L’autor de ‘Yo fui Johnny Thunders‘ publica ‘Taxi’ la seva cinquena novel·la.
Definir Taxi com una bona novel.la resulta tan obvi i alhora tant insuficient com dir que està escrita en prosa. Perquè Taxi, en realitat, resulta ser moltes novel·les en una i aquesta història circular amb la que Carlos Zanón (Barcelona, 1966) ens explica la setmana insomne i autodestructiva, crepuscular i a l’hora iniciàtica del seu taxista, Sandino, (en realitat Jose, no José) resulta ser un cop de puny a l’estómac seguit d’una carícia a la galta.
Sandino recorre la Barcelona d’ara, d’ara mateix, mentre va recollint clients que li expliquen la seva història; àvies perdudes, dones que han perdut al fill, nenes de classe alta que llegeixen còmics mentre les porta a l’escola cada matí.
I per sobre de totes les altres, la història de la seva família, de l’àvia morta i incinerada (atenció amb les cendres de l’àvia) que és l’excusa per plasmar en quatre pinzellades, aquella societat de principis del segle XX, tant rància, tant classista i, a la fi, tant semblant a la nostra. No és gens menyspreable el rerefons de lluita de classes que destil·la la novel·la. Ja ho dèiem. Moltes novel·les en una.
Zanón fa conduir el seu taxista per una mena d’autopista sentimental on els peatges són les dones que es pensa que te, que ha tingut i que li agradaria tenir.
La primera de totes, la seva dona, Lola, que li reclama el clàssic “hem de parlar” en un inici de trama elèctric i de la que ell fuig, tot i sabent que és la única real i tangible, mentre intueix l’imminent abandonament.
I al llarg de la novel·la va passant, quasi sense recuperar l’alè i les forces per tota una constel·lació d’amants, Hope, que hagués pogut i no serà, Bea, Vero com l’amor perdut i, finalment, la il·lusió crepuscular llámame Nat que precipita un final rodó, trepidant i redemptor que mereix, com algú em va recomanar, ser llegit copa en ma.
Les referències literàries (Merouane, Marchette, Dennis Johnson Bohumil Hrabal,) i musicals (omnipresent The Clash, Drive-By Truckers, Jeff Buckley i fins Paul Simon o Stevie Wonder) no llastren el conjunt, si no que l’eleven sense caure en un esnobisme fàcil, i aconsegueix, ajudat per un argument de thriller resolt amb força solvència, que aquest viatge resulti apassionant.
I gràcies a aquesta manera de treballar el llenguatge mestís de Barcelona, on res sobra i res falta, on cada adjectiu és l’únic possible, fa que cada petó descrit sembli que surti de la teva boca, cada copa caigui per la teva gola i cada cop et doblegui.
L’ESTIL ZANÓN
Des de la iniciàtica Nadie ama a un hombre bueno (2008) a la multi premiada Yo fui Johnny Thunders (2014) i fins la darrera Marley estaba muerto (2015) Zanón ha anat perfilant un estil.
Un estil inequívocament propi que en aquesta, diguem-ho ja sense embuts, esplèndida, imprescindible novel.la, ha elevat a quotes estratosfèriques.
Taxi aglutina allò que defineix l’estil Zanón i ho sacsa, ho tritura i ho degluteix per tornar-ho a oferir renunciant a tot artifici.
Zanón, aquí, aconsegueix la seva millor novel·la. La més personal, la més profunda, la més intimista i d’un lirisme esquinçador.
La trajectòria vital de Sandino, aquest Ulises punk que viatja per la Barcelona per on ballava el Watusi, per on es cremen SAABS o es trafica amb Burundanga.
Es tracta del viatge iniciàtic d’aquells que hem arribat a la edat adulta amb totes les incògnites a dintre, dels que encara no sabem que volem de la vida ni amb qui volem viure-la.
Aquest taxista melancòlic i solitari. Sensible i insensible alhora. Contradictori i perdut. Infidel i però lleial (a la seva única amiga, Sonia, a Ahmed, a Jesús, i a un disc, Sandinista! de The Clash), aquest home que va de dona en dona, de llit en llit, desitjant i a l’hora evitant enamorar-se, és un personatge que ha vingut per perviure més enllà de la novetat literària, d’estridències comercials, de il·luminaries culturals fugisseres.