La novel·la està protagonitzada per tres germans hereten la casa d’Alella on van créixer i decideixen anar-hi a viure.
En Jordi Sanuy analitza a L’Illa dels Llibres, la novel·la ‘El fibló’ de Sílvia Soler.
Els llibres diuen moltes coses de les persones. De les persones que els escriuen. I de les persones que els llegeixen. La Laura, filla gran del dramaturg Sebastià Sureda, espera que els que guardava el seu pare a la biblioteca de casa, a Alella, li diguin més coses de les que ell mateix li havia explicat en vida. La seva obra era molt més important que la família, sovint deixada de costat. En un segon pla. A l’espera.
La Laura dedica uns quants mesos a la biblioteca, destriant el gra de la palla. Decidint quins llibres del seu pare conserva i quins desterra a la biblioteca del poble. La Laura, que és novel·lista, és la narradora i gran protagonista d’”El fibló”, el darrer llibre de Sílvia Soler (Figueres, 1961). Està publicat per Columna i té 293 pàgines.
El primer que es proposa és descobrir quin mètode es va fer servir per emmagatzemar-los, després de descartar l’alfabètic. Entre les seves lleixes hi ha títols com “El roig i el negre”, “Una vella i coneguda Olor”, “L’última trobada”, “Madame Bovary”, “La Regenta”, “La casa de Bernarda Alba”, “Els amants suïcides” , “El diari d’Anna Frank” i “Romeu i Julieta”, entre altres. A partir d’aquests llibres comença a saber més coses del seu pare… i de la seva mare, l’Helena.
L’Ignasi i la Judit són els germans de la Laura. Quan el seu pare mor, tots tres recuperen bona part de la relació que havien perdut els últims anys. No estaven barallats, però feia temps que anaven una mica a la seva. Ha arribat el moment d’asseure’s, de parlar amb tranquil·litat -mirant-se als ulls- i de decidir què s’ha de fer amb la deteriorada casa d’Alella. És l’herència d’en Sebastià, a qui, possiblement, no trobaran massa a faltar. Sempre els havia ignorat. Intencionadament. En Marcel i la Clàudia (que són fills de l’Ignasi) i la tieta Margot (que fa molts anys que vivia a França) entren amb força al dia a dia de la Laura que, fins fa poc, només tenia ulls pel seu Tomàs. Ara se n’adona que, per sortir del pou, necessita la seva família, que posa al davant de tot.
I què ens diuen els llibres de la Sílvia? Doncs que, de vegades, alguns problemes no són tan grans com semblen quan apareixen com bolets. Problemes que amb una miqueta de sol, una miqueta de vi i, sobretot, paciència i una visió positiva de la realitat potser es poden solucionar una miqueta abans. També ens diuen que estima els llibres i la literatura i que té un respecte profund per les flors i la per natura. Potser m’equivoco. Però jo ho veig així. Són llibres que es llegeixen bé i et carreguen d’energia positiva.
“-Quan el pare va morir, feia poc, mot poc, potser un parell de setmanes, que una amiga meva havia perdut la mare… L’havia tinguda molt de temps malalta. Jo tenia molt present com l’havien tractada les altres nenes de l’escola, les mestres i les monges i els veïns del barri. Tot eren manyagues i preguntes i condols. Pobreta per aquí, pobreta per allà i, sobretot, elogis per a la mare desapareguda. Que si era tan bona mare, i tan guapa, i amb aquella veu tan dolç i com la trobarem a faltar. Quan va morir el meu pare, en canvi, només hi va haver silenci. Ningú parlava ni deia el seu nom. Els adults es limitaven a un minso ‘ho sento’ si es creuaven amb la meva mare pel carrer. A mi, a l’escola, amb prou feines em van dir res… Vaig pensar que en la mort del meu pare hi havia quelque chose… alguna cosa lletja…”.
Jordi Sanuy és periodista i editor del blog Paranoia 68, dedicat al món dels llibres i el cinema.
@Jordi_Sanuy
