L’escriptor barceloní publica la novel·la”Transbordo en Moscú”, la darrera aventura de Rulfo Batalla.
Eduardo Mendoza tanca la trilogia de les aventures de Rulfo Batalla i el príncep Tukuulo amb “Transbordo en Moscú”, després de la publicació de “El rey recibe” i “El negociado del yin y el yang” (Seix Barral) que formen part de la sèrie de Las tres leyes del movimiento. La trilogia té com a objectiu narrar els fets més significatius del segle XX des del punt de vista dels dos personatges creats per Mendoza.
Rufo Batalla contreu matrimoni amb una rica hereva, però no aconsegueix oblidar al príncep Tukuulo i a la seva exquisida esposa.
L’agitada transició política espanyola ha donat pas a una prosperitat econòmica que sembla destinada a no tenir fi. Mentrestant, la caiguda del mur de Berlín culmina un procés de transformació que presagia el daltabaix de l’URSS, i de sobte el que semblava una bogeria, la conquesta del regne de Livonia, es tornapossible.
Al tercer lliurament donarà peu a la possibilitat per part del príncep Tukuulo de fer-se amb el tron de Livònia i convertir-se en rei. Rulfo Batalla desplegarà els seus dots com a espia aficionat.
Rufo Batalla viatja a Londres, Nova York, Viena i Moscou, i s’enfronta a situacions insòlites, obligat a exercir papers que mai hauria triat.
Però quan descobreix que el servei d’intel·ligència soviètic va al darrere del príncep, Rufo s’adonarà que la vida familiar i la d’agent secret no són fàcils de compaginar.
DESCRIURE ELS FETS DEL SEGLE XX
L’escriptor barceloní ha volgut tancar la trilogia a finals del segle XX i no continuar “finalitzar a finals del segle XX des de punt de simetria quedava molt bé i complia els meus objectius”.
Per Mendoza, “Una de les coses perquè serveix la ficció a part de l’entreteniment i l’enriquiment cultural, és per deixar constància de com s’han viscut els moments històrics i importants i no tan importants, per part dels que han estat testimonis d’aquell moment”. Recorda que “Em semblava important deixar constància dels moments que he viscut com els anys 70 i 80, que per alguns representa la seva infància i per d’altres la història, perquè van néixer molt després que és produïssin” Anys de grans canvis assegura l’escriptor “Van ser anys de grans canvis i de canvis molt ràpids i una transformació molt ràpida i molt positiva perquè sortíem d’una època de moltes incerteses sense saber com es resoldria el vuit que hi havia després del franquisme.”
Afegeix que “En molt poc temps es van solucionar molts problemes d’acord amb una gran coalició en tots els nivells perquè el canvi fos pacífic. Espanya es va posar al capdavant dels països més avançats políticament. Després es va produir una segona transformació que va ser la de la corrupció, l’enriquiment, el malbaratament, la desorganització i els enfrontaments interns”. Actualment segons l’autor “estem vivint la ressaca d’aquesta segona transformació que fa que mirem a través del retrovisor la primera”. Finalment assegura que “El present condiciona el passat i el va transformant.”
El segle XX, afirma que va ser un segle que veure desaparèixer les grans ideologies i les grans idees sobre com havia de funcionar la societat, “i ara vivim en una època que la societat no sap com funciona i és deixar portar pel corrent procurant no topar contra els esculls. Ara ningú creu que una ideologia vagi a solucionar tots els problemes o algun problema i ens hem tornat molt pragmàtics”. El personatge de Rulfo assegura que “Entén més a les idees que a les persones”, un fet que coincideix amb Mendoza.
En les primeres novel·les de la trilogia confesa que evoca més a la bohèmia, a les aventures, les incerteses i les fantasies, però en el darrer lliurament de la sèrie “parlo de coses que coincideixen més amb la meva vida real amb l’assentament, la formació d’una família, i a l’acostar-me més al present, perquè ho tinc més present literalment”.
A finals del segle XX vam ser testimonis de grans canvis en el panorama internacional “com la caiguda de la Unió Soviètica que va portar grans canvis”, però Mendoza també recorda un dels fets que es van produir amb el canvi de segle i el pànic per l’anomenat efecte 2000 “i del que podria passar si de cop, tots els ordinadors deixessin de funcionar” Aquest fet, assegura “No és una anècdota, perquè demostra que ens trobem que la dependència a la intel·ligència artificial és fonamental i això és el que caracteritza el segle XXI respecte al XX.”. Per l’autor “El segle XXI comença en el moment en què tothom porta un mòbil a la butxaca i en canvi el segle XX, és el segle de la cabina, de la moneda per trucar…”
Les històries de Rulfo Batalla finalitzen amb l’arribada del segle XX, perquè “Al final he pensat que, millor el segle XXI l’expliqui els qui van néixer a partir d’una data, per exemple 1999” recorda l’escriptor barceloní.
Precisament va finalitzar la trilogia en el segle XX “per no entrar en temes d’actualitat. Veig les coses complicades i tinc la mateixa opinió que la majoria de les persones. Estem en una etapa d’incerteses i de reajustos que no s’esperen grans canvis, però no en sé res més i pel futur no tinc cap clau”.
“TRANSBORDO EN MOSCÚ”, LA NOVEL·LA MÉS AUTOBIOGRÀFICA
Assegura que “Quan vaig començar a publicar la trilogia vaig insistir molt en que no era una autobiografia, però sí que feia un recorregut pels fets que he viscut”. Però, ara amb ‘Transbordo en Moscú”, “Canvio de registre i dic que és força autobiogràfic, malgrat que totes les anècdotes que succeïxen no tenen res a veure amb mi, el personatge sí que és molt semblant a mi en tots els aspectes”
El personatge de Rulfo Batalla evoluciona cap a la maduresa i “s’assembla més a la persona que escriu” confessa Mendoza.
La novel·la, escrita en bona part durant el confinament, una època que l’autor defineix com a més reflexiva i sedentària on “no hem estat en contacte amb el món exterior, no hem viatjat i segurament que aquests fets i sense adonar-me ha sorgit un llibre més tancat en si mateix.”
Londres, Nova York i Moscou són algunes de les ciutats que descriu a la novel·la “No he parat de viatjar i surten ciutats amb les quals he tingut una relació personal i la segueixo tenint, són ciutats que formen part de la meva vida sentimental”.
L’HUMOR D’EDUARDO MENDOZA
Com és habitual l’humor és un dels punts característics de l’obra d’Eduardo Mendoza, “L’humor forma part de la nostra manera de ser i a vegades tenim tendència a pensar que l’humor és alguna cosa paral·lela al nostre pensament. Crec que l’humor forma part de la manera d’interpretar i d’estar al món”. Recorda que “A vegades reaccionen a situacions greus o lleus amb una barreja d’enuig i de riure’ns de nosaltres mateixos”. Durant la pandèmia assegura “ha estat important perquè ens ha permès mantenir una mica l’esperit de no deixar-nos portar. L’humor a vegades és incisiu i en altres ocasions suavitza una realitat”.
En el moment de crear una novel·la “No m’he plantejat abordar una situació amb humor, sinó que forma part de mi. Tinc memòria, tinc humor, tinc idees i tot això forma part de la meva identitat i amb aquests ingredients començo a escriure.”
Per escroure “Transbordo en Moscú” afirma que en aquesta ocasió “he seguit la memòria per escriure aquesta novel·la m’he fiat més del meu propi record”
Tot i saber que a vegades la memòria pot ser enganyosa ha recorregut als llibres i a internet per confirmar algunes dades, però ha comprovat que “la memòria en algunes ocasions ens pot confondre”.
UN LECTOR DE NOVEL·LES D’ESPIES ANGOIXAT
Aficionat a les novel·les d’espies es defineix com “Un lector angoixat de novel·les d’espies perquè la seva producció és molt escassa i es publiquen menys de les que necessito”. La novel·la negra i la ciència-ficció és inesgotable perquè sempre es cometran crims. La vida dels espies des del punt de vista històric va ser molt curta i autors com John Lee Carré van fer grans esforços per inventar-se històries per les seves novel·les.
