L’autor de Tor i Crims, publica “La farmacèutica” on recrea el segrest de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot.
“La farmacèutica” (La Campana /Reservoir Books) és la reconstrucció del segrest de la farmacèutica d’Olot, Maria Àngels Feliu, com assegura Carles Porta es “la història d’una dona que representa la persistència i la fortalesa femenina davant la imbecil·litat general, especialment la masculina perquè tota la resta de protagonistes són homes”.
El 20 de novembre de 1992 Feliu va ser segrestada, era farmacèutica d’Olot i mare de tres fills, va passar setze mesos sota terra, enterrada viva en un forat de la mida d’un armari compartint captiveri “amb aranyes, formigues, rates, serps i humitat.”
Maria Àngels Feliu no ha volgut col·laborar en el procés d’elaboració del llibre i només li va demanar l’autor que “no em facis més mal”, en referència a la possible publicació de “La farmacèutica”. Per Feliu, el seu segrest encara li fa mal, com assegura l’autor, perquè encara contínua sent “un moment molt dur i fosc”.
Per la redacció de la història, Carles Porta s’ha basat en el centenar de gravacions del judici, en les proves aportades, les més de 7.000 pàgines del sumari i entrevistes amb l’entorn proper de Feliu.
EL SEGREST DES DEL PUNT DE VIST DE LA VÍCTIMA
Amb “La farmacèutica” ha narrat els fets “des del punt de vista de la víctima i tractar-la el més dignament possible” Assegura que no és “cap justicier” però després d’investigar sobre el cas i de veure tot el ressò mediàtic que va tenir el cas en el seu dia van arribar a acarnissar-me molt amb la víctima. “Som una societat que no ajuda gens a les víctimes i les culpabilitza”, un sentiment que segons el seu parer ha acompanyat a Maria Àngels Feliu després del seu segrest.
Ha volgut explicar la història des del punt de vista de la farmacèutica intentant traslladar a la narració els sentiments i les sensacions que va patir la víctima. Per aquest motiu creu que per primera vegada “s’explica la història completa des del punt de vista de la víctima, des del dia del segrest fins a la detenció dels dolents de veritat”, assegura Porta que no hi ha cap narració dels fets des de l’interior del cau o del “garito” com anomenava Feliu el lloc on va passar 492 dies tancada.
EL CAS, UNA MENA “FARGO” A LA GARROTXA
Compara el cas del segrest de Maria Àngels Feliu, és una mena de “Fargo, però a la
Garrotxa, una tragèdia amb personatges de comèdia on tot el que podia sortir malament, va sortir malament” amb uns segrestadors, que eren dos policies locals d’Olot no van saber mai com cobrar el rescat i uns investigadors que s’equivocaven contínuament
De les investigacions i dels testimonis es va saber que els veïns havien sentit a vegades plorar a algú, però en cap moment van pensar que es tractava dels plors d’una dona i ho atribuïen als miols d’un gat.
Com a curiositat i per posar en relleu el tarannà dels segrestadors, en el mateix dia del segrest, abans de fer entrar a Feliu al cau, un dels segrestadors, l’Iñaki que la baixava en una cadira amb l’Ullastre li va preguntar si l’havien segrestat abans.
492 DIES SEGRESTADA
Maria Àngels Feliu passaria 492 dies en aquell forat de la mida d’un armari encastat on no es podia posar dreta i tocava amb les mans les parets. Va estar segrestada en els baixos d’una casa adossada en una mena de garatge propietat de Ramon Ullastre a Sant Pere de Torelló.
La farmacèutica tenia una memòria prodigiosa i recordava tots els detalls vinculats als sants, segons ha manifestat Porta “i recorda que el dia de Sant Antoni van arribar les formigues i després a l’interior del cau hi van aparèixer tota mena d’insectes.”
Recordava tot el que passava, com les inclemències meteorològiques. Va estar quatre mesos sense llum i a les fosques. “Més tard li posarien una bombeta i li donarien alguns passatemps” assegura l’autor.
Fora del cau, tot “era un caos”, segons assenyala Carles Porta. La Guàrdia Civil no “encertava ni una i els segrestadors com no sabien com cobrar el segrest van deixar de trucar a la família”.
POSAR LA VÍCTIMA EN EL CENTRE DE LA HISTÒRIA
Un dels objectius de l’obra “era posar la víctima al centre de la història i tractar-la amb la màxima dignitat possible perquè fins ara no s’havia fet”.
Tot el que s’havia fet i publicat i sobretot la informació del dia a dia d’aquella època i dels programes de televisió que van venir després, l’únic que van fer, va ser matxacar la víctima”.
Porta insisteix en el fet que “Som una societat que no ajudem gens a les víctimes, les estigmatitzem, i les culpabilitzem i aquesta dona ha viscut culpabilitzada tota la vida i per això té aquesta por a que es parli del seu cas. Feliu voldria “que el seu segrest no hagués passat”.
LA VÍCTIMA COMA HEROÏNA
“La farmacèutica” segons Porta té tots els ingredients d’una novel·la d’aventures clàssica. Hi ha un dolent molt clar com l’Ullastre i la resta de segrestadors que tindria un ajudant maldestre com l’Iñaki. Li van assegurar a Feliu que eren membres d’ETA, però imitaven l’accent andalús” tenim l’heroïna captiva a la fortalesa dels dolents, la família de la víctima que serien els bons.
La diferència entre la realitat i les novel·les és que els cavallers i els prínceps blaus no existeixen i Maria àngels Feliu no tenia a ningú que la sàpigues rescatar perquè no hi ha cavallers ni detectius eficients”
“L’autèntica heroïna és la mateixa víctima” afirma i segurament el que li va fer superar la situació va ser que “Ella pensava en el dia a dia”.
Per explicar la història, com ja avui en dia no existeix cap enigma sobre el cas, Porta ha decidit posar tota la força “en com i perquè va passar del que va passar i des d’una perspectiva estrictament narrativa que el lector ho vagi descobrint amb les sensacions que tenia la pròpia segrestada”.
EL MALSON NO VA ACABAR AMB L’ALLIBERAMENT
No tot va acabar amb l’alliberament de Maria Àngels Feliu, sinó que encara calia trobar els culpables d’aquella història, perquè a ella la segresten al novembre del 1992, un any després detenen al Casals i Bassa acusats de ser els autors del segrest i la declaren morta. El març de 1994 el dia de Rams l’Iñaki l’allibera cansat i fart d’estar cuidant-la.
A partir de l’alliberament, comença el calvari per Feliu perquè la gent no es creu que hagi estat segrestada per la seva aparença suposadament “massa digna i íntegra” tal com ens recorda Carles Porta, qui assegura que “Aquest fet li pesa més que el mateix captiveri”.
El cas del segrest de Maria Àngels Feliu és també un “cas de negligència col·lectiva” i la història “d’una dona que es converteix en heroïna sense voler i que lluita sola per resistir a la imbecil·litat i negligències masculines”.
