La novel·la El mercader, de Coia Valls (Edicions B), ha guanyat el Premi dels Lectors de L’Illa dels Llibres que s’atorga per votació popular amb la idea d’escollir el llibre de l’estiu de cada any.
Escriure també és això: somiar, crear mons on poder-hi viure, si més no durant una estona: Com deia Umberto Eco: “Les obres literàries ens conviden a la llibertat d’interpretació, ja que ens ofereixen diferents camins i ens posen cara a cara amb l’ambigüitat de la vida.”
Mitjançant l’escriptura, i la lectura, tenim l’oportunitat de viure vides que d’altre manera no estarien al nostre abast. Com sinó ens podríem posar en la pell d’un pirata, d’un nen que juga a la vora de les aigües del Nil, d’un soldat o d’un monjo? Crear aquests personatges vol dir atansar-s’hi el suficient com per sentir, pensar, actuar com ho farien ells. Ens fa més empàtics, més tolerants.
M’agrada enfrontar-me a l’observació de l’entorn des d’aquesta òptica. La curiositat és bàsica en un escriptor.
La novel·la El mercader, que els lectors i lectores de L’Illa dels Llibres han volgut premiar amb els seus vots, és una recreació de l’edat mitjana. Vol ser una mirada atenta a un moment decisiu de la nostra història: la gran expansió comercial per la Mediterrània. Aquest fet va contribuir a redreçar una situació de crisi i dependència.
Mostrar més que dir, era el repte. Fer que els lectors i lectores s’hi submergissin amb tots els sentits dels que disposen: Que les campanes de Santa Eulàlia, repicant a mort a totes hores, els fessin estremir; que l’olor de Gessamí de la aristòcrata Blanca de Clarà els embriagués, que la fortor dels carrers del barri de la Ribera els fes venir basques i s’enamoressin del sol ixent a l’exòtica Cefalú.
El Mercader és la història d’una parella jove que ve de Reus i s’instal·la a Barcelona. Van a la recerca d’una vida millor per ells i pels seus fills. És la història d’una família que tira endavant en un moment difícil. Com el que ara estem vivint, la història és cíclica.
Vol ser un homenatge als nostres avantpassats, homes i dones hereus de l’astúcia i l’esforç amb que una saga de gegants va aixecar el nostre país.
No té missatge, ni moralina, no sóc ningú per fer-ho, però si que hi batega la necessitat de reinventar-nos en moments complicats, siguin de la naturalesa que siguin. Sí que convida a la reflexió de que tot potser no s’hi val i que comerciar amb el dolor dels altres per reeixir té un preu que no es paga amb diners.
Estic convençuda que si volem que a la nostra escriptura, els mons que donem vida, no els falti de res cal tornar a casa. Això no vol dir tornar a viure i dependre dels nostres pares, no! Significa prendre nota dels nostres orígens i endinsar-nos-hi a fons. Cal honorar-los i abraçar-los, o almenys arribar a acceptar-los.
Gràcies per fer-m’hi sentir, a casa, i amb tan bona companyia!
Coia Valls.