Vaig arribar a un camp de refugiats d’Etiòpia a coll del meu oncle Atem, que havia anat obrint camí entre la malesa mentre fugíem. De seguida vaig saber que en deien Panyido, d’aquell camp. Era el 1987 i jo tenia tres o quatre anys.
Més endavant, quan vaig tornar al Sudan, vaig saber que Panyido estava a dos dies de camí (si caminaves dia i nit) de la frontera sudanesa, i a molts i molts dies de camí del meu poble.
Era de nit quan amb el meu oncle i els meus dos cosins més grans, en Dut i en Yaac, vam arribar a la vora del riu on estava situat el camp. Ja s’hi havia congregat una gentada que, com nosaltres, hi havien fet cap pensant-se que hi trobarien menjar i un sostre perquè els ho havien dit els pagesos que s’havien trobat pel camí.
Arribaven del viatge morts de gana i de set, malalts o ferits, i corrien il·lusionats cap al centre del camp, però no hi trobaven res’. (fragment d’El nen perdut)
La superació i l’esforç són els ingredients destacats del llibre El nen perdut que sabia el que volia.
L’editorial La Campana ha publicat aquest llibre autobiogràfic d’en Aher Arop Bol. Nascut l’any 1983 en un poblat dinka del Sudan del sud, gràcies al seu relat conèixerem la seva vida i també les seves ambicions i ganes de superació.
El nen perdut es centra des de els 4 anys quan vivia en un camp de refugiats a Etiòpia fins als 19 anys.
Sense pare ni mare aviat haurà de sobreviure a la guerra, la fam i la misèria, tot comneçant un viatge que el portarà a viatjar per mig àfrica en busca dels seus pare si d’un futur millor.
Al principi va viure amb el seu oncle i dos cosins, però aviat va tenir clar que volia ser alguna cosa en la vida i comença un viatge per diversos països africans fins que arriba a la República de Sud-àfrica als 19 anys.
Actualment l’Aher Arop Bol es guanya la vida amb una paradeta de llaminadures i tabac sota un pont a l’estació central de Pretòria i estudia la carrera de dret. Al mateix temps es fa càrrec de l’educació dels seus dos germans petits.
