Empar Moliner trenca amb l’editorial Quaderns Crema per publicar a l’editorial Columna la segona novel·la de la seva carrera literària.
Desprès d’una dècada, a Quadrens Crema publicant relats i contes a T’estimo si he begut, No hi ha terceres persones, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi i ¿Desitja guardar els canvis?, Empar Moliner ha tornat a la novel·la amb ‘La col·laboradora’.
Moliner ja va publicar la primera novel·la l’any 2000 amb el títol de Feli, esthéticienne, aconseguint el premi Josep Pla.
La protagonista és una dona separada d’uns 45 anys i amb una filla, que afronta el primer cap de setmana de custòdia compartida i treballa de negre literari en una editorial, fent llibres per encàrrec.
Quan dic de què faig (quan ho dic fora del sector editorial) és com si digués “detectiu privat” o “forense”. Tothom exclama “Ah, sí?” amb interès molt sincer. Si ho dic a algú del sector editorial (un editor, un escriptor que no publiqui a la multinacional on treballo en règim d’autònoma) em miren amb menyspreu. Sóc una mena de negra. No una negra amb aurèola, no la negra d’un novel·lista famós, no la negra que fa els discursos d’un polític. No, no. Fer això, d’alguna manera, ara tothom ho troba romàntic. Fins i tot sé d’algun escriptor jove d’aquests amb patilles i cara de desolació (d’aquests que escriuen llibres que duen per títol el nom i el cognom d’una dona) que serien feliços fent-ho i sobretot explicant-ho a les entrevistes.
De nou, l’escriptora catalana barreja la seva ironia, humor i fins i tot sàtira, tot i que Empar Moliner ha destacat que la novel·la és una tragèdia i no una comèdia.
Per Moliner ‘La col·laboradora’ és una novel·la seria i en cap cas es tracta d’una autobiogràfia.
Primer capítol de la novel·la en aquest enllaç