L’Illa dels Llibres en col·laboració amb l’editorial La Campana us ofereix els primers capítols de la novel·la.
Mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte després de ser derrotat a Waterloo. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que era, un geni del mal. I la llàntia on el van tancar es deia Santa Helena: un illot de roca a milers de quilòmetres de la costa més propera, infestat de rates i vigilat per l’armada britànica.
La primavera del 1819, François-René de Chateaubriand i la seva amant, Delphine Sabran, s’embarquen rumb a aquesta illa perduda al bell mig de l’oceà. El gran escriptor del segle i la marquesa de Custine volen posar a prova el seu amor superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari, com han fet les parelles més cèlebres de la història, des de Marc Antoni i Cleòpatra fins a Romeu i Julieta. Després de mesos de navegació, a quin adversari més temible que Napoleó es poden enfrontar aquests fills de l’aristocràcia francesa? Però en la seva trobada amb l’emperador que va conquerir tot Europa, el militar a qui respectaven fins i tot els seus enemics, l’home davant del qual es rendien les dones…, Chateaubriand i Delphine descobriran amb horror que els monstres poden tenir molts rostres.
1 de març de 1819
Què s’esdevindria si reuníssim en una mateixa habitació l’Amor,
la Cultura i el Poder? Crec, Diari Meu, que tot va començar perquè
un dia em vaig formular aquesta pregunta, d’altra banda
tan frívola i banal.
El Poder: mai un home ha estat reclòs en una presó més
segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte.
Tothom sap què va li passar: que el món, fart de les seves
ambicions infinites i destrosses inacabables, va decidir tractar-
lo com el que és, un geni del Mal. I la llàntia que van dissenyar
per tancar-lo i retenir-lo es diu Santa Helena.
L’Amor: durant tota la meva vida només m’ha interessat
una faceta humana, aquest misteriós efluvi de l’ànima pel qual
els éssers humans ens sentim atrets els uns per uns altres. Estimo
l’amor, adoro i venero l’amor, i m’enorgulleix que la llista
dels meus amants sigui més llarga que una calçada romana.
L’últim i predilecte d’entre tots: François-René de Chateaubriand.
A qui estimo més? A l’Amor o a René? Ni jo mateixa
ho sé. Només sé que vull posar a prova els límits d’aquesta virtut
superior a la qual he dedicat la meva vida: l’Amor humà.
La Cultura: per a una empresa tan agosarada necessito còmplices
que l’elevin i la facin fructificar. I una sagrada complicitat,
en el sentit més extens del terme, és el que m’uneix a
François-René de Chateaubriand, el gran autor del nostre segle
(i probablement d’uns quants segles més). Si ho pensem
bé, la nostra unió era pràcticament inevitable. Tots dos vam
néixer el mateix any, tots dos som esperits sensibles i amants de
les arts, i tots dos som fills de l’aristocràcia francesa. La Revolució,
el Terror, el Consolat, el Directori, l’Imperi, i, en definitiva,
tots els règims i horrors de la nostra època van delmar
tant i tant les nostres files, quedem tan pocs nobles gals, que
era pràcticament impossible que no acabéssim topant l’un amb
l’altre.
Pel que fa a Chateaubriand, què podria dir-se d’ell que ja
no fos públic? És la ploma més esmolada i més reconeguda de
la nostra era. La més artística i la més militant. La més elevada,
la més didàctica i la més amena. El seu estil és suprem; té
sentit i bon sentit, gust i bon gust, to i bon to. Què més pot
demanar-se a un escriptor? Ah, sí: que militi, que viatgi, que
alliçoni i que vituperi. Ell ho ha fet tot, i més, i d’una manera
superlativa. Ja és immortal en vida. I a mi m’agrada allitar-me
amb la immortalitat. L’estimo, doncs. Del que no estic tan segura
és que ell em dirigeixi un amor de la mateixa qualitat.
Així que avui, Estimat Diari, quan la tertúlia quinzenal que
convoco al meu castell ha finit i els convidats ens han deixat
sols, m’he encarat a René i li he dit:
—Estimat, vós que reflexioneu sobre tantes coses, i ho feu
abans i millor que la resta del gènere humà, segurament heu observat
un aspecte de la vida que l’art reflecteix com un mirall:
que els grans amants, tant de la història com de la literatura,
posen a prova el seu amor tot superant dos grans obstacles: una
gran distància i un gran adversari.
—Vet aquí una observació tan aguda com exacta —ha confirmat
ell—. Marc Antoni, per amor, es desplaça fins a Egipte,
i s’ha d’enfrontar al poderosíssim August. O Romeu i Julieta,
capaços de desafiar les seves famílies, les més poderoses de Verona.
De fet, Romeu recorre una distància fins i tot superior a
la de Marc Antoni, perquè és exiliat de la polis, si hi torna haurà
infringit la llei. Creua ell la distància més decisiva: la frontera
de la norma sagrada.
—No us oblideu de la reina de Saba, que per unir-se a
Salomó s’endinsa en els erms aràbics que separen Put d’Israel, i
un cop allà pateix el poder dels fariseus.
—O d’Enric VIII —ha afegit Chateaubriand—, que per
amor a Bolena s’enfronta a Roma, al Papa i a la cristiandat sencera.
I quin viatge, el seu! Transita de la unitat al cisma, de l’ortodòxia
a l’heterodòxia. De la salvació a l’infern.
Llavors ha escurat la seva copa i ha canviat de to:
—I ara ajuda’m, bon Déu —ha sospirat ell—, perquè venim
de mantenir dues hores de tertúlia literària amb amics i
convidats, i aquesta qüestió no l’heu mencionat fins ara, quan
tots ens han deixat i no ens escolta ningú. De la qual cosa infereixo
que esteu a punt d’exigir-me alguna proesa amorosa.
—Quanta brillantor, d’intel·lecte i d’esperit, concentrada
en un sol home! —he rigut—. Perquè no us falta raó.
Jo també he glopejat la meva copa i he afegit:
—Soc la vostra amiga i amant, i soc feliç de no ser res més:
delego l’aspiració a la insipidesa matrimonial en les dones me-
diocres. Però crec que tinc dret a exigir-vos dues proves
d’amor.
Quan Chateaubriand pateix un desconcert, cosa tan poc
freqüent com la pluja al desert, o mira al cel o s’escandeix vi
per guanyar temps. I devia estar molt i molt desconcertat, perquè
ha fet totes dues coses alhora: mirar al sostre i omplir-se el
got. (A Chateaubriand, Diari Meu, li agrada exhibir aquesta
mena d’habilitats, tan infantils com masculines, de l’estil omplir
un got fins al límit sense mirar-lo ni vessar-lo).
—Però, adorada —ha implorat—, quina prova més gran
puc oferir-vos del meu amor que la meva presència contínua i
llibertina, tot i arrossegar les cadenes del matrimoni?
—Els dos reptes que acabem de referir —l’he tallat abruptament—:
que per amor a mi cobriu una distància màxima i
us enfronteu al rival màxim.
Tot i la profusió de vi que havíem consumit, Chateaubriand
ha empal·lidit com el guix. Perquè una ment tan preclara com
la seva ja havia endevinat les pretensions que em guiaven.
—D’aquí quinze dies salpa un vaixell amb un destí molt
concret. Tinc passatge a bord. I una reserva per a vós si, com
espero i desitjo, decidiu acompanyar-me.
Arribats a aquest punt, Diari Meu, Chateaubriand només
podia quequejar uns sons gairebé cànids: «no… però… no, això
sí que no…».
—Això sí que sí —l’he tallat, ferma, per segon cop—: sempre
he desitjat conèixer aquest fenomen històric amb forma
humana, aquest individu que ha condicionat tantíssim la meva
vida, la vostra i la del món sencer. Una criatura, ara, reclosa com
una fera monstruosa. En efecte: com ja heu endevinat, el vai-
xell es dirigeix a Santa Helena. Vós escolliu: satisfer-me o defraudar-
me, acompanyar-me o tolerar que em lliuri a la companyia
de Napoleó Bonaparte.
Les exasperacions de Chateaubriand sempre tenen un punt
melodramàtic. S’ha posat dret, mantenint tots dos palmells sobre
la taula, els braços estesos com pilars. Ha vociferat:
—Ah, no! Mai, senyora de Custine! Esteu confonent l’amor
amb la temeritat, el desig amb l’excentricitat! No! Em sentiu?
No! La paraula més rotunda de la llengua francesa només té tres
lletres: non!
M’he mantingut impertorbablement silenciosa. Però a una
dona no li cal parlar quan la seva actitud, el seu cos i els seus
ulls, tot alhora, afirmen i confirmen que no cedirà. (En aquests
casos, Diari Meu, hi ha una cosa que una dona no ha de fer mai:
parpellejar).
Chateaubriand ha canviat d’estratègia. Ha agafat les meves
mans amb les seves, i m’ha tractat dolçament pel meu nom de
pila, cosa ben inhabitual fins i tot en els moments més íntims,
«Delphine, Delphine…», per acte seguit, de sobte, tornar a
elevar el cos i el volum de la veu:
—No! Mai! Fins i tot l’amor i la passió tenen límits que els
són vedats de creuar! Aquest home és l’horror! Més que això!
Un infern l’habita, una vanitat criminal el guia. Ho lamento,
estimada, però les forces més imperioses m’obliguen a declinar.
No puc venir, no vull venir, no he de venir, i no ho faré.
Non! No m’embarcaré!
—Si m’estimeu, ho fareu.
—No! No, no i no. Mai!
16 de març de 1819
Tal com estava previst, avui hem embarcat a Marsella, a una
nau que duu per nom Bosphorus. Hi som jo, la meva serventa
de confiança, la Fidèle, i sí, per descomptat, François-René de
Chateaubriand. (T’ha semblat graciosa l’el·lipsi, Diari Meu?).
I ara em permetràs, Estimat Diari, quatre línies sobre l’objecte
real d’aquest viatge tan imprudent i extravagant. Una
dona com jo sempre sap si un home està enamorat d’ella molt
abans que ell mateix ho sàpiga. Així és. Jo m’estimo René, i ho
sé. I ell m’estima igualment a mi, en efecte, però encara no
ho sap. Almenys del tot. El que espero i desitjo és que aquest
viatge faci cristal·litzar finalment el seu amor per mi. Quan
tingui davant Napoleó Bonaparte, l’Emperador del Món, i
aquest em desitgi, quan René vegi que la potència humana més
gran que ha existit mai es deleix per mi, potser, per fi, els seus
autèntics sentiments afloraran a la superfície. Creu-me, Diari
Meu: els camins que duen a l’Amor són infinits, i el de la gelosia
potser no és el més virtuós, però és el més directe.
Som amants, som amics, som parella, de fet. Desitja el meu
cos i el meu intel·lecte, tots dos veterans de mil batalles de llit o
de saló. Això és cert i no en tinc cap queixa. I ara mateix, quan
prenc notes mentre observo Chateaubriand, dempeus a la coberta,
la seva presència em desfà i humiteja quatre llavis: la
seva figura esvelta, els seus cabells negres, fustigats i embogits
pel vent marí, i aquesta expressió aguda, com d’algú que rumia
abismes. Admiro el seu mentó esmolat, els seus dits de pianista,
la parsimònia total i concentrada del seu cos. Moro d’amor
per ell.
Però, i ell per mi? A René sempre li ha faltat creuar l’última
frontera; l’última reticència que implica l’amor veritable: mai
no l’he vist rendit, lliurat, feliçment conscient de la immensa
grandesa d’allò que ens uneix. Permet-me, Diari Meu, que t’expressi
aquesta mancança amb una estampa: després de fer l’amor
mai diposita el seu palmell a la meva galta, mirant-me amb un
infinit de tendresa als ulls. No. Gira l’esquena per llegir Racine,
i crida al servei perquè li duguin cafè i brioixos.
Potser et deus preguntar, Diari Meu, si un detall tan fugaç,
que l’amant ens mussiti un «t’adoro» definitivament sincer, es
mereix que emprengui el més arriscat i extravagant dels viatges.
La resposta: naturalment que sí.
Jo soc Delphine Sabran, marquesa de Custine. La meva
vida tota ha estat una imprudència i una extravagància cosides
per l’única cosa substancial que existeix a l’univers: l’Amor.
Rumb a Santa Helena
Estimat Diari,
Mai com aquests dies he admirat tant els autors capaços
d’escriure relats amens sobre les travesses marítimes. Per què?
Doncs perquè la meva experiència és que tot el que es pot dir
d’un viatge per mar és que no hi ha res a dir. Cada onada és
idèntica a l’anterior i el color del mar és igual al del cel: gris,
gris i més gris.
Només em distreuen els jocs carnals amb F. R. (Des que
hem embarcat em refereixo al meu amant per les sigles del seu
nom ja que temem que «Chateaubriand» sigui massa conegut,
fins i tot per a una marineria barroerament inculta). Però, com
et pots suposar, aquests plaers ja no són cap novetat, i menys a
la nostra edat.
Suposo que et deus preguntar, Diari Meu, com podem conservar
en secret l’adulteri a dins d’uns espais tan diminuts com
els d’un vaixell de línia. Molt senzill: perquè el vaixell té uns
espais pensats per salvaguardar la hipocresia pública. Les cabines
són petitíssimes. Però n’hi ha dues de contigües i comunicades
per una porta a l’envà que les separa. Als vespres, F. R.
entra castament a la seva cambra i jo i la Fidèle, a la meva. Però
un cop dins em desplaço per la porta comuna fins al seu llit. La
discreció té un preu: cada nit una humil serventa, la Fidèle,
dorm el doble d’ampla que dos aristòcrates de la més granada
solera. I t’asseguro una cosa, Diari Meu: si el viatge dura gaire
més, odiaré els colzes i genolls de Chateaubriand, que cada nit
s’encasten en els meus malucs.
El menjar, espantós. Ni la Fidèle, que visita la cuina (si és
que mereix aquest nom) per tal de dignificar els nostres plats,
se’n surt. A més, el capità ens ha comminat a menjar llimones,
i no admet excuses, dilacions ni excepcions. T’ho pots creure,
Estimat Diari? El capità al·lega uns estrambòtics motius de salut
relacionats amb l’escorbut, que ni em crec ni comprenc. Els
plebeus, des dels temps dels germans Grac, sempre estan buscant
ocasions per punxar els nobles, això és el que penso jo.
Només una estampa d’interès: per si ens calia entendre el
terrible destí de Bonaparte, el segon dia de navegació ens n’ha
ofert una mostra. Quan passàvem per davant d’una illeta balear
anomenada Formentera, minúscula, el capità ens ha comentat:
—Vet aquí: Santa Helena no és gaire més gran ni extensa que
això. L’Ogre, l’ambició del qual no seria satisfeta ni conquerint
tota la terra del planeta, ara descansa a un lloc tan reduït com
aquest. Tal faràs, tal tindràs.
F. R. em llegeix un resum enciclopèdic que ha embarcat:
Santa Helena ocupa, exactament, 121 quilòmetres quadrats. Al
zenit del seu imperi, Bonaparte controlava 2.500.000 quilòmetres
quadrats.
Pròximament reportatge i entrevista a L’Illa dels Llibres
