultiu, com a combustible a punt de cremar amb el detonant adequat.
Canvia l’època, les peces, però les similituds són innegables. Cal estar cec per no veure-ho.
-Un altre punt interessant d’El asesino de La Pedrera són les moltes lectures que ens ofereix la novel·la.
Era una altra de les meves premisses. Oferir un ventall de lectures, i totes complementàries.
Una línia de distracció, de pur entreteniment; una altra més ambiciosa, de reflexió sobre la situació actual; una altra de joc psicològic, aprofundint en les raons del mal; una altra més didàctica per aportar dades sobre aspectes desconeguts de Barcelona; i una altra més propera a la novel·la d’autor, amb petites llicències que m’he permès…
-L’inspector Milo Malart tindrà continuïtat en futures novel·les?
És la meva intenció, sí. Com comentava al principi, em sento tan en deute amb els lectors pel seu acolliment que no se m’ocorre millor forma de correspondre’ls que seguir amb Milo Malart en un nou cas. Per a mi, tots aquests inputs rebuts no tenen preu.
M’insuflen energia, calor humana, motivació sense límits. I en un ofici tan solitari com aquest, què més pot demanar un escriptor?
El asesino de la Pedrera
Aro Sáinz de la Maza
Editorial RBA 2012
