L’escriptora ha estat la pregonera de la 8ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió de Barcelona.
L’Illa dels Llibres gràcies al Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya us ofereix íntegre el pregó de Care Santos.
Per sort meva, m’heu triat com a pregonera d’aquesta 68ena edició de la Fira del Llibre vell, antic i d’ocasió. Un amic, propietari d’una llibreria de vell a Medellín, diu que ell ven llibres “llegits”, que és com vendre llibres que han vist món, que han conegut persones.
Llibres viscuts. Aquesta, doncs, també podria ser la 68ena edició de la Fira del Llibre Viscut o entenimentat. Llibres que han vist mon. I d’alguna manera, aquesta experiència és la que se celebra cada any al Passeig de Gràcia de Barcelona: la vida de i en (i amb i per i gràcies a) els llibres.
Us he de confessar que m’hi sento molt bé entre vosaltres. M’hi sento en el meu hàbitat, de fet. I també que ja fa molt que un cop l’any sempre pel setembre reservo tota una tarda per venir a la Fira que avui inaugurem, i m’hi perdo, i entro dins les parades, i m’ajupo, i aparto i potser fa molts anys que us faig posar nerviosos perquè molesto i faig nosa i pregunto i miro i remiro. I sóc molt feliç fent-ho i, per tant, ho penso continuar fent.
Aquest amor meu pel llibre vell ve de lluny. De quan el meu pare, voltaner de llibreries, em feia acompanyar-lo en les seves rondes i jo m’avorria molt perquè no acabava mai i també passava molta vergonya perquè li regatejava el preu als llibreters.
Jo llavors no entenia què hi fèiem allà, entre tants papers que groguejaven i feien fortor de pols, podent anar a comprar llibres nous de trinca. Vaig trigar uns quants anys a comprendre que el que oferien aquelles llibreries no es troba en les altres, i a entrar-hi pel meu compte, per costum, per amor heretat, i en passar-m’hi hores. I el primer dia que vaig demanar-li al llibreter que m’arreglés una mica el preu vaig entendre allò que García Márquez va escriure tan bé: Un home sap que es fa gran el dia que comença a assemblar-se al seu pare (amb “una dona” la frase també funciona). D’això deu fer pel capbaix 30 anys, i des de llavors confesso que tinc aquest delit dels llibres, i que no només no em passa, sinó que s’agreuja. De vegades és un delit una mica descompensat: tinc molt bon gust i no tan bona butxaca. Sóc mare de família nombrosa i sovint el seny m’impedeix gastar-me el que valen els meus capricis bibliòfils. Però he fet alguna bogeria de la que després, precisament pel que us acabo de dir, me n’he sentit molt orgullosa. I també sé que el mal no té cura (ni la vull) i que en qualsevol moment puc recaure amb alguna bogeria. Per sort, jo no tinc a casa aquella típica dona de bibliòfil que el renya per les seves adquisicions, sinó un marit que m’empeny a comprar primeres edicions i llibres amb autògrafs impossibles o simplement especials com si ens fessin una falta imperiosa. D’alguna manera, ens en fan, no? Perquè les coses aparentment inútils, com els llibres, com la Literatura, són les que més necessitem per viure. És el que no necessitem el que ens cal de debò, vaja.
Malgrat el que us acabo de dir, jo no em considero bibliòfila. El bibliòfil, ho diu el diccionari (la bíblia dels escriptors), és la «persona acostumada als llibres preciosos o rars». Aquesta definició no m’ajusta prou bé, és com un vestit balder. Perquè esclar que m’agraden els llibres preciosos i rars, o totes dues coses, però en tinc pocs, d’aquests.
Jo crec que sóc més bibliòmana. És a dir, pateixo bibliomania, un mal que es caracteritza pel «desig intens i immoderat de posseir llibres, especialment rars». Aquí el diccionari i jo estem d’acord. I també Antoni Palau i Dulcet, aquell llibreter, bibliògraf, cervantista tarragoní, tot un clàssic, que deia que «la satisfacció de posseir llibres supera la vanitat de ser rei». Doncs això, tot i que la meva vanitat és i serà sempre republicana.
Jo, com tots els bibliòmans, tinc manies estranyes, llistes de llibres que busco i no trobo i que potser mai trobaré, i una prestatgeria plena de tresors que ensenyo poc però que miro molt, pel sol plaer de contemplar-los. Perquè la possessió de llibres no necessita testimonis, ni raons. L’única raó per fer-ho és ella mateixa. Posseeixo o vull posseir certs llibres pel sol plaer de tenir-los, de mirar-los, de tocar-los. Ja sé que hi gent que no ho entén, però m’acompanyen. Contribueixen molt a la meva felicitat, com a la de tots els bibliòmans.
Ningú es pensi ara que per ser feliç necessito Bíblies vulgates o Salustios d’Ibarra. No, no. Els gustos d’una bibliòmana, a diferència dels d’una bibliòfila, poden ser molt més raonables i modestos. Per començar, mai no compro un llibre que no em llegiré, o que no em llegiria. Tinc debilitats poc explicables, com tots els col·leccionistes. La més important són els llibres que parlen de llibres. Per això m’agrada tant tot el que va fer aquell bibliòfil barceloní que es deia Ramon Miquel i Planes. Els contes de bibliòfil que ja fa uns anys va vendre’m la meva amiga Anna Balaguer deu ser un dels llibres que més he mirat de la meva vida. O les Faules d’Isop que ell va editar l’any 1908, en paper de fil, enquadernat en pell vermella rematada per aquell escut daurat de Catalunya.
A les vostres parades hi busco de tot, però també Joyas d’Aguilar amb els talls pintats, si pot ser dels anys 40 i 50. Hi busco primeres edicions de la Rodoreda, de Terenci Moix. Llibres del Club dels Novel·listes, o d’editorial La Nave, les vuit edicions del Romancero Gitano que es van publicar en vida de Lorca… i podria seguir molt. Però sóc igualment feliç quan topo amb aquells llibrets deliciosos d’editorial Apolo, o amb els Àncora y Delfín de cartoné i tela blava amb sobrecoberta o amb dedicatòries autògrafes d’autors que m’agraden, amb preferència (amb perdó) si són morts.
També soc feliç quan fa temps que busco un llibre i en els vostres taulells el trobo sense buscar-lo, com si ell em vingués a trobar. I a sobre el compro per un preu que fa riure. Perquè amb tants anys de llibreries i pols de llibres he descobert una cosa que potser no sabeu: que si als llibres vells els regales temps, ells t’ho tornen amb cops de sort. Hores de mirar i remenar a canvi de troballes afortunades. Molts cops m’han servit per documentacions que tenia en curs i han acabat enriquint alguna novel·la a mig escriure. Això també em passa cada any, quan vinc a veure-us d’incògnit.
Sovint tinc la sensació que no compro llibres, sinó que els rescato. Arriben a les meves mans no sé per quines casualitats, i aquesta és la gràcia. Jo els salvo de quedar-se allà (tot i que també he conegut llibreters que no me’ls volien vendre, i no saben com els entenc!). Mai no sé què trobaré, ni on —vet aquí una altra raó per buscar—, ni quan i, per descomptat, tampoc per què. Per això no em canso de remenar llibreries i per això en gaudeixo tant. De fet, és una sort molt gran ser bibliòmana, perquè la meva vida té un sentit, que és el que tots volem, i un propòsit. Que s’allargui força perquè arribin a les meves mans molts llibres preciosos i perquè els llibreters que em coneixen els gustos (de vegades més que la butxaca) me’ls poseu a les mans. I si no, continuaré buscant. De fet, ja em deleixo per fer aquí el que he fet sempre, que no és fer pregons sinó tafanejar, remenar, preguntar i perseguir. I lamentar-me, de vegades.
Encara recordo cinc volums de Walter Scott de la Biblioteca de las Damas que un any vaig deixar passar perquè no podia pagar-los i en els que encara penso. És la maledicció del llibre que volies però vas deixar allà, a ca’l llibreter, i que et perseguirà sempre. Us imagineu que encara hi fossin?
Potser m’esperen, qui sap. Ho va dir Charles Nodier, un altre gran bibliòfil: «Els llibres tenen el seu destí», i les persones no podem oposar-nos-hi. En fi. Aquesta mena de miracles són els que tenen lloc al Passeig de Gràcia de Barcelona cada setembre i a les llibreries de vell i d’antic cada dia de l’any. I ja callo, que si em feu parlar de llibres no tinc aturador. Llarga vida a la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió.
I llarga vida als llibres vells i antics i moderns i d’ocasió i amb tapa dura i tova i barbats i desbarbats i llarga vida a qui els estimen, els compren, els venen, els persegueixen, els troben, els apilonen, els amaguen i fins i tot —quina perversió— se’ls llegeixen.
Gràcies per deixar-me formar part d’una cosa que m’estimo tant.
Care Santos 20 de setembre de 2019
Barcelona
Fotografies cedides pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya