L’escriptora fa balanç de la seva trajectòria i avança a L’Illa dels Llibres detalls de ‘Hotel Lutecia’, la nova novel·la que publicarà a mitjans d’octubre al segell Suma de Letras.
Entrevista JORDI MILIAN
Empar Fernandez publicava ‘Horacio en la memoria’, la seva primera novel·la l’any 2000. Disset anys després ha publicat gairebé una vintena de novel·les, marcade sprincipalment pel gènere negre. El 19 d’octubre publicarà ‘Hotel Lutecia’ al segell Suma de Letras, una història protagonitzada per un republicà que va ser empressonat al camp de concentració de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa.
Amb Empar Fernández hem fet un repàs per la seva trajectòria com a escriptora.
‘Horacio en la memoria’ va ser la primera novel·la. Què la va motivar començar a escriure?
Vaig començar escrivint relats, històries curtes que van ser publicades i que van merèixer algun premi. Vaig construir una història complexa, la de Horacio, que requeria més extensió i que va esdevenir una novel·la breu. Horacio en la memoria va guanyar el “Premi Cáceres de novela corta” i aquest va ser un estímul important per continuar escrivint.
El seu pare treballava en un magatzem de l’editorial Juventud. Aquest va ser el seu primer contacte amb el món editorial?
Podríem dir que sí. El meu pare treballava com bé dius a l’editorial Juventud que tenia excel·lents col·leccions de contes i novel·les infantils i juvenils (Los cinco, los siete secretos, Tintin…) Vaig tenir la sort de créixer envoltada de llibres, tenia accés fàcil, diversitat i qualitat.
Quines van ser les primeres lectures?
Les que acabo d’esmentar i algunes altres adreçades a edats inferiors (Carolines) barrejades amb tot tipus de novel·les per a adults i biografies. Molt aviat vaig passar a la literatura per a adults i llegia indiscriminadament tot el que trobava. Més tard vaig començar a freqüentar les biblioteques de barri.
Per què va decidir escriure novel·la negra?
He escrit novel·les negres i d’altres sense gènere. Crec que acabem escrivint el que ens agrada llegir. Sóc lectora de novel·la negra i m’apassiona el costat fosc de la societat que ens ha tocat viure així com la part menys amable de la condició humana.
Ha escrit novel·les en solitari però també amb d’altres autors com Pablo Bonell Goytisolo.
Sí, hem escrit sis novel·les a quatre mans, totes elles han estat publicades, entre d’altres la sèrie negra protagonitzada pel subinspector dels mossos d’esquadra Santiago Escalona. Escriure amb un altre autor és molt més difícil que fer ho en solitari, molt més exigent, però també més divertit, més estimulant.
També ha publicat altres novel·les allunyades del gènere.
Sí, El loco de las muñecas, Hijos de la derrota, Para que nunca amanezca, Mentiras capitales…
Continua treballant com a professora en un institut. Com compagina la seva feina com a escriptora?
Fa anys que treballo com a professora d’Història a mitja jornada, això em permet dedicar temps a documentar i a escriure.
Sempre és complicat, escriure és un procés lent i molt absorbent. Hi ha coses que passen a segon pla quan tinc una història al cap.
Com a professora de secundària. Com veu la implicació dels joves amb la lectura?
De l’observació i el contacte freqüent dedueixo que pocs joves han aconseguit desenvolupar el plaer de la lectura. Hem de tenir present que estan sotmesos contínuament a molts estímuls de caràcter divers i molt atractiu que exigeixen poc esforç. Són missatges breus, impactants que no requereixen reflexió. Malauradament crec que les noves generacions estan substituint l’hàbit de llegir novel·les per altres productes de caràcter efímer.
Com podem motivar-los i engrescar-los?
Tant de bo tingués la resposta. Entre d’altres coses crec que hauríem de revisar els llibres que es fan llegir de forma obligatòria als instituts com a part del currículum obligatori.
Suposo que no tota la feina s’ha de fer des de les escoles
Òbviament. Les famílies tenen molt a dir i molt a fer en aquest sentit. Difícilment els fills agafaran un llibre si no han observat que potser distret o interessant.
Com valora la seva trajectòria fins ara?
Crec que si continuo publicant i rebent bones crítiques és per dues raons molt importants: sóc obstinada i no he defallit malgrat els molts obstacles que un novel·lista troba en el seu camí; d’altra banda, amb el temps i l’exercici continuat de l’escriptura de ficció, diria que he arribat a adquirir “ofici” i un estil propi. Val a dir que he publicat més de 20 llibres i nombrosos relats en antologies de tot tipus.
És llicenciada en Història i també en Psicologia Clínica. Malgrat no haver exercit de psicòloga segur que l’haurà ajudat per escriure les seves novel·les.
Estic segura que la meva formació em permet observar i descriure acuradament els estats d’ànim, les reaccions i els impulsos dels meus personatges i traçar de forma encertada els seus perfils. Els personatges ben dibuixats, complexos, presentats amb les seves virtuts i les seves perversions, generen interès en el lector.
Fa pocs dies ha rebut el premi Cubelles Noir per la novel·la ‘Maldita verdad’. També ha estat finalista d’altres guardons. Què suposa rebre aquest premi i quina visibilitat suposa per l’autor?
La veritat és que encara no ho puc saber. El vaig rebre fa uns dies i no ho he pogut comprovar. Tots els premis, en general, aporten visibilitat i de vegades una nova vida a una novel·la que ja no es troba a les lleixes de les llibreries. Maldita verdad va rebre també recentment el Premio Tenerife Noir, 2017.
Quins autors l’han marcat?
Pel que fa a la novel·la negra voldria destacar a Georges Simenon, Patricia Highsmith, Ruth Rendell, Hening Mankell… Admiro també a Luís Landero, David Trueba, Rosa Ribas, Carlos Zanon…
Ha publicat en diverses editorials i a l’octubre publicarà ‘Hotel Lutecia’ amb Suma de Letras. Què suposa publicar en aquest segell?
Espero que suposi arribar a més lectors i a més crítics. Suma de Letras és una gran editorial amb força projecció. Bones expectatives.
Què ens pot comentar de la novel·la Hotel Lutecia?
Hotel Lutecia explica la vida d’un republicà català exiliat, Andreu Ribera, que va a parar al camp de concentració de Dachau i que, en acabar la Segona Guerra Mundial, no pot tornar Catalunya i es veu obligat a començar una nova vida a la Provença francesa. Una vida marcada per dues guerres i pel pas d’Andreu Ribera per l’Hotel Lutecia.
La novel·la se situa bona part a Paris, Barcelona i el Poble Sec.
Sí, a tots aquests escenaris que esmentes i als pobles de la Provença francesa, una regió especialment bonica i acollidora que visito sovint.
El protagonista es un supervivent d’un camp de concentració que ha de començar de nou. És possible començar de zero?
No vull avançar el desenllaç de la novel·la. Crec, sincerament, que és molt, molt difícil.
