L’escriptora Maria Carme Roca autora de les novel·les ‘A punt d’estrena’, ‘Barcino, ‘L’Enigma Colom’, ‘Escollida pels Déus’ o ‘Katalepsis’ publica un relat inèdit amb motiu dels 10 anys de L’Illa dels Llibres.
Ell, el déu menor
No l’havien eliminat, conservava el seu diacrític. Per alguna cosa era un déu, és clar, que és diferenciava del deu, que per més que simbolitzés l’excel·lència no deixava d’ésser un número. Era un déu menor, Ell, perquè la seva divinitat estava vinculada a la cultura que passava per hores baixes, si més no, això era el que li deien els decils. I si hi havia dubtes, que li ho preguntessin a la deu de qui semblava que ningú no se’n recordava. Quan s’empipava, Ell, el déu menor, es consolava amb la idea que el número i la font encara les passaven més magres, perquè només un article els singularitzava.
Ell, el déu menor, era un ésser sobrenatural que tenia el privilegi de no patir dècimes de febre que de vegades pujaven de to i feia que la gent acabés a l’altra banda amb el greuge afegit de no aconseguir la immortalitat.
Tal vegada un dècim de loteria li canviaria la sort, perquè es veu que fins i tot les divinitats es compraven. Potser sí. Però a Ell, a aquell déu menor, no l’importava, perquè tenia una dèria: que els mortals lletraferits, a aquells que els agradava llegir i escriure, posessin en pràctica el seu decàleg:
- Llegir i rellegir, fins atipar-se’n.
- Informar-se, estudiar (la ignorància era el gran enemic a combatre).
- Treballar, sí, no hi havia més remei (ep, Ell no, que era un déu, encara que fos menor).
- Aguditzar la imaginació –gran troballa− per a descobrir móns nous.
- Escriure, escriure i escriure. Una vegada i una altra.
- Corregir, revisar, canviar tot allò que no rutllés (Ell no gaire, que per això era una deïtat)
- Fer us continu de la gran mestra, la constància.
- I de la paciència que no només era mare de la ciència.
- Il·lusionar-se, gran motor que motivava.
- I cada dia, sense oblidar-se’n, fer servir el sentit de l’humor.
Prou que Ell, el déu menor, en feia propaganda. Però es trobava com un nàufrag, la cultura es banalitzava, el món de les lletres s’empobria (un rèquiem pels diacrítics), i Ell, divinitat lletraferida, no tenia on agafar-se. Encara sort, però, que quedaven reductes, gent esforçada, il·luminats, il·lusos tal vegada, que s’entossudien en aplicar el seu decàleg. Com l’Illa dels Llibres que el deu de novembre complia deu anys de sòlida i brillant trajectòria.
Oh, déus, havia esmentat el número! Però aquell dia, que no era crític, Ell, el déu menor, decidí de fer les paus amb el deu. I se’n va anar a felicitar en Jordi Milian i l’Illa dels Llibres.
Per molts anys!
