L’autora de la trilogia d’El guardià invisible’ presenta a L’Illa dels Llibres ‘Todo esto te daré’ l’obra guanyadora del premi Planeta.
Després de tancar la trilogia del Baztan, Dolores Redondo aconsegueix el premi Planeta 2016 amb la novel·la ‘Todo esto te daré’ (Columna/Planeta). Tot i no canviar de genere, Redondo presenta ara una novel·la ambientada a la Ribeira Sacra gallega, on la força del paisatge torna a protagonitzar la narració com ja va fer en l’anterior trilogia.
L’escriptora assegura que ha trigat sis anys en escriure aquesta novel·la i que els lectors trobaran un to diferent a les novel·les protagonitzades per Amaia Salazar.
La novel·la arrenca amb un suposat accident de tràfic porta a un famós escriptor a descobrir la doble vida d’Álvaro Muñiz de Dávila, i a aflorar, juntament amb un guàrdia civil retirat i un capellà amic del difunt, els més obscurs secrets d’una família d’antiga nissaga.
Feia molt de temps que treballaves amb ‘Todo esto te daré’ però va ser el teu marit qui et va recomanar que la deixessis reposar.
Així va ser. Quan tenia la trama jo li explicava els temes que volia tractar. Ell veia que era una novel·la més intensa amb compromisos més profunds i que potser hauria de tenir lectors propis per poder oferir perquè no es tractava d’una obra per començar de zero i guanyar massa lectora. El meu marit pensava que havia de captar a un lector més compromès i volgués una lectura més reposada. De fet la novel·la parteix d’un escriptor homosexual que acaba de quedar-se vidu. La novel·la tracta sobre el caciquisme a Galícia però també d’escàndols dins de l’Església enllaçat a un món de perversions, vicis, i drogues. Però la novel·la també tracta de ser just, la lleialtat i de lluitar contra la impunitat i de les coses veritables d’aquesta vida.
Els lectors que busquin similituds amb la trilogia les trobaran però també diferencies.
La veu és la mateixa com també ho és la caracterització dels personatges. Existeixen personatges igualment compromesos El paisatge és també abrupte i hostil però també un paisatge que aporta força, caràcter i valentia.
No sols escollir paisatges de postal per situar les teves novel·les.
Si m’agraden els paisatges de postal però no per a una novel·la on tracta determinats temes. Manuel, el protagonista, arriba a Ribeira Sacra en el pitjor dia de la seva vida. Un policia truca a la seva porta per comentar-li que la persona que més estima ha mort en un accident. Això és terrible i a més ha d’anar a reconèixer el cadàver. La seva parella mor en un lloc on no hauria de ser i el protagonista durant el viatge es fa moltes preguntes sobre que feia realment la seva parella en aquell lloc. Llavors li comuniquen qui era realment la seva parella. Álvaro Muñiz de Dávila pertanyia als Muñiz de Dávila una família molt poderosa establerta durant segles a Galícia amb títols nobiliaris. Manuel desconeixia aquesta part de la història de la seva parella i es pregunta perquè l’hi va ocultar. La seva intenció és fugir però es troba a un personatge cabdal en la novel·la com és el tinent Nogueira que li comunica que potser el seu marit hagi estat assassinat i que no és la primera vegada que la família soluciona les coses així.
A partir d’aquest moment comença la recerca de la veritat amb un tercer personatge.
El sacerdot, Manuel i Nogueira formen el trio perfecte, encara que en un primer moment es produirà un xoc de trens entre tots tres. Es tracta d’un sacerdot d’un d’aquests meravellosos temples gallecs on encara avui dia es porta el Meigallo i s’acudeix para per rebre benediccions i fer peticions d’allò més d’allò més curioses. Ells fan una investigació que en aquest cas ha de ser civil perquè una investigació policial en l’àmbit familiar no tindria sentit i seria donar-se contra una paret. Aquesta idea potser es deu a un cert homenatge a les meves primeres lectures de les novel·les d’Agatha Christie on l’investigadorhavia de viure a la mansió amb els aristòcrates per conviure amb el seu servei, els seus jardiners, els seus majordoms o perquè amb tota seguretat l’assassí estava a la casa.
Influències d’Agatha Christie però també de Mario Puzo.
L’herència del cognom és un altre dels grans poders que sempre m’ha fascinat, El cas Corleone com el membre de la família que sembla ser l’únic capaç d’unir de la influència del seu cognom o del pes de la seva família acaba sent l’idoni per succeir al cap mafiós. El pes del cognom i fins a quin punt un és capaç de fugir de qui és, del seu nom, el seu cognom i la seva família.
A més del dolor i el patiment també abordes el tema de l’amor.
L’amor i la lleialtat i el que s’explica dins de la parella. Els secrets que guardem també davant de la nostra parella, les coses que expliquem, les que ocultem o les que sentim i no li podem. Moltes vegades un es planteja si l’honestedat absoluta és explicar-ho tot, però si ho expliques potser li faràs mal. Sí una història d’amor no em permet explicar un crim o si una història d’aventures no em permet explicar algunes coses, trenco els marges i els traspaso fins a on sigui necessari per explicar la història que vull d’explicar. El lector fins ara ho ha assumit perfectament i espero que els torni a agradar encara que sigui una novel·la diferent em trobaran igual.
La novel·la també és un cant a l’amistat adulta.
Crec que és de les coses més especials i valuoses que et poden ocórrer en la vida. La majoria establim les relacions d’amistat quan som petits quan ens acceptem només perquè ens podem caure bé i ens dóna igual moltes coses que per desgràcia quan ets adult pesen més. Qui ets, a què et dediques, la teva classe social o fins al teu tipus de feina poden limitar-te en la relació amb els altres i per descomptat la tendència sexual marca moltíssim la diferència com també qüestions sobre la fe.
Ells inicialment xoquen pels seus caràcters i pensaments però tenen un objectiu comú encara que també per diferents motivacions.
Manuel és el que té la motivació menys clara perquè la seva motivació varia constantment, ell es mou entre la lleialtat que encara sent cap a l’home amb qui ha compartit la seva vida. Creu poder entreveure que aquesta reconstrucció que està fent sobre l’home que va conèixer però al mateix temps aquesta investigació fa que també se senti enganyat.
Hem passat del matriarcat d ela trilogía d’El guardià invisible al patriarcat.
Així com el matriarcat la dona pot pot aparèixer sola i sense l’home o l’home pot tenir un paper doncs purament secundari en el patriarcat no. En el patriarcat és molt dependent de la dona i llavors ha d’haver-hi dones que regeixin la casa, la família o que s’ocupin d’un munt de coses perquè el patriarca pugui regnar en el seu petit món. Sí que hi ha dones molt importants que juguen un paper importantíssim a la novel·la, però si és veritat, que he volgut com a exercici personal, també canviar-me a la pell d’un home. Ha estat una experiència molt bonica i especial posar-me en la pell de tres homes tan diferents amb tres caràcters tan oposats.
En la cerimònia del premi Planeta vam veure a una Dolores Redondo molt emocionada. Què suposa ara rebre aquest premi?
Des de petita sempre havia volgut ser escriptora i m’ha costat molt fer-me un lloc en el món editorial. Encara que m’he dedicat a altres coses sempre he tornat a l’escriptura. Recordo quan enviava manuscrits a les editorials o la primera vegada que vaig participar en el premi Planeta que havia d’enviar sis còpies en paper de la novel·la amb tot el que pesava.
Moltes vegades tot s’havia posat costa amunt i tampoc sabia per a on tirar. A partir de la novel·la ‘El guardían invisible’ tot va canviar i les coses van començar a funcionar. Feia molt de temps que esperava aquest moment i vaig haver de desenvolupar una trilogia en molt poc temps i des de l’any 2013 he escrit quatre novel·les i una d’elles ha guanyat el premi Planeta.
Quan puges a l’escenari i reps un premi com el Planeta realment sents l’èxit. Hi ha una barreja d’orgull i ràbia per tot el que t’ha costat. Com a autora vull anar a més i escriure una novel·la cada vegada millor.
Suposo que després de l’èxit de la trilogia estava més preparada per rebre un premi com el Planeta?
Per això és satisfactori en aquest moment. Una vegada vaig sentir dir a un autor que no es presentaria al Planeta perquè no necessitava el premi i ni els diners. En el meu cas, el que m’aporta el premi són lectors. És cert que he tingut lectors que han seguit i llegit la trilogia i segur que alguns lectors puguin tenir certes reticències per l’etiqueta de novel·la negra. En canvi l’etiqueta del premi Planeta és una denominació que dóna una garantia i que em dóna l’oportunitat de sumar i que em descobreixin altres lectors.
Has arribat a pensar que potser te la jugaves escrivint una nova novel·la sense Amaia Salazar?
Sempre està el teu desig com a autor que has de satisfer i el meu era abordar una història des d’una perspectiva, òptica i paisatge diferent. Una investigació que no fos policial però si més civil. Una novel·la més reposada que no necessita ser tan trepidant com la trilogia anterior. Torna a ser una història molt compromesa amb la veritat i amb coses que em commou i detesto com el caciquisme, els escàndols de l’església silenciats amb el poder dels diners o les persones que es pleguen a la cobdícia. Però la novel·la també és un cant a l’amistat adulta.
Tornarà Amaya Salazar?
El que m’ha passat amb Amaya Salazar potser és un dels regals més bonics que pugui rebre un autor. De fet és alguna cosa que molts autors persegueixen durant tota la seva vida, trobar un personatge que connecti amb els lectors i que poden seguir explicant una història des de la visió d’aquest personatge. Ho han fet Mankell i Donna Leon però molts altres escriptors no han aconseguit trobar aquest personatge. Segur que tornarà perquè és una sort que existeixi aquesta comunió amb els desitjos dels lectors i els desitjos d’aquesta autora, Amaia seguirà.
El fet que el protagonista sigui escriptor no deu ser una casualitat
No ho és, però també vull aclarir que no és una novel·la sobre escriptura. No sóc ningú per parlar d’escriptura quan jo mateixa estic en un procés d’aprenentatge constant i no estic capacitada per a això. Del que si volia parlar, és de com es teixeix el món de l’escriptor i de la dependència que aquest arriba a tenir a causa del privilegi que suposa estar sempre inventant i en un món creatiu que no és real. La dependència de les persones que tenim al voltant, sobretot de la nostra parella arriba a ser extraordinari. Ara em ve a la memòria el discurs d’acceptació del Nobel de Mario Vargas Llosa quan reconeixia que Patricia, la seva esposa llavors, era la persona a la qual li devia bona part del seu èxit perquè s’havia ocupat de la realitat.
Manuel és un escriptor que intenta superar o igualar un èxit anterior.
Ell té un conflicte amb l’honestedat perquè va escriure una novel·la on va despullar la seva ànima i va explicar una part de la seva vida molt dolorosa. El procés va ser tan terrible que encara que va aconseguir un gran èxit li fa por i no vol tornar a fer-ho. Ell té una persona de confiança que sempre li recorda que està bé el que escriu però que no està sent honest. És alguna cosa que jo intento fer sempre que escric i no es tracta tant que ho ensenyis tot sinó com que el que ensenyis sigui real.
Que sigui creïble
Així és, però ha de ser-ho perquè has de sentir-ho. Tampoc has d’haver-ho experimentat tot, però si que tens com a mínim, haver empatitzat el que estàs explicant. Jo no podria escriure per exemple una novel·la de guerra o de batalles perquè no em sento apassionada per aquest tema. No vull passar pel dolor i escriure una novel·la sense mullar-me.
Què esperes de l’adaptació de la novel·la El guardià invisible al cinema?
De l’adaptació cinematogràfica puc dir-te que he estat en el rodatge però encara no he vist la pel·lícula.
Quan va explotar tot el tema del premi Planeta estava convidada per assistir a l’enregistrament de la banda sonora a Pamplona. Estic molt contenta perquè l’Orquestra Simfònica de Navarra posa la banda sonora a la pel·lícula que es va rodar en Baztán. Una de les meves peticions era que la pel·lícula es rodés a la vall de Baztán perquè entenia que aquest lloc transmetria també una força tremenda. Els actors han patit molt en el rodatge com ho fan els protagonistes de la novel·la. He vist a Marta Etura amb bosses als ulls, amb els llavis blaus del fred que feia i bastant desmillorada sota la pluja o ficar-se al riu en ple mes de març amb l’aigua congelada. La duresa del rodatge es transmet i el director ha escollit alguns dels molts fils que hi ha en la trilogia. És clar, que no els pot seguir tots i ho explicarà des de la seva perspectiva i punt de vista.
Penso que l’ambient i el to i la veu de la novel·la sortirà reflectida a la pel·lícula
