L’escriptor colombià publica la novel·la guanyadora del Premio Alfaguara 2014.
Guardonada amb el Premio Alfaguara 2014, El mundo de afuera de l’escriptor colombià Jorge Franco és segons paraules del mateix autor ‘Una historia que arrenca com un conte de fades amb castell medieval i una princesa en un Medellín idíl·ílic i paradisíac que acabarà com una història de Quentin Tarantino’.
El mundo de afuera (Alfaguara) compta amb aquests elements i molts més que situen a Jorge Franco com un dels valors destacats de la literatura colombiana després de la publicació d’obres com Mala noche, Rosario Tijeras, Paraíso Travel, Melodramas o Santa Suerte.
La novel·la està basada en un fet real, el segrest de Don Diego Echavarría a l’any 1971 i que va commocionar la llavors tranquil·la ciutat de Medelllín.
Diego era un milionari que es va fer construir un castell d’inspiració francesa a l’estil de La Rochefoucauld i que es traslladava en una limusina.
“Yo no conozco a nadie que se vista como él, ni que tenga paje y limusina, ni mucho menos que viva en un castillo como los de Francia, ni que tome el té en una terraza rodeada de fuentes, con monstruos de cemento que botan agua por la boca. Nunca he oído de otros niños que no tengan que ir al colegio sino que estudien en su casa, como Isolda, con una institutriz extranjera y maestras particulares. Para nosotros ir a Europa es como ir a la Luna y ellos van cada año como si fuera allí no má’’.
El segrest del milionari va ser un dels primers en rellevància i va marcar un abans i un després de la ciutat colombiana.
Tot i que la història compta amb elements reals, Jorge Franco s’ha basat en aquests fets per construir una novel·la on barreja fantasia i realitat.
També a la novel·la , el millionari Don Diego Echavarría mana contruïr un castell a Medellín per poder protegir a la seva filla Isolda del món exterior.
Aquesta, tot i viure reclosa en el castell, rep una bona educació i de tant en tant fa algunes escapades en un bosc proper.
Qui sempre l’observa , és un jove anomenat El mono, que ha viscut sempre obsessionat per la seva bellesa i fins i tot s’ha plantejat en alguna ocasió, segrestar-la.
Finalment decideix segrestar a Don Diego i demanar un rescat milionari però els ajudants del segrestador no són ni de bon tros uns experts i destaquen per ser poc professionals.
“En medio de un jardín silvestre, entre helechos y quebradas de aguas limpias tenían encerrado a don Diego, tan confinado que ni siquiera le llegaba el aroma de los jazmines en las noches. Lo rondaba el silencio cuando sus captores se quedaban callados, o cuando los perros de las fincas vecinas no ladraban. El silencio no era solo el sonido del bosque sino el tiempo atrapado en las cuatro paredes del cuartucho. Y el silencio de sus recuerdos.”
El segrest i la vida de Don Diego i la seva filla Isolda i com s’elabora el pla i la posterior execució per part dels segrestadors centren bona part de la novel·la que utilitza flashbacks sense ordre cronològic per narrar-nos la història.
Potser aquí radica la dificultat i al mateix temps la magnífica creativitat de l’escriptor colombià que ens ofereix una posada en escena molt més interessant.
I com en tota novel·la de Jorge Franco la gran força i pes de l’obra està marcada pels personatges i sobretot els diàlegs, especialment les converses entre segrestador i segrestat.
“—Le decía, don Diego, que al lado de las letras uno se ve insignificante, aunque en la montaña lo que se ve chiquito es el letrero. Y no demoran en llegar hasta ahí los barrios de invasión. No sé qué irá a pasar con el letrero, entonces. Yo no he vuelto por allá desde que me dio por ir a su castillo. Pero allá arriba, alumbrado por el resplandor verde, mirando titilar a Medellín fue que decidí que por encima de todo, incluso de mi vida, su princesa, don Diego, sería para mí.”
El mundo de afuera és una novel·la de castells i de princeses però molt diferents als clàssics contes que ens explicaven de petits.
Jorge Franco ens mostra dos mons oposats; el món idíl·lic del castell i el món exterior, d’El Mono Riascos el líder de la banda, que comença a viure una etapa de transició per acabar convertint-se en un indret poc segur a mans de les màfies i els narcotraficants.
“—Creo que los dos llegamos tarde a esto —le dijo don Diego—. Yo como su víctima y usted como mi victimario. —Hizo una pausa y añadió—: Por donde se le mire, usted saldrá perdiendo y yo ganando.”
