L’autora de Paraules Emmetzinades tracta el drama de l’ablació.
Maite Carranza torna a la literaura per a adults amb ‘El fruit del Baobab’ (Edicions 62) amb una novel·la sobre la la mutilació genital femenina, una pràctica encara habitual a molts països africans.
Es calcula que uns 150 milions de dones són víctimes de l’ablació arreu del món i unes 6.000 noies pateixen la mutilació genital femenina cada dia.
Una pràctica que a Europa és també una realitat entre el col·lectiu immigrants amb unes xifres que arriben al voltant d’unes 500.000 al continent europeu.
L’ablació és una pràctica generalitzada en alguns països africans i acceptada com una tradició que permetrà a les dones a no ser excloses socialment. Normalment es practica sense medicació , anestesia o anticoagulants, posant en perill la vida de les persones.
Maite Carranza no tanca els ulls a la realitat i ens ofereix a El fruit del baobab, una novel·la on intenta denunciar aquestes pràctiques al mateix temps que ens demostra un cop més, que també es pot fer literatura compromesa. Per aquest motiu s’ha documentat durant tres anys per escriure El fruit del baobab. Ha viatjat a Gambia per conèixer millor la realitat i s’ha entrevistat amb associacions i experts per poder escriure la novel·la.
Tot i ser una novel·la coral, El fruit del baobab, està protagonitzat per la Lola, una pediatra que tot just acaba d’arribar arriba a un ambulatori de Mataró.
Allà coneix a l’ Aminata una jove gambiana amb quatre fills i que ha decidit no tenir més fills al mateix temps que descobreix les intencions del seu marit de casar-se amb una segona dona. Aminata veu com la Binta, la seva filla adolescent vol trencar amb les tradicions i no perdona als seus pares la seva ablació.
Maite Carranza ens obre els ulls i ens acosta a dues realitats i cultures ben diferents, marcades per la tradició i els rituals. El xoc de cultures i la immigració centren també l’atenció de la novel·la.
Fragment de la novel·la.
”S’hi atansa en silenci, prement el fruit del baobab, i el deixa a terra perquè sigui el primer que vegin les seves filles en obrir els ulls. El cor s’accelera per la certesa que aquesta serà la darrera vegada i tem que els seus batecs acabin per despertar-les.
No gosa ajupir-se i xiuxiuejar-los a cau d’orella unes paraules de comiat: dolces per a les petites bessones, encoratjadores per a l’Aminata, la gran, la qui diuen que més se li assembla.
De mica en mica oblidaran la seva veu, la seva fesomia i el seu nom. S’entristeix en adonar-se que no hi serà per ballar en la seva purificació, per pintar-los els peus de henna el dia del seu casament ni per agafar-los la mà en els seus parts. No hi serà mai més.
L’ombra recula amb petjades lleugeres fins que és engolida pel guirigall nocturn de la selva. El fruit del baobab, una llepolia cobejada pels menuts, resta a terra per endolcir la buidor d’una absència que mai podrà ser restituïda.”
