Eloi Vila destaca que ‘Cartes des del Front’ reconstrueix les històries de les persones que hi ha darrera les cartes’
Moltes de les cartes avui conservades han estat amagades durant molt de temps i algunes s’han trobar en caixes que no s’havien obert fins ara.
Eloi Vila ha parlat a L’illa dels llibres de Cartes des del front (Ara Llibres)
-Quin va ser el punt de partida de Cartes des del front?
L’origen del llibre neix a partir d’una proposta de l’editorial Ara Llibres, amb qui ja havia publicat dues novel.les. L’editorial em va plantejar la possibilitat de fer un llibre a partir dels espistolaris de soldats catalans des dels fronts de guerra, de la Guerra Civil.
La proposta em va encantar però em semblava que el que calia fer era explicar històries humanes.
Poder conèixer què i qui hi havia darrera cada carta. Intentar explicar aquella bestiesa de fa 70, aquella bestiesa de guerra, a partir de les petites històries de soldats que van haver de deixar a casa uns pares, una parella i, en molts casos, els fills. Uns homes que van haver de deixar a casa els seus somnis, els seus projectes vitals per anar a lluitar. L’editorial va trobar excel.lent la meva proposta i ens vam posar a treballar.
Jo, inicialment, vaig rebre al voltant de 150 cartes o paquets de cartes. De tota manera, encara en continuo rebent. Fa un aprell de setmanes, una persona es va presentar a casa meva amb el diari del seu pare en el qual narra com, enmig del conflicte, es canvia de bàndol, del republicà al franquista. I fa quatre dies em van portar una maleta plena de cartes d’un senyor de Vallgorguina que va anar a la guerra.
Em van dir: si t’interessa, parlem-ne. És un no parar. i m’està sent difícil poder assumir tot aquest material. I assumir vol dir ordenar, llegir, escollir i treballar. Pel que fa al procés de selecció de les cartes per al llibre, he intentat buscar l’equilibri entre històries molt dramàtiques, històries més divertides, històries amb una intensitat molt fort. i a més, històries que em permetessin passejar per tots els fronts de guerra a Catalunya.
En la tria, és evident que hi ha un punt d’intuició periodística de pensar: hosti, aquí darrera hi ha una bona història.
De tota manera, tinc una doble sensació: satisfacció per haver pogut fer aquest llibre i frustració i culpabilitat: per què he deixat aquesta o aquella història fora? M’ho pregunto sovint.
-Les cartes transmeten il·lusió, esperança però tambe dolor i patiment. De que parlen les cartes que has recopilat?
Parlen de tot. D’emocions des de la distància, del desig de tornar, de patiment extrem, de comiats dolorosos,… En molts casos, és curiós com els soldats exposen la seva situació treient ferro a la realitat.
El seu objectiu era no fer patir la mare o la dona que rebia la carta. En el contingut de les cartes hi ha la clau del llibre: el que es diuen té una intensitat brutal quan saps qui són les persones que es comuniquen. Aquesta ha estat la meva obsessió: històries humanes.
-En moltes ocasions les cartes era l’únic contacte que tenien els soldats amb els seus familiars…..
L’únic. I tant. L’únic contacte excepte en alguns casos que en el mateix batalló coincidien soldats d’un mateix poble o d’un poble veí, i els companys soldats feien de misstagers aprofitant algun dels permisos. La carta és clau a la guerra. i, per tant, el servei de correus havia de funcionar a la perfecció. I així era.
Durant la primera mundial, els exèrcits s’adonen que per mantenir alta la moral de la tropa és clau que els soldats lluitin per alguna cosa. I aquesta alguna cosa és algú que els espera a casa: mare, dona, fills. Si ells saben que a casa hi són i els esperen, mai es rendeixen. Aquesta màxima, els exèrcits la tenen molt assumida.
I a la Guerra Civil van fer els possibles per manmetnir-la. A més, entre finals del segle XIX fins als anys 30 del segle XX, les xarxes de carreteres i ferroviàries de l’Estat espanyol van ampliar-se moltíssim en volum de quilòmetres i això va facilitar l’accés del correu arreu.
-Més de 70 anys després, La guerra civil encara avui én dia és un tema tabú?
Depèn. Per a molta gent sí i per a molta gent, comença a deixar de ser-ho. De fet, jo m’he preguntat per què la gent m’ha cedit part de la seva història tan íntima?
Crec que hi ha tres motius. El primer, homenatjar una generació que va lluitar per defensar el govern legítim, el govern de la República, que els franquistes van aixafar.
El segon saber una mica més per acabar de reconstruir la història del su pare o el seu avi. I tercer, acabar amb la por.
Durant anys, a moltes cases no se’n va parlar de l’estada del pare o l’avi a la guerra. I en molts casos, ni coneixien l’existència d’unes cartes. Quan les han trobat, molts fills i néts han decidit que era moment de parlar-ne. Parlant es curen les ferides.
-Cartes des del front si que recull cartes de tots bàndols, tot i que majoritàriament provenen del bàndol republicà….
Majoritàriament provenen del bàndol republicà perquè Catalunya va ser zona republicana des de l’inici fins al final de la guerra i, per tant, els joves catalans estaven obligats a anar a lluitar amb l’exèrcit republicà. I, per tant, la major part del material és de soldats republicans.
Ara bé, hi ha una història d’un jove escultor i pintor de Vic que va lluitar al bàndol Nacional amb el Terç de la Mare de Déu de Montserrat, una unitat de voluntaris catalans de l’exèrcit franquista. Ho va fer per convicció religiosa, no ideològica. I la seva família va accedir a cedir-me la història. I els estic molt agraït.
M’hauria agradat poder incorporar més històries del bàndol Nacional però no ha pogut ser. N’he disposat de vuit. I en la majoria dels casos, la família s’ha fet enrera.
-Cartes des del front no es limita a reproduir les cartes sinó compta amb una informació adicional que ens serveix per saber-ne una mica més seguint el fil de la història…..
Cartes des del Front reconstrueix les històries de les persones que hi ha darrera les cartes. I també hi ha una voluntat de contextualització històrica. I això és bàsic per comprendre i interpretar el moment vital que vivia el soldat. A més, permet conèixer l’evolució de la guerra, a mesura que vas llegint els capítols.
-Quin testimoni t’ha sobtat més?
N’hi ha molts. Però en trio un parell. La història del Josep Ferrer, l’avi de l’Albert Om, que em va cedir la història del seu avi i li estic molt agraít.
El Josep Ferrer era de Vic i marxa a la guerra l’abril del 1938. Deixa a casa dues filles i la dona embarassada. El maig de 1938, un mes després de marxar de casa i nom´s dos dies després d’entrar en combat, mor a la Sentiu de Sió, a tocar de Balaguer. El Josep Ferrer va poder conèixer el naixement de la seva tercera filla, la Dolors, per carta. I la família va ppoder saber que havia conegut
la notícia perquè quan els van entregar les seves pertinences, hi havia aquesta carta, tacada de sang. Una història frepant. Duríssima. Hi ha una història molt poètica, la de l’Antònia Farell. L’Antònia era molt peita quan el seu pare va marxar a la guerra. El pare va morir a Bellvís, en un bombardeig. Ara, l’Antònia té 74 anys i una memòria fràgil. Només té un record del seu pare, d’una visita en un permís: el pare assegut en una cadira i ella a la falda mentre li explicava un conte, Les set cabretes i el llop.
– Tindrem segona part?
Espero i desitjo que sí. Però no ho sé, encara. He de païr una mica aquest llibre que, per a mi, no és un llibre qualsevol.
Escolta l’audio de l’entrevista.
