L’escriptor francès Thomas Schlesser publica una novel·la amb nombroses referències a obres d’art que barreja amb lliçons de vida a través de la mirada d’una nena de 10 anys a qui li comuniquen que en 52 setmanes, perdrà la visió.
A “Els ulls de Mona” (Empúries /Lumen), Thomas Schlesser ens presenta obres de Botticelli, Vermeer, Goya, Rembrandt, Courbet, Picasso, Claudel, Kahlo, Leonardo da Vinci o Basquiat de la mà d’un avi i la seva neta.
Cadascuna de les obres comentades compta amb lliçons que permetran a la jove Mona a descobrir el poder de l’art i conèixer què vol dir el do, el dubte, la melangia o la rebel·lió. Aquestes lliçons i coneixements són del seu avi que la convida a recórrer els museus del Louvre, l’Orsay i el Centre Pompidou.
Només amb la condició que cada dimecres només veuran una obra d’art
“Caldria que la Mona, que es refiava plenament d’ell, i que li concedia una confiança que no atorgava a cap altre adult, l’acompanyés allà on es conserva allò més bell i més humà que el món ha produït: l’havia d’acompanyar a alguns museus. Si, per desgràcia, un dia la Mona es quedava cega per sempre, si més no gaudiria, al fons del seu cervell, d’una mena de reserva en la qual pouar esplendors visuals. L’avi havia ordit un projecte, docs… Una vegada per setmana, seguint un ritual indefugible, agafaria la Mona per la mà i la portaria a contemplar una obra- una i prou-, primer enmig d’un silenci prolongat, perquè la delícia infinita dels colors i les línies penetrés en l’ànima de la nena, i després amb paraules, a fi que superés l’etapa del plaer, de l’èxtasi visual, i entengués com els artistes ens parlen de la vida, i fins a quin punt la il·luminen“.
Schlesser, introdueix una relació d’avi a neta, per oferir una narració directa i emotiva a través de les preguntes que sorgeixen al voltant de les obres d’art representades. Unes descripcions que van molt més enllà de l’obra pictòrica o escultural. Lliçons d’art que es converteixen en lliçons de vida.
La novel·la ens pot recordar a El món de Sofia de Jostein Gaarder. La novel·la publicada l’any 1991 que es va convertir en un gran èxit internacional i va suposar una introducció accessible a la filosofia a través d’una història que segueix una jove de catorze anys, Sofia Amundsen, que rep misterioses cartes d’un filòsof desconegut. Ara el protagonista és l’art i les seves lliçons de vida.
Thomas Schlesser confessa que “cada vegada que l’obra descrita per l’avi imparteix una petita lliçó moral i filosòfica sobre la llibertat, l’amor, el dubte o la felicitat, i cada vegada, en el capítol següent, la lliçó rebuda, mitjançant un efecte i una aplicació més o menys directes, permet a Mona avançar en la seva vida. Amb aquesta dinàmica narrativa, vaig intentar convertir en relat literari una frase fonamental de l’artista francoamericà Robert Filliou (frase que, deliberadament, no està en el llibre, però el sobrevola de principi a fi): «L’art és el que fa que la vida sigui més interessant que l’art». Sincerament, quina millor definició del seu poder?”
L’escriptor francès recorda el punt de partida de la novel·la “Vaig començar aquesta novel·la en 2013, després d’un difícil episodi personal en el qual vaig sentir la necessitat de crear per a mi a una nena extraordinària que experimenta tant el pitjor —malaltia i amenaces—, com el millor —una iniciació a l’art amb un avi genial i fascinant—”. Schlesser recorda que “Vaig crear un sistema discret que convida a llegir el llibre dues vegades: cada obra porta una lliçó i s’aplica en el següent capítol. Volia que hi hagués diversitat entre obres molt conegudes, com El jurament dels Horacis, per exemple, noms absolutament imprescindibles com Van Gogh o Frida Kahlo i coses molt més rares, molt més singulars com una fotografia de Julia Margaret Cameron.” La novel·la anava evolucionant durant el procés d’escriptura”. Depenent del desenvolupament dramàtic i de la progressió de Mona, va ser necessari adaptar-se, citar una obra en lloc d’una altra”.
Sobre els personatges de Mona i el seu avi Henry assegura que són “dos personatges excepcionals, amb notables qualitats morals. Volia que fossin alhora molt humans, atrapats en la carn de la novel·la, i al mateix temps una espècie d’ideals que poguessin servir de models inspiradors, cadascun en un pol de l’existència: la infància oberta a totes les possibilitats, d’una banda, i la maduresa i la passió per la transmissió, per un altre.”
La primera visita és al museu del Louvre davant del quadre “Venus i les altres Gràcies oferint presents a una noia” de Sandro Botticelli. La primera lliçó que aprèn Mona del quadre és que cal aprendre a rebre. El seu avi assegura “que la naturalesa humana, perquè sigui capaç de fer coses grans i belles, ha d’estar disposada a acceptar: acceptar la bona voluntat dels altres, el seu desig de complaure, rebre allò que encara no té i allò que encara no és. Aquell que rep, sempre serà a temps de tornar, però no de tornar, és a dir, donar una altra vegada, és indispensable haver estat capaç de rebre”.
Amb Frida Kahlo aprèn que el que no et mata et fa més fort assegurant que “quan va crear una efígie de si mateixa tan orgullosa, erigint-se en una marededeu que resideix tots els martiris, dona una lliçó molt més profunda, una lliçó que defuig de la fatalitat”. O davant de “La Gioconda” ens convida al fet que cal somriure a la vida. Leonardo da Vinci assegurava que la seva obra suscitava un sentiment de mirall: la imatge d’un home que badalla, fa badallar, la imatge d’un home agressiu, fa ser més agressiu. I la imatge de la seva Gioconda que somriu, és una invitació a somriure com ella, afirmava el mestre el Renaixement.
Tots els aprenentatges de la jove Mona, s’aniran relacionant i ampliant al llarg de la novel·la i fins a veure les 52 obres mestres. Un recorregut que ens convida a una reflexió “Cal veure-hi més enllà del que veiem”.
La novel·la inclou imatges de les 52 obres d’art comentades i referenciades a la novel·la amb una sobrecoberta desplegable.
