La novel·la guanyadora de la darrera edició del darrer premi Ramon Muntaner suposa el debut com a parella literària de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón sota el nom de MACIP GARZÓN.
Una novel·la amb aventures i molta acció escrita per dos seguidors i lectors de novel·la fantàstica que segurament ens aportaran més novetats en el futur.
Entrevista i fotografies Jordi Milian
Salvador Macip: El truc és trobar les persones adequades. Amb el Ricard tenim gustos semblants, compartim molt referents i tenim una manera de treballar que encaixa bé. Amb aquesta base, escriure plegats ha sigut un plaer. Només cal planificar bé les coses i posar-se d’acord.
Ricard Ruiz Garzón: Ha estat terrible, perquè en Salva escriu molt bé i calia estar al mateix nivell, quin patir… En tot cas, jo he fet dos llibres a quatre mans amb la meva parella, així que estic immunitzat contra qualsevol desavinença en aquests afers. I si hem inventat el pseudònim Macip Garzón és perquè tenim clar que ens entenem, i pel que sembla el jurat de Ramon Muntaner també ho va jutjar així, així que seguirem perfeccionant-ho.
Un mojito en una festa va inspirar la novel·la o almenys així va ser l’inici.
SM: Ja ens coneixíem de feia temps, però vam coincidir en una festa del programa Via Lliure de RAC1, on tots dos col·laboràvem, a la barra, demanant un mojito. Ens vam posar a parlar i ja no vam parar fins que vam tenir una història planificada.
R.R.G No sabria dir si va ser el ‘mojito’ el que ens va portar a escriure sobre una herba que passa factura, però a mi m’agrada dir que, mentre bevíem, ens vam fer una novel·la a sobre. Vist el resultat, li hem de donar les gràcies a la Marta Cailà per aquella festa.
Amb Herba negra voleu anar més enllà de la novel·la fantàstica, però com la definireu?
SM- Hem barrejat diferents gèneres per construir una història d’aventures amb un ritme àgil. Volíem fer una versió actual de les novel·les clàssiques que sempre ens han agradat llegir, des de Frankenstein a El dia dels trífids, passant per Lovecraft, Wells, Stevenson…És bàsicament un thriller amb tocs de terror, acció i ciència ficció.
R.R.G.- Hahaha, aquí tenim força debat. Jo he estat assessor d’un segell de gènere i he estat crític de gènere, i ara sóc professor de cursos de ciència-ficció i fantasia a l’Ateneu, així que m’agrada reivindicar el gènere malgrat que part del públic encara en tingui prejudicis. Per a mi, aquesta és clarament una novel·la apocalíptica, la qual cosa no vol dir que no sigui un thriller, ni que no li haguem posat ingredients fora del codi. En realitat, el Salva i jo ho definim igual però des de llocs diferents.
Thriller apocalíptic, novel·la distòpica, eco thriller?
SM– Tot això i més! El que ens atreia d’aquest projecte era sobretot poder combinar diferents coses sense haver de ser fidels a totes les convencions sol d’un gènere. El resultat és més original.
R.R.G.- El que enriqueix l’Herba negra és aquesta juxtaposició d’enfocaments, jo trobo que és una obra amb diferents nivells de lectura, i aquestes definicions hi encaixen d’una manera o una altra, Fins i tot hi ha qui l’ha considerat una novel·la ‘greenpunk’.
Heu escrit la novel·la que us hagués agradat llegir?
SM- Crec que aquesta ha sigut la norma principal que teníem present mentre l’escrivíem. Això i passar-nos-ho bé. I hem aconseguit totes dues coses.
R.R.G.- Jo com a lector l’hauria devorat, i quan era crític li hauria posat bona nota, crec.
No deu ser casualitat que la primera escena de la novel·la arrenqui en un hospital psiquiàtric.
SM– A tots dos ens interessa molt el tema dels trastorns mentals i dels límits de la realitat. Hem escrit llibres sobre això en solitari. Un dels personatges explica una sèrie de coses que no sabem si són reals o part de la seva percepció distorsionada del món, i això és clau per la història.
R.R.G.- Ja fa molt de temps que a mi el que m’espanta és la gent normal, la que es pensa que està a una banda de la barrera i posa la gent amb problemes mentals a l’altra. Com canta Caetano Veloso, de prop ningú no és normal. Per això m’agrada escriure sobre la ment humana posada al límit, és aleshores quan veiem la realitat dels que presumptament tenen molt de seny.
Amb ‘Herba negra’ podem comprovar que una cosa inofensiva com una planta es pot convertir en una amenaça.
SM- Era un dels reptes: construir una història de por a partir d’un element quotidià com una planta. S’ha fet altres vegades, no som els primers, però és cert que és un “dolent” poc habitual, i això ens atreia.
R.R.G.- Això ens passa per viure en entorns domesticats on les plantes no surten dels testos. Només cal passar una nit a la selva per saber que els vegetals poden ser terrorífics. A més a més, vam voler doblar el repte dels trífids del Wyndham i similars: la nostra planta fa por sense poder-se moure!
SM– Volíem donar la volta a un esquema clàssic de les distòpies i les històries apocalíptiques, on sol ser la tecnologia la que amenaça el futur i la natura la que representa en costat bo. Volíem demostrar que, portada a l’extrem, qualsevol posició pot ser perillosa.
R.R.G.- Hi ha hagut una saturació de distopies urbanes i grises, on ens hem carregat la vegetació del planeta i etc. Que a l’apocalipsi bíblic tot comenci amb un estel que es porta nom de planta maleïda ens hauria de fer pensar.
Què en penseu de la teoria de Mancuso, pioner de la neurobiologia?
SM- Des del punt de vista científic, les seves teories sobre els “sentiments” de les plantes són discutibles, però des del punt de vista literari ens han anat molt bé!
R.R.G.- A mi al principi em semblava un venedor de fum, el vaig veure a la contra de La Vanguardia i em va fer enrere. Però ara ha tret un llibre a Galaxia Gutenberg prou interessant, i en tot cas com a element narratiu certament ens era molt útil.
La novel·la vol ser sobretot una novel·la d’aventures, entretinguda i amb dosis de misteri protagonitzada per quatre joves que descobreixen una societat secreta que vol dominar el món gràcies a una planta que es va estenent arreu del territori. Per què ens interessa tant el poder i dominar-ho tot?
SM- És una de les coses que sempre ha interessat als humans, en qualsevol format. Ha sigut un element essencial en qualsevol època de la història. En aquest cas, un grup de gent intenta imposar la seva visió a la resta del planeta, que és una forma d’abusar del poder.
R.R.G.- Hi ha dues coses essencials en la majoria d’històries: què vol dir ésser humà i quan ho deixem de ser per esdevenir una altra cosa (psicòpates, robots, monstres, déus…). El poder sovint és el mitjà a través del qual es produeix aquesta transformació.
Davant d’una amenaça com la que podem llegir a Herba negra podríem reaccionar de moltes formes, com també fan cadascun dels protagonistes.
SM- Hem escollit tres personatges diferents per exemplificar tres maneres de reaccionar contra un perill. Però cadascun d’ells va evolucionant al llarg de la història i aquests punts de partida canvien.
R.R.G.- Crec que hem aconseguit reaccions alhora versemblants i sorpresives, els bons personatges evolucionen però el canvi ha de ser coherent. Si s’aconsegueix això, és quan es diu que els personatges són de carn i ossos, quan es produeix l’efecte màgic de la identificació, positiva o negativa, del lector. Quan et fiques a la història. Això com a lector és impagable, i l’escriptor, almenys el del thriller, ha de buscar-ho sempre.
Com reaccionaríeu vosaltres?
SM- No ho sé! M’agradaria pensar que em sortiria l’esperit heroic però potser arrencaria a córrer!
R.R.G.- Buf, a la vida real som molt covards, però això la vida real és molt més rutinària que les novel·les. I per això necessitem les novel·les, les pel·lícules, els esports, qualsevol mena d’heroi o heroïna. Que hi hagi una mica més d’aventura que al cole o l’oficina.
Si haguessin de preparar un quit de supervivència pels protagonistes de la novel·la i fugir de la fada màgnum. Que hi portaríem?
SM- Una maquineta d’afaitar, essencial. Ampolles d’aigua mineral. Un encenedor. I un iPad per organitzar la resistència!
R.R.G.- Jo hi afegiria un bon transport i l’after shave! -La novel·la ha guanyat un premi de novel·la juvenil però en realitat és un crossover.
Herba negra inclou escenes de sexe, un fet poc habitual en novel·les adreçades a joves.
SM- La vam escriure pensant en la mena de llibres que ens agrada llegir, i de moment hem tingut molt bon feedback de lectors adults. Avui en dia et trobes novel·les clàssiques adultes com Dràcula o Frankenstein a col·leccions juvenils, així que ja ens està bé ser inclosos en aquest grup!
R.R.G.- El gènere juvenil és un calaix de sastre, hi ha joves que llegeixen llibres molt infantils i d’altres que llegeixen llibres molt adults. Hem fet l’Herba negra per a lectors de 12 a 99 anys, i a aquests lectors no els agrada que se’ls regategi una part de la vida tan important com el sexe. De totes maneres, el sexe amb fada no és ben bé igual, ja ho veureu…
No cal marxar molt lluny per ambientar una novel·la i heu escollit llocs com la Fageda d’en Jordà o els Pirineus. Per què?
SM- Som part d’una generació d’escriptors que està reivindicant els escenaris propis per explicar històries que poden ser llegides a qualsevol racó del món. Els anglosaxons porten tota la vida fent-ho, i a nosaltres sembla que ens costava.
R.R.G.- També portem un temps d’excessos amb la marca Barcelona, hi ha molts espais del territori, inclosos els no urbans, que permeten escriure bones novel·les. Qualsevol espai, de fet, té uns quants llibres amagats, només cal trobar-los.
‘Olor de la pluja’ de Jordi de Manuel i ‘L’any de la plaga’ de Marc Pastor han estat dues lectures de referència per escriure ‘Herba negra’.
SM- Sí, entre moltes altres referències. Amb L’any de la plaga compartim el punt de partida dels ultracossos de Jack Finney i amb L’olor de la pluja l’escenari apocalíptic local amb tocs ecològics.
R.R.G– Ens encanta ser ‘família’ del Pastor, el De Manuel, el Wyndham, el Woodward o el Ruffin. Jo crec que la literatura és sempre diàleg amb la tradició, renovació i reinvenció a partir de punts comuns. Només els genis i només de tant en tant escriuen coses realment novedoses.
Tots dos reivindiqueu el gènere fantàstic. Quins han estat els vostres referents?
SM– Hem crescut llegint Wells, Tolkien, tots els clàssics anglosaxons, però també els nostres, com Pedrolo, i també ciència-ficció més moderna, des de l’època d’or dels Asimov, Clarke o Heinlein fins a Dick o els contemporanis. En aquest sentti som molt omnívors, i això es reflecteix en la novel·la.
R.R.G.- Jo porto tres dècades llegint almenys un llibre de gènere per setmana, així que podria fer un llistat enorme. Però si ens hem de centrar en els referents per a l’Herba negra, als que ha dit ja el Salva i tot subratllant Dick jo hi afegiria de forma personal Orwell, Matheson, Silverberg i el Bernard Wolfe de ‘Limbo’.
En quina situació es troba el gènere en català?
SM- Bona, però podria ser millor. La novel·la negra està millor que el fantàstic, per exemple, més integrada en la nostra literatura. El fantàstic i el terror encara s’etiqueten de juvenils i es veuen com gèneres menors. Però hi ha gent fent coses molt interessants a casa nostra.
R.R.G.– Es pot veure el got mig ple, com bé fa el Salva, però jo crec que ens hauríem de posar més les piles. Res a dir contra la gent que ja fa coses, de Males Herbes al Munné-Jordà i de le les Ter-Cat a l’SCCFF només cal aplaudir-los l’empenta i la constància. Però encara hi ha massa estigma i massa amateurisme, hem d’aconseguir que escriure ciència-ficció o fantasia o terror en català no només no sigui una raresa sinó que ocupi un espai raonable de la nostra producció. No hi ha res en el nostre adn que ens hagi de fer més proclius a la novel·la històrica que a la d’anticipació. O sí?
El duet Macip Garzón tornarà amb més novetats?
SM- I tant! Hem establert aquesta marca perquè creiem que tindrà recorregut.
R.R.G. Ja hi som, de fet, tot i que trigarà una mica perquè tots dos treiem llibres en solitari molt aviat. Qüestió de dies.